Mucho me recuerda Carvalho al Philip Marlowe de Chandler, porque no deja de ser otro detective pesimista y cínico, crítico con la sociedad corrupta, con un punto de idealismo. Incluso Carvalho llega a plantearse a quién imitar, a Bogart interpretando al Marlowe de Chandler, a Alan Ladd en los personajes de Hammet (como el detective Sam Spade). Aunque Carvalho tiene unos rasgos que le hacen tener una personalidad muy propia (y que Camilleri homenajea constantemente con las novelas protagonizadas por el comisario Montalbano): es un amante fiel de la buena cocina (y abundante: "Cuando Gracián escribió que "...lo bueno, si breve dos veces bueno" no pensaba en la comida o bien se trataba de uno de esos mugrientos intelectuales de mierda capaces de alimentarse de sopas de letras..."), disfrutando de su pericia en los fogones, solo o acompañado de su vecino, o saboreando buenos platos en restaurantes escogidos. Sus menús no son precisamente minimalistas, y para muestra un botón: "Una tortilla de ajos tiernos para empezar, un plato de "múrgulas" con vientre de cerdo para continuar y finalmente un bacallà a la llauna previo a un plato de frambuesas". Eso es comer bien. Los momentos relacionados con la cocina le permiten un alto en el camino muy saludable, para relajarse, reflexionar o conversar.sábado, 24 de diciembre de 2011
La soledad del manager, de Manuel Vázquez Montalbán
Mucho me recuerda Carvalho al Philip Marlowe de Chandler, porque no deja de ser otro detective pesimista y cínico, crítico con la sociedad corrupta, con un punto de idealismo. Incluso Carvalho llega a plantearse a quién imitar, a Bogart interpretando al Marlowe de Chandler, a Alan Ladd en los personajes de Hammet (como el detective Sam Spade). Aunque Carvalho tiene unos rasgos que le hacen tener una personalidad muy propia (y que Camilleri homenajea constantemente con las novelas protagonizadas por el comisario Montalbano): es un amante fiel de la buena cocina (y abundante: "Cuando Gracián escribió que "...lo bueno, si breve dos veces bueno" no pensaba en la comida o bien se trataba de uno de esos mugrientos intelectuales de mierda capaces de alimentarse de sopas de letras..."), disfrutando de su pericia en los fogones, solo o acompañado de su vecino, o saboreando buenos platos en restaurantes escogidos. Sus menús no son precisamente minimalistas, y para muestra un botón: "Una tortilla de ajos tiernos para empezar, un plato de "múrgulas" con vientre de cerdo para continuar y finalmente un bacallà a la llauna previo a un plato de frambuesas". Eso es comer bien. Los momentos relacionados con la cocina le permiten un alto en el camino muy saludable, para relajarse, reflexionar o conversar.miércoles, 14 de diciembre de 2011
La goleta Nutmeg, de Patrick O'Brian
lunes, 12 de diciembre de 2011
Las memorias de Maigret, de Georges Simenon
lunes, 5 de diciembre de 2011
Réquiem por un campesino español, de Ramón J. Sender
Ramón J. Sender nació en Huesca en 1902. Periodista y escritor comprometido con el movimiento anarquista, su obra siempre estuvo ligada a la denuncia de las injusticias políticas y sociales. En 1927 ingresó en la Cárcel Modelo de Madrid por sus actividades anarquistas contra el general Primo de Rivera. Escribió sobre la Guerra de Marruecos en Imán (1930), sobre el movimiento anarquista en Siete Domingos Rojos (1932), sobre la represión en Casas Viejas en Viaje a la aldea del crimen (1934), sobre el movimiento cantonalista en Cartagena en Mister Witt en el cantón (1935), con el que obtuvo el Premio Nacional de Literatura. Al estallar la Guerra Civil, se incorpora al frente en una columna republicana (la 1ª Brigada Mixta de Enrique Líster) que llegaba a la Sierra de Guadarrama desde Madrid. En octubre fusilaron a su mujer en Zamora. En 1937 consiguió dejar a sus hijas en Francia y en Barcelona pidió reintegrarse en una unidad anarquista pero los comunistas ya desconfiaban de la CNT y no se lo permitieron. De Barcelona pasó a Estados Unidos enviado por el gobierno para dar una serie de conferencias en favor de la causa de la República. Después trabajó en París en una revista de propaganda y cuando Franco entró en Barcelona, se exilió a México y finalmente a Estados Unidos. jueves, 1 de diciembre de 2011
Los Lobos del águila, de Simon Scarrow
Descubrí a Simon Scarrow (escritor inglés nacido en Lagos, 1962) hace un tiempo cuando me adentré en las aventuras de Macro y Cato, legionarios romanos, centurión el primero y optio el segundo, destinados en la lejana Britania, provincia incorporada al imperio romano bajo el reinado de Claudio (44 d.C.). Era una serie que se centraba en lo estrictamente militar, en contar toda la campaña de conquista de Britania a través de estos dos soldados de la Segunda Legión al mando del legado (futuro emperador) Vespasiano. domingo, 20 de noviembre de 2011
Ropa interior, de Javier Ruiz Taboada
Perdemos la cabeza,
porque al corazón
no hay quien lo entienda.
Ayer te amé
como siempre
y disfruté
como nunca.
Te encontré
y me perdí.
Te perdí
y me encontré.
En ambas ocasiones, acerté.
La pena no se merece
si no merece la pena.
Escribo lo que pienso
porque me da miedo luego
pensar de memoria.
jueves, 10 de noviembre de 2011
La campaña afgana, de Steven Pressfield
Después de leer las estupendas novelas Puertas de Fuego (1998) y La conquista de Alejandro Magno (2004), del escritor norteamericano Steven Pressfield, tenía mucha expectación en leer la alabada novela titulada La campaña afgana (2006), que relata la campaña de Alejandro Magno en Afganistán (antiguas Sogdiana y Bactriana) entre el 330-327 a.C.miércoles, 26 de octubre de 2011
El cuarto protocolo, de Frederick Forsyth
viernes, 14 de octubre de 2011
La tierra de las cuevas pintadas, de Jean M. Auel
Qué ganas tenía de hablar de la saga Los hijos de la tierra, de Jean M. Auel (1936). Como cuando abrí este blog ya había leído los 5 primeros libros, hasta que no he leído el último que paso a reseñar, La tierra de las cuevas pintadas (2011), que ojalá no sea el último de la saga, no ha tenido mi atención bloguera esta magnífica escritora estadounidense. La descubrí cuando hacía primero de Historia en la Universidad, entonces, ¡hablo de 1994!, leí El Clan del Oso Cavernario (1980), el cual me impresionó enormemente, y todo hay que decirlo, me emocionó su final. Después vinieron las siguientes entregas: El valle de los caballos (1982), Los cazadores de mamuts (1985), Las llanuras del tránsito (1990) y Los refugios de piedra (2002).domingo, 25 de septiembre de 2011
Waterloo, de Peter Hofschröer
martes, 13 de septiembre de 2011
Palabra sobre palabra, d'Ángel González
La veu d’Ángel González ens mostra un país gris, del que han aconseguit desterrar les il·lusions, a part dels seus ciutadans cap a l’exili. Els seus versos, semblen cansats de viure però al mateix temps amb un bri d’esperança per continuar endavant. Evidentment cada fet, cada situació o circumstància per nosaltres viscuda ens marca profundament en la nostra manera de veure i entendre la vida. Els versos de González són estremidorament clarificadors d’un país i un moment molt negres de la història recent.
Á. González va obtindre diversos premis, entre els quals el Premio Príncipe de Asturias de las Letras (1985) i el Premio Reina Sofía de Poesía Iberoamericana (1996). A més, va ser membre de
Mas sé que el tiempo es cóncavo
y reaparece por la espalda
sobresaltándonos de pronto
con sus inútiles charadas.
¿Te amaré ayer?
¿Te amo hoy en día?
¿No te amé acaso, todavía, mañana?
No creo en
Mas si algo ha de quedar de lo que fuimos
es el amor que pasa.
Cuando era joven quería vivir en una ciudad grande.
Cuando perdí la juventud quería vivir en una ciudad
pequeña.
Ahora quiero vivir.
Muerte en el olvido, Soneto para cantar una ausencia, Reflexión de un mal día, Igual que si nunca o Meriendo algunas tardes, són alguns dels poemes que més m’han agradat, a banda d’un llistat molt més llarg que no acabaria i per tant no podria triar cap en concret. Pense que rellegir a Ángel González en un futur em produirà tant o més plaer que ara que he descobert aquests versos. Una autèntica delícia per a assaborir a poc a poc i dilatar-la el màxim possible en el temps.
miércoles, 31 de agosto de 2011
Tormenta de espadas (Canción de hielo y fuego 3), de George R.R. Martin
miércoles, 24 de agosto de 2011
Tu, mio, d'Erri De Luca
Erri De Luca, escriptor, traductor i poeta italià, va nàixer a Nàpols l’any
Erri De Luca ens narra a Tu, mio, la història d’un adolescent de setze anys que va a passar les vacances a una illa del Tirrè, després de
El protagonista és un xic inquiet, amb una gran curiositat pel seu entorn, per la història recent del seu país, per les persones que estima, però també molt respectuós amb tot allò que l’envolta. Evidentment, no és igual que els xics de la seua edat. De fet no es relaciona amb ells i normalment quan ha de sortir amb algú ho fa amb el seu cosí Daniele que té vint anys i amb els amics d’aquest. És així com coneix a Caia, una xica d’origen romanès, que ha perdut als seus pares durant la guerra i que estudia a Suïssa. De seguida se sent atret per ella, i intentarà conèixer el seu passat, el seu secret.
Nicola és un bon aliat, no sols passa moltes hores amb ell a diari pescant, sinó que d’una manera o altra és converteix per al protagonista en una referència. És l’adult a qui pot preguntar tot allò que vol saber sobre la guerra i ningú li conta. De fet els seus pares, cansats de preguntes pel que fa a açò, li diuen que consulte als llibres però en ells no estan escrites les vides de les persones que coneixem, sols els fets fàctics i les explicacions que els van provocar. Ell no es conforma amb açò i per tant no vol una explicació dels fets a nivell general.
Per al protagonista, aquell estiu va representar la transició entre l’adolescència i la vida adulta. Descobrir el dolor i el patiment de la gent que estima, voler defensar-los d’aquest sentiment o de situacions incòmodes i doloroses. Caia (Hàiele) anirà mostrant-li a poc a poc el seu secret (l’origen hebreu) i s’anirà llevant a poc a poc una part de la cuirassa que la protegeix del món, per a mostrar-li el seu dolor (la mort del seu pare pels nazis) ja que veu en ell reflectit al seu progenitor.
A banda de la recerca de les contradiccions personals, veiem una Itàlia decidida a netejar tot el que la guerra ha deixat, així com el coneixement i la superació d’un present sotmès a les circumstàncies de tot allò que ha passat, sempre amb la mar com a paisatge de fons.
Erri De Luca, ens mostra en aquesta breu novel·la el trànsit i la pèrdua de la innocència juvenil, el descobriment de l’horror, la pèrdua dels éssers estimats, la necessitat de les respostes (encara que doloroses) per a fer completa la nostra existència.
lunes, 15 de agosto de 2011
Rojas. Las mujeres republicanas en la Guerra Civil, de Mary Nash
Continuem amb la línia inaugurada l’anterior entrada. En aquesta ocasió tractarem d’una recerca realitzada per la historiadora irlandesa Mary Nash (1947). Aquesta investigadora s’ha especialitzat en la història de gènere i és catedràtica d’Història contemporània de
A Rojas, las mujeres republicanas en
Mary Nash, ens presenta un treball estructurat en capítols, que al seu temps se subdivideixen en altres apartats. També ens proporciona un mapa a l’inici del llibre, un llistat dels acrònims més utilitzats, un glossari i una cronologia de
L’autora ens fa una descripció detallada i ben documentada de la situació de la dona a l’Espanya contemporània. I açò no és altra cosa que el què la societat espera d’ella. No difereix gens de ser la perfecta casada i mare, treballadora i previsora, però sempre dins d’uns límits. Evidentment, açò es realitzava mitjançant una educació ben definida per al seu rol social. Però la dona, i sobretot durant la primera meitat del segle passat, va fer el possible per deixar de ser invisible i participar activament, igual que els seus companys del sexe contrari, en els canvis que s’estaven produint.
Nash ens explica mitjançant cartells, imatges i revistes d’aquella època la lluita constant de les dones, per canviar i millorar la situació general, però també la seua pròpia. Per modificar l’imaginari col·lectiu sobre la seua funció com a dones dins la societat. Moltes dones van lluitar activament a la resistència antifeixista, com a milicianes al front i heroïnes a les trinxeres, però també com a mares combatives a la rereguarda. Durant
jueves, 4 de agosto de 2011
Història de les dones als Països Catalans al segle XX, d'Autores diverses
La present investigació realitzada íntegrament per dones és una obra de fàcil consulta que he llegit durant els últims dies. No puc dir que va caure a les meues mans per casualitat, sinó que d’una manera o altra l’anava buscant per a ampliar coneixements d’un projecte que fa poc temps ha començat a rodar.
A Història de les dones als Països Catalans, treball realitzat per investigadores prestigioses i reconegudes com Mary Nash o Anna Aguado (ambdues professores d’Universitat), podem trobar un breu recorregut de la dona per aquest territori al llarg del segle passat.
La meitat de la humanitat, l’espai silenciat i invisibilitzat, el conegut com àngel de la llar: la dona. Al llarg d’aquestes pàgines veiem la seua evolució des dels inicis del segle XX i els moviments sufragistes a diferents països europeus, així com la seua situació al nostre territori. També com van afectar els canvis polítics de la primera meitat del segle al desenvolupament de la dona i com aquesta es va implicar directament en els canvis. Un exemple evident va ser durant
La dona sempre ha lluitat per millorar l’entorn, la societat. Durant
Evidentment la dona havia de tenir i ha de tenir tots els drets igualats al sexe masculí, i en qüestions d’ideologia és lliure de votar tal i com ho fa el seu company d’espècie, conscientment o inconscient.
Durant la dictadura,
El llibre, estructurat per capítols i al seu temps i dins de cada capítol, subdividit entre Catalunya, País Valencià i Illes Balears, ens narra la situació de la vida de totes aquelles dones que van lluitar per seguir endavant, per aconseguir el mateix que els homes, i ens explica la dura i dolorosa situació que van patir durant la repressió i a les presons, etc.
Pense que es tracta d’un treball senzill, clar i accessible a qualsevol persona interessada en la història de gènere. Descobrir que allò invisible, finalment s’ha fet i s’està fent visible. La dona camina endavant, però no oblida el seu passat.