Tu, mio, d'Erri De Luca

Erri De Luca, escriptor, traductor i poeta italià, va nàixer a Nàpols l’any 1950. Ha realitzat molts i diversos treballs, tant a Itàlia com a l’estranger, com ser conductor de combois humanitaris destinats a la població civil durant la guerra de l’ex-Iugoslàvia. Una cosa curiosa, o potser no tant, és que va publicar la seua primera novel·la gairebé als quaranta anys. Persona molt compromesa socialment, va ser un dels responsables de Lotta Continua, una de les grans formacions de l’esquerra extraparlamentària italiana. A més col·labora habitualment amb diversos periòdics italians amb articles d’opinió, encara que també és conegut per la seua afició a la muntanya i les seues expedicions a grans cims com l’Himàlaia. L’any 2003 va formar part del jurat del Festival de Cinema de Cannes.

Erri De Luca ens narra a Tu, mio, la història d’un adolescent de setze anys que va a passar les vacances a una illa del Tirrè, després de la II Guerra Mundial. Allí, no sols aprendrà a pescar amb l’ajuda de Nicola i la seua barca, sinó que coneixerà a una xica una mica més gran que ell i amb un passat fosc que el farà reflexionar sobre el seu entorn i el perquè de la seua vida.

El protagonista és un xic inquiet, amb una gran curiositat pel seu entorn, per la història recent del seu país, per les persones que estima, però també molt respectuós amb tot allò que l’envolta. Evidentment, no és igual que els xics de la seua edat. De fet no es relaciona amb ells i normalment quan ha de sortir amb algú ho fa amb el seu cosí Daniele que té vint anys i amb els amics d’aquest. És així com coneix a Caia, una xica d’origen romanès, que ha perdut als seus pares durant la guerra i que estudia a Suïssa. De seguida se sent atret per ella, i intentarà conèixer el seu passat, el seu secret.

Nicola és un bon aliat, no sols passa moltes hores amb ell a diari pescant, sinó que d’una manera o altra és converteix per al protagonista en una referència. És l’adult a qui pot preguntar tot allò que vol saber sobre la guerra i ningú li conta. De fet els seus pares, cansats de preguntes pel que fa a açò, li diuen que consulte als llibres però en ells no estan escrites les vides de les persones que coneixem, sols els fets fàctics i les explicacions que els van provocar. Ell no es conforma amb açò i per tant no vol una explicació dels fets a nivell general.

La II Guerra Mundial, com qualsevol guerra, va marcar a aquelles persones que la van patir. Les sensacions que cadascuna d’aquestes persones va tenir és única i difícil de contar segons els casos. De fet hi ha una tendència general (almenys així va passar també a la Guerra Civil Espanyola) de no voler contar com ho van viure els que ara són els nostres avis. Hi ha la por, la pèrdua de la gent volguda, de la innocència, d’un mateix. Imagine que es tracta de moments límits en la vida de qualsevol humà que haja viscut un conflicte armat.

Per al protagonista, aquell estiu va representar la transició entre l’adolescència i la vida adulta. Descobrir el dolor i el patiment de la gent que estima, voler defensar-los d’aquest sentiment o de situacions incòmodes i doloroses. Caia (Hàiele) anirà mostrant-li a poc a poc el seu secret (l’origen hebreu) i s’anirà llevant a poc a poc una part de la cuirassa que la protegeix del món, per a mostrar-li el seu dolor (la mort del seu pare pels nazis) ja que veu en ell reflectit al seu progenitor.

A banda de la recerca de les contradiccions personals, veiem una Itàlia decidida a netejar tot el que la guerra ha deixat, així com el coneixement i la superació d’un present sotmès a les circumstàncies de tot allò que ha passat, sempre amb la mar com a paisatge de fons.

Erri De Luca, ens mostra en aquesta breu novel·la el trànsit i la pèrdua de la innocència juvenil, el descobriment de l’horror, la pèrdua dels éssers estimats, la necessitat de les respostes (encara que doloroses) per a fer completa la nostra existència.