José Antonio Marina és un dels pensadors més destacats en l’actualitat a l’Estat Espanyol. Ha rebut diversos guardons, entre els quals el Premi Anagrama i el Nacional d’Assaig. Ha publicat nombroses obres entre les que destaquem: Teoría de la inteligencia creadora, Ética para náufragos, El laberinto sentimental, El misterio de la voluntad perdida, etc.
J. A. Marina en aquest llibre ens presenta una reflexió del que ell considera què és la intel·ligència. I sobretot la importància del seu ús. Ser intel·ligent no significa utilitzar correctament aquesta capacitat, i açò és el més important, perquè de què serveix ser intel·ligent si després s’actua de forma estúpida? I realment té raó.
El llibre està estructurat de la següent manera: introducció, set capítols i l’epíleg. Els títols dels capítols són: I. La inteligencia malograda; II. Los fracasos cognitivos; III. Los fracasos afectivos; IV. Los lenguajes fracasados; V. El fracaso de la voluntad; VI. La elección de las metas; i VII. Sociedades inteligentes y sociedades estúpidas. L’epíleg du per títol: Elogio de la inteligencia triunfante. Encara que ens semble un llibre que per als no lectors habituals de filosofia puga semblar pesat no ho és gens. De lectura fàcil, amb un vocabulari senzill i proper a la nostra quotidianitat, es llegeix ràpid i la seua comprensió és elevada.
En aquesta obra, Marina ens planteja els diversos tipus d’intel·ligència existent i l’ús que en donem a aquesta. Fa una diferenciació entre la intel·ligència estructural (aquella que es pot medir als test d’intel·ligència) i l’ús de la intel·ligència (que és aquesta en acció, és a dir, el què el subjecte fa amb les seues capacitats). Açò és important destacar-ho perquè sovint pensem en gent intel·ligent que arriba a fer barbaritats i coses realment estúpides a la seua vida, i en molts casos decisions que prenen polítics o gent amb poder que poden arribar a perjudicar molta gent. Per això, Marina parla també de la intel·ligència individual i de la col·lectiva, perquè al cap i a la fi som éssers que vivim en societat i que d’una manera o altra els nostres actes poden repercutir en ella, o almenys en el nostre cercle més proper.
Aquest llibre, és una visió optimista i intel·ligent del que podem arribar a fer amb les nostres capacitats. La voluntat és una d’elles, i a més a més destacada. També la presa de decisions ho és. Marina ens fa reflexionar profundament en els nostres actes i en les nostres conviccions, i ajuda a què durant aquest procés de reflexió siguem capaços d’aprendre de manera positiva de les experiències viscudes. Perquè la finalitat a la vida és la felicitat, i aquesta difícilment es pot assolir si no és amb l’ús de la intel·ligència. Si com diu l’autor “la finalidad de este libro es ponernos a salvo de la estupidez y de esa manera ayudar a reducir la desdicha humana” el recomane. I si encara tens dubtes de les intencions d’aquets llibre, aquí van algunes de les preguntes que es plantegen: Per què ens equivoquem tant? Per què ens entossudim en amargar-nos l’existència? Per què les persones intel·ligents fan coses tan estúpides? Per què ensopeguem cent vegades en la mateixa pedra?
La frase: “El fracaso de la inteligencia aparece cuando alguien se empeña en negar una evidencia, cuando nada puede apearle del burro, cuando una creencia resulta invulnerable a la crítica o a los hechos que la contradicen, cuando no se aprende de la experiencia, cuando se convierte en un módulo encapsulado.” p.34
J. A. Marina en aquest llibre ens presenta una reflexió del que ell considera què és la intel·ligència. I sobretot la importància del seu ús. Ser intel·ligent no significa utilitzar correctament aquesta capacitat, i açò és el més important, perquè de què serveix ser intel·ligent si després s’actua de forma estúpida? I realment té raó.
El llibre està estructurat de la següent manera: introducció, set capítols i l’epíleg. Els títols dels capítols són: I. La inteligencia malograda; II. Los fracasos cognitivos; III. Los fracasos afectivos; IV. Los lenguajes fracasados; V. El fracaso de la voluntad; VI. La elección de las metas; i VII. Sociedades inteligentes y sociedades estúpidas. L’epíleg du per títol: Elogio de la inteligencia triunfante. Encara que ens semble un llibre que per als no lectors habituals de filosofia puga semblar pesat no ho és gens. De lectura fàcil, amb un vocabulari senzill i proper a la nostra quotidianitat, es llegeix ràpid i la seua comprensió és elevada.
En aquesta obra, Marina ens planteja els diversos tipus d’intel·ligència existent i l’ús que en donem a aquesta. Fa una diferenciació entre la intel·ligència estructural (aquella que es pot medir als test d’intel·ligència) i l’ús de la intel·ligència (que és aquesta en acció, és a dir, el què el subjecte fa amb les seues capacitats). Açò és important destacar-ho perquè sovint pensem en gent intel·ligent que arriba a fer barbaritats i coses realment estúpides a la seua vida, i en molts casos decisions que prenen polítics o gent amb poder que poden arribar a perjudicar molta gent. Per això, Marina parla també de la intel·ligència individual i de la col·lectiva, perquè al cap i a la fi som éssers que vivim en societat i que d’una manera o altra els nostres actes poden repercutir en ella, o almenys en el nostre cercle més proper.
Aquest llibre, és una visió optimista i intel·ligent del que podem arribar a fer amb les nostres capacitats. La voluntat és una d’elles, i a més a més destacada. També la presa de decisions ho és. Marina ens fa reflexionar profundament en els nostres actes i en les nostres conviccions, i ajuda a què durant aquest procés de reflexió siguem capaços d’aprendre de manera positiva de les experiències viscudes. Perquè la finalitat a la vida és la felicitat, i aquesta difícilment es pot assolir si no és amb l’ús de la intel·ligència. Si com diu l’autor “la finalidad de este libro es ponernos a salvo de la estupidez y de esa manera ayudar a reducir la desdicha humana” el recomane. I si encara tens dubtes de les intencions d’aquets llibre, aquí van algunes de les preguntes que es plantegen: Per què ens equivoquem tant? Per què ens entossudim en amargar-nos l’existència? Per què les persones intel·ligents fan coses tan estúpides? Per què ensopeguem cent vegades en la mateixa pedra?
La frase: “El fracaso de la inteligencia aparece cuando alguien se empeña en negar una evidencia, cuando nada puede apearle del burro, cuando una creencia resulta invulnerable a la crítica o a los hechos que la contradicen, cuando no se aprende de la experiencia, cuando se convierte en un módulo encapsulado.” p.34
