El evangelio según Jesucristo, de José Saramago

José Saramago (1922-2010), el escritor portugués Nobel de Literatura en 1998 no es de los que deja indiferente con sus libros, cada una de sus obras nos invita a la reflexión sobre los temas centrales del hombre: la religión, la muerte, la maldad, etc. Y lo hace siempre con un estilo narrativo singular en la construcción de los diálogos y en el uso preciso de la palabra.

Cuando escribió en 1991 El Evangelio según Jesucristo, la historia novelada de la vida de Jesús de Nazaret, no desde la perspectiva dogmática de la Biblia, sino desde una visión más abierta y humanista, los sectores católicos más ultraconservadores se sintieron ofendidos y tacharon el libro de una blasfemia (¿en tiempos de la Inquisición Saramago habría sido quemado en la hoguera por los fanáticos del dogmatismo?).

Lo cierto es que la historia de la vida de Jesús desde su concepción, a saber, obra exclusiva de José y María (“la carne de él penetró en la carne de ella, creadas una y otra para eso mismo”), es contada con sencillez y muchísima ironía: nace en Belén, es circuncidado como todo judío al nacer (por cierto que Saramago nos dice que su prepucio se puede ver en una parroquia italiana “para edificación de creyentes empedernidos y disfrute de incrédulos curiosos”); Jesús es el primogénito de una familia numerosa a la que abandona temporalmente tras la muerte de su padre (crucificado por ser considerado un rebelde zelote), pasa cuatro años cuidando de un rebaño de ovejas  junto a un enigmático hombre conocido como Pastor, que no es otro que el Diablo, que intenta enseñar a Jesús la dualidad de las cosas en la vida: “no me gustaría verme en la piel de un dios que al mismo tiempo guía la mano del puñal asesino y ofrece el cuello que va a ser cortado”; conoce al amor de su vida, la prostituta María de Magdala, quien le enseñará a amar a una mujer en todos los sentidos: “Aprende, aprende mi cuerpo”. Es esta parte del relato la más poética, Jesús describe el cuerpo de María Magdalena: “tus dos senos son como dos hijos gemelos de una gacela”. Luego llega la etapa de los “milagros”: la abundancia de peces en el Mar de Galilea cuando Jesús acompaña a los pescadores, las curaciones de enfermos supuestamente incurables (cura a Lázaro aunque no lo resucita cuando muere), la multiplicación de los panes y los peces, etc.

Dedica Saramago a sus primeros años gran parte del libro, pasando con velocidad sin embargo por los episodios más conocidos de su vida a partir del prendimiento. Porque es en esos años jóvenes donde Saramago quiere ver a un Jesús dolido por las circunstancias de su nacimiento y los remordimientos de su padre, incomprendido por su familia, atormentado por la soledad, estigmatizado porque sobrevivió a una matanza de 25 niños inocentes en Belén porque así lo quiso Dios.

Y es con Dios con quien Saramago ajusta cuentas: su crueldad en la matanza de inocentes, el desprecio a las mujeres, y claro está su desprecio al Hombre, al que utiliza para obtener la adoración eterna. La conversación entre Dios, Jesús y el Diablo en la barca es para mí una parte sublime de la novela: en ella Dios, ante el silencio cómplice del Diablo (a los dos les favorece mucho el plan), explica a Jesús cuál es el propósito de su vida, a saber, ser el cordero que será sacrificado para que Dios no solo sea adorado por un pequeño pueblo, el judío, sino por todos los habitantes del mundo, que puestos a tener fieles, mejor a lo grande. Y además su muerte debe ser dolorosa, como mártir, “para que la actitud de los creyentes se haga más fácilmente sensible”. Y por no mantener en la ignorancia de los hechos futuros que provocará este sacrificio, Dios enumera a Jesús, de forma alfabética, todos aquellos que morirán cruelmente defendiendo a Cristo, y mucho más adelante, los que morirán por dudar de Cristo, las Cruzadas, las guerras de religión, etc., etc. Y sentencia Dios: “el hombre es lo mejor que le ha podido ocurrir a los dioses”.

Y dijo Dios: “Este Bien que yo soy no existiría sin ese Mal que tú eres… si el Diablo no vive como Diablo, Dios no vive como Dios, la muerte de uno sería la muerte del otro”.

No hay mejor instrumento literario que la ironía para luchar contra los dogmatismos religiosos.

Caín, de José Saramago

Sovint no resulta fàcil definir la impressió que ens ha causat la lectura d’un llibre i com ens ha fet reflexionar aquest. Llegir a José Saramago (1922-2010) no deixa indiferent. Les paraules són seleccionades amb la cura d’un mestre que ens ensenya a mirar pel calidoscopi històries que ens havien contat de manera dogmàtica i indiscutible. L’autor ens dóna una visió dels textos sagrats des d’una òptica crítica i irònica que ens permet conèixer diferents i coneguts episodis de l’Antic Testament narrats mitjançant els ulls de Caín.

La novel·la comença amb la creació d’Adan i Eva i l’expulsió d’aquests del paradís. El relat ens mostra una Eva decidida i amb iniciativa, curiosa, que vol conèixer i saber, i sobretot una dona que s’enfronta a les adversitats. Per altre costat trobem a Adan, un ésser poruc i autoritari que menysprea a Eva. D’aquesta unió naixen Caín i Abel -però també Set-, i com ja coneixem, el primogènit acabarà matant al seu germà Abel. Per què? Perquè Déu refusa a Caín per la seua ofrena que no considera digna mentre accepta la del seu germà que es burla d’ell. Aquest Déu superb i infalible, no és misericordiós ni humil i malgrat ser el creador de tot, no intervé en allò que no és correcte, de manera que permet l’assassinat d’Abel a mans del seu germà. Això empeny a Caín a vagar per la terra de Nod amb el dubtós bé de la immortalitat concedida per Déu a canvi del seu silenci (una mena de suborn), fet que li permet viatjar en el temps –no passat ni futur, sinó diferents presents com diu Saramago- i anar a diferents llocs possibilitant entendre el començament de la seua maledicció. Aquest desterrament és realment l’inici d’un viatge de coneixement.

Caín –fil conductor de la història- i el seu viatge, ens mostren la crueltat del déu cristià, un Déu rancuniós, maligne, irresponsable i capritxós –pren decisions de manera arbitrària-, que es comporta com un tirà, corrupte, que pacta (fa una aposta) amb Satanàs per a arruïnar a Job. A través del recorregut del protagonista per alguns episodis dels textos sagrats sabem que Lilith (maleïda i silenciada con moltes altres dones a la història de la humanitat) governa la terra de Nod, però també presenciem el frustrat sacrifici d’Isaac, la construcció de la torre de Babel, la destrucció de Sodoma i Gomorra, la ira de Moisès a la muntanya del Sinaí, la conquesta de Jericó o el diluvi universal.

El llibre de Saramago és la lluita entre l’home i Déu –que es penedeix d’haver creat al primer, fet pel qual ordena el diluvi universal, per a aniquilar a la humanitat- a més a més d’una visió desesperançada de la providència i del futur de l’ésser humà. L’escriptor amb ironia planteja a través del protagonista el “qüestionament de la fe cega, de l’obediència incondicional i de l’autoritarisme”. Caín qüestiona, busca raons i no troba sentit a les proves divines, condemna el sacrifici d’innocents, la injustícia i el dolor humà, és en definitiva la consciència crítica que persegueix a Déu.

El llibre de José Saramago (premi Nobel de Literatura l’any 1998) ens fa reflexionar sobre les nostres creences –siguem o no creients- qüestionant tot un sistema de valors cristians del qual la nostra cultura es troba impregnada, ens agrade més o menys. És una novel·la necessària i totalment recomanada per a activar –o reactivar- el nostre pensament crític, tan anestesiat en els temps que vivim.

L'home duplicat, de José Saramago

L’escriptor portuguès José Saramago, premi Nobel de literatura l’any 1998, ens presenta en aquesta obra una situació prou increïble i insòlita, però no per això menys impossible. A L’home duplicat, el protagonista és en Tertuliano Máximo Afonso, un professor d’història a un institut de secundària. La seua vida sembla del més normal en tots els aspectes i circumstàncies del món actual. Té la seua feina, està separat, va a veure la seua mare que viu lluny de la ciutat de tant en tant, encara que no massa sovint, llegeix llibres d’història, etc. En general i de vistes enfora, la seua vida és prou gris. Tot està programat o sembla estar-ho, fins que per eixes, diguem-ne casualitats de la vida, descobreix a una pel·lícula que hi ha un home exactament igual a ell. A partir de llavors tot canvia, tot trontolla a la seua vida, i s’obsessiona quasi en saber més i més coses d’eixe home que és igual a ell.

La lectura del llibre no és complicada. El que pot sorprendre és que l’estil directe (els diàlegs entre els personatges) quan es produeix està integrat al text, i a voltes s’ha d’estar centrat totalment a la lectura per a no perdre el fil quan parlen. El curiós i també interessant és que el novel·lista parla amb nosaltres exposant-nos que hauria de fer en eixe moment el seu personatge i mantenint un diàleg directe amb el lector, açò crea una proximitat amb l’obra total, i després està el Sentit Comú. Eixe que tots tenim o hauríem de tenir, però potser amb el que no es parla mai, doncs aquí, en Tertuliano Máximo Afonso ho fa prou sovint i ens planteja la duplicitat de pensaments que existeixen dins una mateixa persona, que podria semblar contradictori però no ho és. La resta dels personatges, ens fan a voltes de fil conductor de la vida del protagonista, perquè és mitjançant els altres que anem coneixent una mica més a en Tertuliano.

La novel·la tracta un tema prou encertat en el món que vivim. La solitud de la gent, la incomunicació constant, la pèrdua de la identitat, així com la imprevisibilitat de la vida, que fa girar 180º i fins i tot canviar el camí d’aquells que pensaven que tenien una vida establerta, per a emportar-los cap a llocs desconeguts i a realitzar coses que mai haurien pensat que serien capaços de fer. Una joia per a reflexionar.

Les frases:

“No sabem mai què ens espera més enllà de cada acció que fem” (p. 190)

“Cada segon que passa és com una porta que s’obre per deixar entrar el que encara no ha passat, això a què donem el nom de futur, però desafiant la contradicció amb el que s’acaba de dir, potser la idea correcta és que el futur no és més que un buit immens, que el futur no és sinó el temps de què l’etern present s’alimenta” (p. 191)