El asombroso viaje de Pomponio Flato, d'Eduardo Mendoza

Hi ha escriptors com E. Mendoza que dóna gust llegir, no sols per la seva prosa senzilla i d’una lucidesa desbordant, sinó perquè a més es capaç d’enganxar des del principi amb les seves històries. Aquesta és la tercera novel·la que he llegit de Mendoza i em pense que continuaré seguint-li els passos durant molt de temps, perquè es un autor que deixa bon sabor de boca.

A El asombroso viaje de Pomponio Flato (2008), trobem un relat històric documentat i divertit, molt divertit. Eduardo Mendoza fa així una crítica mordaç i paròdica del boom editorial actual que barreja història, misteri, i novel·la policíaca. I l’autor ho fa amb una història que coneixem tots de sobra, fins i tot aquells no creients i amb poca (in)formació religiosa. La novel·la narra el viatge de Pomponio Flato, un romà de l’ordre eqüestre al segle I dC, filòsof, fisiòleg i estudiós en general que va a la recerca d’unes aigües que pel que ha estudiat, proporcionen la saviesa a aquells qui les beuen. El problema és que aquest líquid un cop ingerit li ocasiona certa indisposició, i li provoca ventositats constants. Pomponio Flato arriba a Natzaret, un cop ha begut ja de les aigües portentoses, en companyia del tribú Apio Pulcro i la companyia de soldats que van amb ell. Allí, sense diners i sense possibilitats de subsistir, s’allotja a casa d’una dona vella en un lloc miserable. Com que es ciutadà romà, li encomanen la possibilitat de resoldre un crim, degut als coneixements dels que disposa i a la seva imparcialitat.

La situació és la següent: un fuster de Natzaret (José) es condemnat a morir a la creu, perquè ha estat acusat pel Sanedrí d’haver comés l’assassinat d’un ric ciutadà, anomenat Epulón. A partir d’aquí, comença la trama per descobrir la veritat. El fuster fins al moment de l’execució, haurà de confeccionar la creu on va a morir. El seu fill Jesús, encomana a Pomponio la investigació del cas a canvi d’uns diners. A partir d’aquí van apareixent nous personatges com: Zacarías i la seva dona Isabel, que ja grans tenen un fill anomenat Juan, un bala perduda, que és cosí de Jesús. També trobem a la dona i als fills del mort, Berenice i Mateo, i altres personatges com Lázaro, Zara la samaritana i la seva filla, el lladre Teo Balas, etc. Pomponio ens relata la vida en aquesta ciutat, les costums dels seus habitants, i les seves reflexions personals al temps que investiga el crim que s’ha comés. El desenvolupament i desenllaç, més propi d’una novel·la negra, és a un temps divertit, perquè es difícil controlar un somriure als llavis o una reflexió/situació que provoca rialla en el lector.

E. Mendoza té la capacitat de fer-nos passar una bona estona amb una lectura que es fa d’una assentada. La novel·la està esquitxada de divertits comentaris pels seus protagonistes que en el fons deixen entreveure grans veritats, com bé ens mostra aquest: “Cuando al cuerpo le dan por el culo, el espíritu revierte en la metafísica. Así lo afirma Parménides en un texto que, por desgracia, se ha perdido”.

L'edat de ferro, de J. M. Coetzee

L’edat de ferro (1990), està catalogada com a assaig. La veritat, jo l’he pres com una novel•la, això sí, molt reflexiva. Els temes que tracta no són gens superficials. Sols llegint la contraportada ens adonem d’açò. La història és molt dura, no parlem de literatura d’entreteniment, parlem d’un llibre que mostra una realitat crua, desagradable. Això si, el nivell de les reflexions en ocasions són molt poètics.
J. M. Coetzee (1940) escriptor sud-africà, ha estat autor de moltes novel•les, i ha guanyat diversos guardons, entre ells, el més important: el premi Nobel de Literatura l’any 2003. Va estudiar a Gran Bretanya i EUA, i de tornada al seu país va guanyar la càtedra d’anglés a la Universitat de Ciutat del Cap. Ja des de la seva primera novel•la es va postular en contra de la societat de l’apartheid, el que li va ocasionar diversos problemes. Alguns títols coneguts de la seva obra són: In the heart of the country (1977), Waiting for the barbarians (1980), The life and times of Michael K. (1983), o Disgrace (1999).
A L’edat de ferro, l’autor ens presenta una història d’una duresa colpidora. El personatge principal és la Sra. Curren, una dona amb certa edat a la que li detecten un càncer terminal. Açò es barreja amb els últims dies de l’apartheid a la ciutat on es desenvolupa la narració: Ciutat del Cap. Com bé diu a la contraportada: “Els dubtes, la por i la implacable soledat se li claven a l’ànima com agulles fines”. Els últims dies de vida de la Sra. Curren es desenvolupen en una llarga i emotiva carta redactada per a la seva filla que viu a Amèrica i a la qual li conta no sols el perquè no l’ha avisat de la seva malaltia terminal, sinó les sensacions que té a partir d’aquesta noticia. Resulta si més no significatiu, que en la recta final de la vida d’aquesta dona comence a adonar-se de coses que l’envolten i a implicar-se en elles, quan abans no ho havia fet. Aleshores ajuda a un rodamón (Vercueil), que l’acompanya quasi allà a on va i al que li conta aquelles sensacions desconegudes fins i tot per a ella mateixa, que curiosament no li conta a aquells més propers sentimentalment o personal. També es comença a interessar per la vida de la Florence (que l’ajuda a casa) i la seva família. L’aparició d’en Bheki i l’amic d’aquest, als que al principi no vol quasi ni veure i als que després intentarà ajudar, encara que serà ja massa tard. La vida com una espiral que xucla no sols les vides dels que estan en aquest món, les sensacions, la impotència, la lluita constant per la supervivència, per la llibertat,...
La Sra. Curren escriu açò: “El final s’acosta galopant. No havia previst que, camí avall, es va cada cop més ràpid. Em creia que tot el camí es podia emprendre a pas lent. Un error, un bon error. Hi ha alguna cosa degradant en la manera en què acaba tot... degradant no només per a nosaltres sinó per a la idea que tenim de nosaltres mateixos, de la humanitat.” (p. 158)
Les reflexions que llegim a la novel•la són en la majoria dels casos estremidores, doloroses. Les reaccions de la protagonista malgrat ser brusques en molts moments, no tenen res a veure amb els actes que realitza després. Veiem com pot ser desagradable i freda en les seves respostes, però les seves actuacions no corresponen amb aquesta feredat superficial. Ella al final dels seus dies es planteja el sentit de l’existència en aquest món, i el que podem fer cadascú de nosaltres per a alleugerir el pes dels problemes entre la gent que ens envolta. S’adona que viure a Sud-àfrica, no és sols estar allí, es prendre partit en la vida. Decidir que s’ha d’actuar, i no mirar cap a un altre lloc. La Sra. Curren en un dels seus comentaris, diu que potser algú que està a l’altra banda del món sabrà millor fins i tot que ella, el que passa al seu país. I no és manca d’informació, és manca d’interés. És menys dolorós no veure els problemes i pensar que tot va bé, que implicar-se en ells (per complicats que siguen) i intentar buscar solucions. Una lectura que recomane, encara que dura, és profundament interessant i en la majoria dels casos va al fons del problema.

Los tres mosqueteros, d'Alexandre Dumas

Hi ha novel·les que d’una manera o un altra et duen a altres històries. Així és com jo vaig arribar a Los tres mosqueteros. Ja fa molts anys vaig llegir El club Dumas, una magnifica novel·la d’Arturo Pérez Reverte que em va enganxar des de la primera pàgina, en aquesta parla d’un manuscrit perdut de Dumas i fa referències constants a la novel·la que acabe de llegir. Ja des d’aquell moment tenia clar que un dia o un altre devoraria aquest llibre, i encara que han passat gairebé vuit anys des de llavors, vaig decidir que ara era el moment de submergir-me en una història d’aventures tan apassionant com aquesta. El resultat, no m’ha decebut gens.

Alexandre Dumas (1802-1870), escriptor francès que va néixer a Villers-Cotterets i es va traslladar a París el 1823, on va entrar com a copista a la cancelleria del duc d’Orleans. Va escriure diversos drames i comèdies, però va ser amb Les trois mousquetaires (1844), que va iniciar la sèrie de novel·les històriques com: La Reine Margot (1845) i Le chevalier de Maison Rouge (1846). També són obres conegudes d’ell Le comte de Monte-Cristo (1844-50) i Les mohicans de París (1854-58). Dumas té una gran producció literària, escrita en part gràcies als seus col·laboradors. Part de les seves experiències vitals (diners, deutes, amor, etc.) apareixen reflectides en les intrigues i aventures de les seves novel·les. Les trois mousquetaires es va publicar per lliuraments als periòdics de l’època.

Los tres mosqueteros, es desenvolupa durant el regnat de Lluís XIII i el ministeri del cardenal Richelieu. D’Artagnan, un jove gascó va a París amb una carta de recomanació del seu pare que haurà de lliurar al Sr. de Tréville, per a començar com a soldat al servei d’algun noble. Però durant el trajecte, aquesta missiva li serà robada. Malgrat tot, quan arriba a París, aconsegueix entrevistar-se amb el Sr. de Tréville, capità dels mosqueters del rei, i l’explica el que l’ha passat durant el viatge. Durant aquest temps coneixerà de manera un tant peculiar als mosqueters Athos, Porthos i Aramis, als que s’unirà, creant una amistat gairebé indestructible. Tots quatre es veuran immersos dins lluites i conspiracions que hauran de resoldre, i ho faran de la millor manera. Junts posaran la seva lleialtat i coratge al servei de la reina Ana d’Austria, casada amb Lluís XIII però enamorada del duc de Buckingham. La reina és víctima d’una conspiració per causa d’unes joies prestades al duc, que hauran de recuperar els mosqueters i al seu capdavant D’Artagnan, sortejant tots els paranys que el cardenal Richelieu els posa. Els paranys són de naturalesa diversa ja que la xarxa d’informadors del cardenal és extensa, i aquí és on fa la seva aparició Milady, una dona d’una bellesa desbordant equiparada a la seva astúcia i maldat. També apareix el matrimoni Bonacieux, ell és l’hosteler de D’Artagnan, ella la seva dolça i bella esposa de qui el jove gascó s’enamora perdudament. A partir d’aleshores es creuaran les històries d’amor dels mosqueters i les seves amants, el segrest de la Sra. Bonacieux, les lluites pel camí cap a Anglaterra pel viatge a Londres per a recuperar els diamants separats del collar, el ball, l’agraïment de la reina a D’Artagnan pels serveis prestats, etc. I continuarà amb l’enfrontament d’anglesos i francesos, la seducció de Milady a D’Artagnan, el secret d’aquesta i Athos, la venjança de la comtessa de Winter (Milady), el setge a La Rochelle, com el gascó inseparable dels seus companys assoleix un lloc als mosqueters del rei i com Richelieu intenta captar-lo per a la seva causa, com es descobreix la trama creada pel cardenal i Milady per a destruir al duc de Buckingham, de nou el viatge a Anglaterra per part en aquest cas de la mà dreta del cardenal, i la captivitat de Milady per part del seu cunyat lord de Winter,... En definitiva, una gran novel·la d’aventures amb la que he gaudit molt, malgrat conéixer l’argument per haver vist les pel·lícules que s’han fet amb aquesta història o la famosa sèrie de dibuixos amb la que vaig créixer als anys ’80 del segle passat coneguda com D’artagnan y los tres mosqueperros.

Muerte en el Nilo, de Agatha Christie

Hoy hace un año que inicié la aventura de comentar libros en un blog. Han sido 42 libros comentados, tanto por Falco como por mi compañera Helena Justina. Este primer aniversario lo celebro con una nueva entrada dedicada a Agatha Christie.
Tengo por reciente costumbre leer una novela de Agatha Christie (1890-1976) cuando me voy de viaje, incluso a veces dos. No me acompañan otros libros, soy fiel a Hercule Poirot o a Miss Marple. En este último viaje que he realizado, leí Muerte en el Nilo (1937) y no me decepcionó. La novela, por cierto, ha sido llevada varias veces al cine.

Las novelas de la maestra británica del crimen están normalmente cortadas por el mismo patrón. Le encanta el esquema de "habitación cerrada", de manera que el asesino está entre los personajes que ha presentado. En este caso, un viaje, un grupo reducido de viajeros, un asesinato y una investigación llevada a cabo por el famoso Hercule Poirot, el investigador privado belga amante del "orden y el método", a quien el crimen persigue hasta en vacaciones.
Un crucero por el Nilo reúne a distintos personajes de la sociedad británica y norteamericana, a los que Agatha Christie describe con su fina ironía social. Pero no va a ser un crucero tranquilo, una rica y guapa millonaria muere asesinada en el barco, parece un asunto de venganza amorosa, pero Agatha Christie disfruta engañando al lector sobre el posible asesino, puesto que siempre todos los personajes esconden algo que no cuentan a Poirot. "Las causas de los asesinatos son casi siempre triviales", dice Poirot, "muy frecuentemente, el dinero... Luego están la venganza y el amor... y el odio". Todos los personajes de la novela son sospechosos, aunque todas las pistas apunten en una dirección determinada. Poirot los interroga individualmente y después confronta las declaraciones para encontrar contradicciones, mentiras, medias verdades, etc. Es un experto en el detallismo de la escena del crimen pero también en estudiar la psicología de los personajes. A veces, suele haber una reunión final donde Poirot expone toda la sucesión de acontecimientos delante de los sospechosos, para acabar desenmascarando al más insospechado. De hecho Poirot lo reconoce: "Me gusta tener auditorio, debo confesarlo. Soy un hombre muy presumido y lleno de vanidad. Me gusta decir: "¡Vean qué listo es Hercule Poirot!". Reconozco que la sana ansiedad con la que leo las novelas de Agatha Christie se debe a que me encanta llegar a ese momento en el que Poirot pone las cartas sobre la mesa, pero no es éste el caso, ya que Poirot va explicando el proceso a su amigo y ayudante circunstancial, el coronel Race.

A veces las hipótesis sobre cómo ocurrieron los hechos parten de premisas equivocadas, lo que nos lleva a una solución equivocada, así lo expresa Poirot: "Algunas personas...conciben una hipótesis y quieren que todo encaje en ella. Si algún dato o pormenor no encaja en la hipótesis, lo rechazan. Pero siempre los hechos que no encajan son los significativos". Eso es muy cierto, para Poirot debe encajar todo, hasta el más mínimo detalle, si no, hay que empezar de nuevo.
La mala suerte para el asesino que va a cometer un asesinato perfecto en un crucero por el Nilo es que en ese viaje vaya Hercule Poirot. "Pensaron en todo, dijo Race.... Poirot estaba silencioso. Pero no era un silencio modesto. Sus ojos parecían decir: se equivoca. No pensaron en Hercule Poirot".
Por cierto, normalmente Agatha Christie me despista hábilmente cuando de encontrar al asesino se trata, en cambio, por una vez, mis sospechas iban bien encaminadas.