Setmanes enrere comentava en aquest bloc un llibre de poemes de Luis García Montero. En aquesta ocasió ho faré sobre el llibre publicat l’any passat per aquest mateix autor on narra la vida de l’escriptor asturià Ángel González (1925-2008). En realitat no conta tota la història d’Á. González, però sí des dels seu naixement fins a la seua joventut.
Ángel González va ser un gran escriptor, però sobretot un gran poeta i acadèmic de la llengua. Va rebre diversos guardons al llarg de la seua vida, entre els quals esmentem els premis Príncipe de Asturias de las Letras, i el Reina Sofía de Poesía Hispanoamericana.
El segon quart del segle XX va ser especialment mogut a tots els nivells, i Espanya no es va quedar enrere en aquest aspecte. González va nàixer l’any 1925, per això va viure de manera inconscient primer i després ja conscient, molts dels fets històrics que han marcat a aquest país: la dictadura de Primo de Rivera, la segona República, la guerra civil i la dictadura franquista que es va allargar fins l’any 1975. Tot açò paral·lelament al que s’anava produint a nivell mundial (II Guerra Mundial, guerra Freda, etc.). La qüestió és que d’una manera o altra, a ell com a tots aquells que els va tocar viure aquella època de canvis, els van afectar moltes i variades circumstàncies.
García Montero ens conta la història des del principi, i això és des que els pares del poeta es coneixen, es casen i comencen a tenir fills. El més xiquet serà Ángel. Poc després el seu pare morirà a causa d’una operació (Ángel tenia divuit mesos), i la seua mare, vídua i amb quatre fills als quals criar, va haver de lluitar per seguir endavant. No va ser fàcil. En aquella època poques coses ho eren, i més encara si Pedro González Cano, el pare d’Ángel era un republicà declarat i poc donat a les doctrines de l’església. Els germans d’Ángel també. Compromesos cadascun d’ells amb la ideologia que els hi havia transmés el seu pare, arribaven a casa amb l’entusiasme propi d’aquells que volen canviar el món i les injustícies que en ell es produeixen. Però la vida juga les seues cartes, i pot trencar trajectòries, projectes de futur, il·lusions que s’esfumen com la boira matinal. La seua germana va seguir el camí del seu progenitor, i anteriorment del seu avi. Es va convertir en mestra. Però l’aixecament d’Astúries i posteriorment la guerra trenquen el seu futur, la poca pau i tranquil·litat que podia existir en la família González, i en totes aquelles que van viure uns esdeveniments tan tràgics.
El seu germà Manolo va ser assassinat pel bàndol franquista l’any 1936, l’altre germà Pedro es va haver d’exiliar, i la seua germana Maruja no va poder exercir com a mestra. Passats uns anys, Maruja va aconseguir treball a un poblet com a docent: Páramo del Sil (Lleó). L’any 1943 van detectar tuberculosi a Ángel. El metge que va diagnosticar-li la malaltia va aconsellar a la família que anara a algun lloc on el clima ajudés a millorar la seua salut. Així ho van fer, i la seua mare i ell van anar al poble de Páramo amb la seua germana. Allí Ángel, s’aficionarà a la poesia i començarà a escriure, encara que aquest món no li era estrany, degut a l’ambient cultural i educatiu que es respirava a la seua casa.
García Montero, en aquesta novel·la no sols ens conta amb una prosa quasi poètica la història d’un xiquet primer i un adolescent després, anomenat Ángel González. Sinó que narra la vida de tots aquells que l’envoltaven i on es reflexa la duresa i la misèria, la por, el dolor per la pèrdua d’aquells éssers estimats que són sistemàticament controlats, assetjats, i en alguns casos desapareguts o fins i tot morts. Veiem mitjançant l’evolució de la vida del poeta, l’evolució d’un país i la seua gent obrint-se pas enmig de les runes, i no sols les materials, sinó també les de les seues vides. Ángel González es va encarregar d’aclarir que d’una manera o altra, la seua poesia respon a què va ser “larga y prematuramente adiestrado en el ejercicio de la paciencia y en la cuidadosa restauración de ilusiones sistemáticamente pisoteadas”.
Al llarg del llibre podem llegir a través del seu amic, i autor d’aquesta novel·la, paraules que ens mostren sensacions semblants. Durant la lectura d’aquesta obra (he de reconéixer que he intentat allargar-la perquè no volia acabar), llegia i rellegia paràgrafs escrits amb una tendresa i una admiració pròpies d’algú que es considera afortunat d’haver conegut i compartit converses amb un poeta de versos tan intensos i esclaridors.
García Montero també ho és, i en aquest llibre ho demostra deixant-nos paràgrafs tan bells i alhora tan tristos com aquest: “Los sueños muestran sus cicatrices cuando hablan con la realidad o con el porvenir. No resulta tan fácil acercarse al futuro a través de las ciénagas, los pantanos, las selvas amazónicas, los insectos homicidas y las vacunas contra la malaria. Los paraísos suelen estar cargados de amenazas, que gritan como pájaros desconocidos cuando nos acercamos a su noche. Hay árboles que ocultan el bosque y paisajes perfectos que esconden el abismo. Las negociaciones entre la realidad, el porvenir y el futuro son un asunto difícil de llevar a buen término” (pàg. 409).
