Aquesta és la meua primera incursió en la literatura d’Elvira Lindo, autora que ja fa temps volia llegir. Aquesta vegada m’he animat a fer-ho i he començat amb un llibre conegut a l’imaginari literari dels últims anys: Manolito Gafotas.
Elvira Lindo (Cadis, 1962) periodista, escriptora, ... en resum, dona polifacètica es coneguda pels seus treballs radiofònics i televisius en diferents emissores i canals de televisió, així com els seus articles a diversos periòdics i revistes. Creadora de Manolito Gafotas, ha inventat diverses historietes amb aquest divertit personatge. A més, és autora d’altres novel·les per a adults com: El otro barrio, Algo más inesperado que la muerte, Una palabra tuya, i Lo que me queda por vivir la seua última novel·la.
La història de la que avui tractem és la primera de la saga amb el nom del protagonista i que va donar peu a nous relats com: Pobre Manolito, ¡Cómo molo!, Los trapos sucios (Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil, 1996), Manolito on the road, Yo y el Imbécil i Manolito tiene un secreto.
Manolito Gafotas és un xiquet del barri de Carabanchel que ens conta com veu i viu el món, i especialment el seu barri, a través de les paraules que xucla del seu entorn (adults, televisió, etc.). Amb ell i amb la resta dels personatges que apareixen al relat (l’avi Nicolás, els pares, el seu germà o Imbécil, els seus amics –Orejones López, Yihad, Susana, Paquito Medina-, la sita Asunción, etc. ) podem veure com transcorre la vida a un barri d’una gran ciutat amb la mirada innocent (o sovint no tant innocent) i descarada d’un nen com ell.
Feia temps que no reia tant llegint un llibre com ho he fet amb aquest, i he de reconèixer que si en el seu moment vaig devorar totes les novel·les de Harry Potter, en el cas d’aquest nen tant entremaliat, descarat i divertit no crec que deixe passar molt de temps a tornar a enganxar-me a la propera aventura de Manolito.
Va ser molt divertit llegir la part de la sita Espe –la psicòloga- (com diu Manolito) i com li conta tota la seua vida i acaba per escriure-la; o com ens explica el pecat original; o bé, quan tots els xiquets de la classe copien l’examen de Paquito Medina; o quan s’han de disfressar de coloms de la pau per a un concurs de Carnestoltes amb la resta d’escoles del barri, i també el que fa amb els rotuladors (qui no ha fet una cosa semblant a casa quan era xiquet? crec que tots ho hem fet i després evidentment han vingut les bronques i els càstigs).
Moltes de les històries que ens narra l’autora a través de Manolito les hem viscut de xiquets –adaptades al lloc i les circumstàncies personals-. Pense que tots hem tingut el company més xulo de la classe, o la dominadora, o el germà que destrona, la mare que ho sap tot i que hauria de treballar per a
Una història molt divertida, que es llegeix de tiró i amb un llenguatge fresc, diàlegs vius i anècdotes simpàtiques. Un heroi atípic, dels que a mi personalment m’agraden molt. Si us voleu endinsar en el seu món podeu fer-ho en http://www.manolitogafotas.es/
