La excursión a Tindari, de Andrea Camilleri

Andrea Camilleri se ha convertido con los años en uno de los responsables de que la novela negra goce actualmente de tan buena salud. Ya se sabe, hemos pasado del imperio de la novela histórica al reinado de la novela negra.

Quinta entrega de la serie del comisario siciliano Salvo Montalbano, "La excursión a Tindari" (2000) se lee con deleite y se disfruta de la primera a la última página. Montalbano debe resolver un asesinato y una doble desaparición que parecen no tener relación, aunque evidentemente nada es lo que parece. Como protagonista habitual, la mafia, capaz de helar la sangre del mismísimo Montalbano.

Camilleri plantea dos historias sencillas, que podrían darse en cualquier pueblo de cualquier lugar del mundo, y que vienen a reflejar las mismas miserias humanas (la corrupción, el dinero, la traición, etc.).

Todo esto aderezado por supuesto con el fino humor que caracteriza a todas las novelas, y es que Catarella es un personaje insustituible. A la vez que intenta resolver los casos, descubrimos las maniobras de Montalbano para evitar que su subordinado Mimí Augello acabe pidiendo el traslado, y es que el comisario está ya algo cansado y querría retirarse dejando en la comisaría de Vigata una estructura consolidada. Tampoco falta el toque gastronómico, esa trattoria San Calogero, o esos platos que Adelina deja en la nevera de Montalbano y que éste devora con fruición.

Por cierto, Montalbano es un comisario chapado a la antigua, eso de la tecnología se lo deja a otros (incluso a Catarella). Es un comisario de los de siempre, que resuelve los casos a golpe de teléfono.

No falta un dardo de Camilleri a los que infravaloran la novela negra:

"Cuando te jubiles, podrías dedicarte a escribir novelas [dice Mimí].

- Escribiría novelas de misterio, con toda seguridad. Y no merece la pena. [contesta Montalbano]

- ¿Por qué lo dices?

- Ciertos críticos y catedráticos, o aspirantes a serlo, consideran las novelas de misterio un género menor hasta el punto de que en las historias de la literatura ni siquiera se las menciona".

Lo dicho, leer a Camilleri continúa siendo una delicia.

Pa negre, d'Emili Teixidor

L’escriptor català Emili Teixidor, nascut a Roda de Ter (1934), té una extensa carrera literària. Els seus llibres han estat traduïts a diversos idiomes i ha rebut nombrosos guardons, entre els quals destaquem el Premi de la Generalitat de Catalunya i el Premio Nacional de Literatura. La present obra, Pa negre va ser guanyadora de diversos guardons com són: XXXIII Premi Joan Crexells 2003, Premi Lletra d’Or 2004, I Premi de Narrativa M. Àngels Anglada 2004 i el Premi Nacional de Literatura 2004.

Pa negre, és una novel·la ambientada a la postguerra. Un moment molt crític i dur per a la història recent d’aquest país. L’acció és desenvolupa a una comarca catalana, entre les masies i les localitats veïnes a Vic. Els protagonistes són tres xiquets: l’Andreu, la Núria (també anomenada la Ploramiques) i en Quirze jove. Tots tres són cosins i viuen al mateix mas. Les circumstàncies per les quals la seua infantesa es compartida en el mas sota la mirada afectuosa de l’àvia és diferent en els tres casos. L’Andreu, el protagonista principal ha arribat allí empès per les circumstàncies familiars. La seua mare treballa sense descans a una fàbrica tèxtil per a poder menjar i sobreviure; el seu pare, republicà ha estat tancat a la presó per les seues idees i per tant ell viu al mas amb familiars pròxims. La Núria, està al mas per motius no massa diversos. Els seus pares van creuar la frontera com a exiliats i la nena s’ha quedat amb la família fins que aquells troben una estabilitat a l’altra banda dels Pirineus. En Quirze jove, viu al mas amb els seus pares que s’encarreguen de dur endavant les tasques d’aquest i el bestiar. L’avi Mosso, viu al bosc controlant el ramat i s’acosta poc a la masia, l’imprescindible per a tenir o donar notícies.

En un moment dur com aquest, els tres xiquets acompanyats d’una nena d’un mas pròxim, la Roviretes, viuen al seu món no sense deixar de banda el món dels adults que encara no entenen massa. La seua vida transcorre entre l’escola, on està el senyor Madern (el mestre), i les històries de la gent del poble que es conten mentre juguen i s’amaguen pel bosc. Una infantesa plena de limitacions, i marcada pel bàndol dels perdedors; a banda també de l’allunyament per part de l’Andreu com de la Núria dels seus pares. Aquest temps, viscut dins un clima de por constant, es també un temps de descobertes personals i sentimentals. És un temps per als infants de llibertat condicionada per les circumstàncies i també de misèria. De contes i faules explicats per l’àvia a la vora del foc, de jugar i fer barraques damunt dels arbres, de pa amb vi i sucre... Encara que jo ja vaig nàixer en democràcia, les penúries patides i les costums adquirides pels nostres majors als pobles, van continuar anys després de la postguerra, fins al punt d’haver viscut –jo mateixa- una infantesa alimentada amb pa amb vi i sucre, i de córrer pels camps fent barraques o casetes a qualsevol amagatall secret o caçar cullerots a les sèquies. Evidentment no és comparable el moment ni la duresa d’un temps com aquell. Però sí el record de les vivències dels nostres majors, que fins i tot en democràcia continuaven (o continuen) actuant amb patrons propis de la postguerra, com l’austeritat diària, l’acumulació d’aliments (per si passa alguna cosa...), o la por en situacions crítiques de la democràcia d’un possible retorn al passat.

En moments com els que està ambientada la novel·la, una postguerra dura, cruel, plena de misèries i represàlies pel règim dictatorial –que va durar gairebé quaranta anys-, els sentiments són més intensos i cerquen l’essència perquè no hi ha res a perdre. O tot o res, i per això l’amor, l’odi, la venjança, la hipocresia, la humiliació són tan comuns que sobrevolen constantment la vida de tots els personatges. I això és el que viuen els protagonistes. El seu trajecte a l’Escola i la missa obligada, la dura ocupació dels familiars al camp, el treball a la masia dels senyors Manubens (els amos), el paper del pare Tafalla dins la família, la Guàrdia Civil, etc.

La novel·la no sols és atractiva per l’època en la qual està ambientada, sinó per l’evolució dels personatges, especialment del protagonista, l’Andreu un xiquet que pertany al bàndol dels perdedors per a acabar sentint-se guanyador i menysprear de manera cruel els seus orígens.

Personalment m’ha agradat molt l’obra, considere que està molt ben ambientada, manté l’interès narratiu en tot moment i el llenguatge utilitzat és, com diu a la contraportada, ric i ple de matisos.

Alejandría, de Lindsey Davis

Para alguien que tiene a Falco como nick y que ha leído 19 novelas de Lindsey Davis (1949) dedicadas al célebre detective Marco Didio Falco ambientadas en la Roma del siglo I d.C., era una asignatura pendiente que no tuviera una reseña en este blog (la número 20, "Némesis", sale a la venta en español en abril de este año). He tardado porque cuando inicié esta aventura bloguera, ya me había leído las 18 novelas anteriores, y estuve esperando pacientemente a que saliera en bolsillo la entrega número 19. Tengo que decir que todavía no ha tenido a bien la editorial Edhasa a publicarla en bolsillo (que yo sepa), aunque reconozco que en los últimos meses han dado un empujón y ya vi el otro día la novela 18 en bolsillo.

Así que, lo sé, he "traicionado" a mi Lindsey Davis y he leído "Alejandría" en el ebook que estas navidades me regalaron. No voy a entrar en la discusión de si libro en papel o libro digital, evidentemente la magia que transmite un libro en papel no puede irradiarla el formato digital, pero a la larga estos dos formatos van a convivir y van a tener que entenderse. ¿Es el final del libro en papel?, no, ni mucho menos, pero sí es cierto que hay que aceptar que los nuevos soportes, aunque carentes de romanticismo, van a hacer más accesible la lectura a las próximas generaciones, y estaréis de acuerdo conmigo en que de lo que se trata es de leer, ya sea en papiro, pergamino, papel o pantalla. Y el que no lee, no lo hace en ningún soporte.

Bueno, nos centramos en la saga de Marco Didio Falco, creada por la británica Lindsey Davis en 1989, con la sublime "La plata de Britania", a la que siguieron nuevas aventuras de este detective privado de la época del emperador Vespasiano (69-79 d.C.), que vivía en la Plaza de la Fuente, Roma. Estas nuevas entregas no fueron todas de la misma calidad que la primera, en mi opinión, y recalco lo de mi opinión, son muy buenas "La estatua de bronce" (la nº 2), "La Venus de cobre" (3), "El oro de Poseidón" (5), "Una virgen de más" (11), y tal vez "Los fiscales" (la 15); y vuelve a ser sublime "Tres manos en la fuente" (9). Son peores las que Davis ambienta en las provincias, ya sea Hispania, Judea, Britania, Grecia o Egipto (ésta última que acabo de leer), como si al salir de Roma, Falco se encontrara más desubicado. Las novelas se cuentan en pasado porque se supone que un Falco retirado y anciano cuenta sus casos a alguien que ¿quiere publicarlos?.

El argumento de "Alejandría" es muy sencillo: a Marco Didio Falco le acompaña su fiel esposa Helena Justina y sus hijas, a lo que parece un viaje de placer a la capital de la cultura, la Alejandría egipcia. Pero bien pronto aparece un cadáver, y en la biblioteca, al estilo Agatha Christie, de manera que Falco inicia su habitual investigación, con la ayuda de su cuñado Camilo y en algunos momentos de Helena Justina. Sin embargo, la trama no gana en emoción conforme avanza la novela, es más, el modus operandi, ya conocido para los seguidores de Falco, no cambia ni un ápice: entrevistas a los sospechosos (los que de alguna manera pueden heredar el puesto de bibliotecario), más cadáveres que parecen complicar el asunto, y resolución del asesinato con algún que otro sobresalto. No sé si es que a estas alturas de la saga, uno espera algo más sorprendente, Lindsey Davis se ha vuelto muy repetitiva y monótona desde hace muchas novelas, ni siquiera el humor mordaz de Falco es lo que era. Y con esto no digo que deje de ser seguidor de Falco, pero sí que esta magnífica combinación entre novela histórica y negra necesita de un giro decisivo. Esperemos que "Némesis", la nueva entrega, sea algo diferente.

Es una novela para fans de Falco, pero es recomendable comenzar la saga desde el principio, las primeras novelas son muy buenas, y luego ya depende de ti, lector, si quieres seguir.

El derecho a la pereza, de Paul Lafargue

Crec que no corren bons temps per a moltes coses, però és important intentar veure el futur amb una mica d’il·lusió i dosis equilibrades d’optimisme i realitat. Davant una situació de crisi econòmica com la que tenim que afecta milers de persones en molts països, potser seria el moment de replantejar-nos canviar, millorar el sistema, la societat en la qual vivim. Ningú diu que siga fàcil, però tampoc impossible. La realitat és que cada família viu un drama, perquè les persones que les integren tenen problemes. Dificultats sempre n’hi ha, igual que solucions. Algunes poden estar al nostre abast, altres no depenen de nosaltres. És evident que aquesta situació tan crítica i dramàtica ens afecta, tant en el professional com en el personal. Als governs i a les empreses (especialment les grans), els beneficia aquest moment crític, perquè aprofiten per a retallar drets socials i salaris. Es treballa més per menys, i els que guanyen són pocs a costa de molts. Cap novetat en aquest aspecte, sobretot pel que fa als dos últims segles. Una prova de la contradicció del sistema és que s’allarga l’edat de la jubilació. La gent que ha treballat tota la vida i ja vol retirar-se a descansar i gaudir d’aquesta no ho pot fer, mentre que la bossa d’aturats joves i preparats augmenta limitant les opcions professionals i per tant personals d’independència o de formar una família. A més formació, no significa millor treball o més ben pagat, potser fins i tot que en aquest país siga al contrari –molts exemples sobre açò podríem trobar-los en un reportatge que es va publicar fa uns mesos i que va durar unes setmanes al diari El País titulat: Jóvenes (pre)parados, on molts contaven les seues experiències. Era complicat llegir moltes d’aquestes històries i no sentir-se identificat-.

Però si hi ha coses que no podem controlar com voldríem i que no depenen de nosaltres, hi ha una cosa que és nostra i de ningú més: el temps. Amb el temps podem fer tot allò que volem, tret d’aquelles hores que es dediquen a treballar i de les quals no disposem lliurement, la resta depen de l’ús que cadascú de nosaltres faça d’ell. La qüestió és que cada cop gaudim menys de temps lliure per a fer allò que ens agradaria. El sistema ens aliena i juntament amb el treball absorbeix les nostres energies. Pense que gaudim menys perquè ens han inoculat el virus de la productivitat, de ser profitosos per a la societat, de manera que si un dedica el seu temps a llegir, passejar, estar amb els amics, compartir una conversa amb un familiar o fins i tot amb algun desconegut, mirar les estreles o contemplar com dorm un gat, sembla que eixe temps invertit s’ha perdut. Res més lluny de la realitat, això sí, al sistema l’interessa que pensem d’aquesta manera perquè continuarem sotmesos i submisos, i per tant controlables.

Paul Lafargue (1842-1911) en aquest escrit reivindica precisament El derecho a la pereza. Evidentment s’ha de treballar per a poder viure, però no hem d’acabar pensant que vivim per a treballar. La revolució industrial va comportar les dures i llargues jornades laborals en les que participava tota la família, des dels homes, passant per les dones i acabant amb els fills xiquets. Una gran maquinària que produïa i produïa, i generava misèria en abundància en les classes treballadores. Una maquinària que va ser la causa d’un problema actual (el Tercer Món) que ve de la carrera colonial. Si els productes fabricats són tants que no es poden vendre aquí, s’hauran de buscar nous mercats. I en aquell moment va començar el deliri. Enriquir més als rics, empobrir més als pobres. Explotar-los sense miraments en nom d’un major progrés per a la humanitat, que precisament als països colonitzats tampoc va beneficiar. En aquest text, Lafargue, actiu militant de la Comuna de París, dirigent de la II Internacional i un dels fundadors del Partit obrer francès el 1879, reclama la millora de condicions laborals dels obrers. La possibilitat d’una millora en la societat, on el treballador dispose de temps per a viure, per a compartir, per a gaudir. Un exemple sobre com pensaven molts economistes de l’època i que repetien contínuament als obrers era: treballen per a augmentar la riquesa social! al que Destutt de Tracy (altre economista) respon: “Es en las naciones pobres donde el pueblo vive con comodidad; es en las naciones ricas donde es, comúnmente, pobre”. Per a finalitzar m’agradaria mostrar un fragment que ens ajudaria a reflexionar sobre si hi ha moltes diferències entre els treballadors de fa un segle i els d’ara, Lafargue diu: “Trabajad, trabajad, proletarios, para aumentar la riqueza social y vuestras miserias individuales; trabajad, trabajad, para que, volviéndoos más pobres, tengáis más razones para trabajar y ser miserables. Tal es la ley inexorable de la producción capitalista”. Així és, treballadors o esclaus al servei del capital (bancs i multinacionals) que exploten recursos naturals i humans, per al seu benefici personal. Una interessant lectura que ens pot aportar una visió més completa d’on venim i sobretot cap a on anem.

Orlando, de Virginia Woolf

Virginia Woolf (1882-1941) considerada una de les figures mes destacades de la literatura del s. XX, va ser escriptora, editora i feminista. Woolf va ser membre del grup de Bloomsbury i figura significativa en la societat literària de Londres durant el període d’entreguerres. Entre les seues obres destaquen: La señora Dalloway, Al faro i Orlando: una biografia, a més de l’assaig Una habitación propia.

Bloomsbury és el barri londinenc on es va traslladar Virginia amb els seus germans després de la mort del seu pare i la venda de la casa on van viure a Hyde Park Gate. El lloc, Bloomsbury, es va convertir en la destinació de reunions d’antics companys d’universitat del ermà gran de Virginia, entre els quals hi havia intel·lectuals com E.M. Forster, J.M. Keynes, Bertrand Russell o Ludwig Wittgenstein. Allí va conèixer Virginia al que seria el seu futur marit, Leonard Woolf i amb qui es va casar el 1912. Però també en aquest cercle va conèixer a l’escriptora Vita Sackville-West, amb qui va mantenir una relació que va durar quasi tota la dècada dels anys 20. En 1928, Virginia va regalar Orlando a Sackville-West. El fill d’aquesta última sembla ser que va considerar l’obra “la carta d’amor més llarga i encantadora en la història de la literatura”.

Orlando és quasi una biografia, en la que el seu protagonista viu durant gairebé cinc segles, des d’aproximadament 1522 fins a 1928, i que a més abraça els dos sexes, primer com a home i després com a dona. Entre els temes que tracta la novel·la està l’homosexualitat, la sexualitat femenina i la figura de la dona dins la societat, a més de com a creadora literària. L’obra presentada per la seua autora com una biografia, és una història especialment feminista perquè aporta una visió crítica del rol assignat a la dona dins la societat i el món literari. De fet V. Woolf, a la novel·la transmet que els rols de sexe són totalment ridículs i per tant artificials, ja que quan Orland passa de ser un home a una dona, continua sent la mateixa persona, però ha de suportar tot el que comporta pertànyer al sexe femení. La traducció de la novel·la està realitzada per un altre gran escriptor com va ser Jorge Luis Borges.

La història es basa en la vida de Vita Sackville-West. Orland, el protagonista, és un aristòcrata adolescent durant el període isabelí, apassionat per la literatura i per les dones. Durant aquesta època Orland és un dels preferits de la reina Isabel I; posteriorment es passa a la cort de Jacob I i a l’hivern en el que es va congelar el Tàmesi. La gent de Londres i la cort va aprofitar aquest fet per a instal·lar tendes sobre el gel on reunir-se i divertir-se. En aquest moment apareix el primer amor del protagonista, una jove russa anomenada Sasha. Però ella torna al seu país i Orland desesperat caurà dins un somni profund que durarà diversos dies i quan es desperte s’adonarà que ha estat allunyat de la cort, el que el farà abocar-se a la creació literària. Després d’açò i desencantat de l’amor i alguns aspectes de la literatura, marxarà cap a Turquia com ambaixador del rei Carles II. Allí la vida del protagonista canviarà de manera radical. Tot es produirà mitjançant la caiguda dins un somni profund durant una revolta a la ciutat, on un altra volta despertarà després de dies i serà ja una dona. En aquesta transformació intervenen els esperits de la Puresa, la Castedat i la Modèstia. Fuig d’Istanbul i s’endinsa dins la meseta anatòlica de la mà d’un gitano. Allí viurà en una comunitat gitana nòmada durant un temps, refusarà el matrimoni amb un d’ells i enyorarà la seua terra, el què li farà fugir de nou i embarcar-se cap a Anglaterra, però ara com una dona i amb totes i cadascuna de les obligacions que el seu nou sexe comporta. De tornada al seu país es trobarà, que no sols l’han donat per mort (evidentment) sinó que al ser una dona no pot tenir propietats a no ser que estiga casada i per tant ha de viure d’incògnit al seu propi palau que ja no li pertany. Durant aquest temps va canviant el servei que hi ha a les seues cases, perquè moren aquells qui treballen per a ella, una vida tan dilatada no és una situació de la que puga gaudir molta gent (segons la novel·la). Es relaciona amb dones de baixa extracció social i aprén d’elles, de fet amb elles parla i se sent bé, compresa en molts aspectes.

Amb la revolució industrial i tots els canvis que es van produir durant el s. XIX, Orland trobarà el seu amor, coneixerà a Marmaduke Bonthrop Shelmerdine, un aventurer amb qui serà feliç. Les seues necessitats han canviat i ara ja no vol estar sola, vol sentir-se estimada, compartir el seu temps, les seues inquietuds, els seus anhels amb algú, però no vol deixar de ser ella mateixa, no vol seguir les normes socials que condicionen a les dones. Orland havia estat un home i sabia el que ells busquen d’una dona, però no estava disposada a renunciar a la seua llibertat i sí a reclamar els mateixos drets que tenia l’altre sexe. Ja al s. XX tindrà un fill, i veurà publicada la seua obra que arribarà a assolir èxit i reconeixement per part del públic i els crítics. El llibre “L’alzina”, aquell poema que començà a escriure en època isabelina, que va dur a les muntanyes d’Anatòlia i que la va acompanyar sempre fins que va trobar el camí de tornada al seu país i a la seua vida.

Pense que la novel·la és un cant a eliminar les diferències existents entre els sexes, que quan s’estima a algú, s’estima a la persona i no al sexe d’aquesta, i que poques coses ens diferencien a les dones dels homes, excepte això mateix, el sexe i l’opció voluntària de procrear, però pel que fa a la resta res més. Tots tenim les mateixes capacitats intel·lectuals per a viure i hem de tenir les mateixes opcions de triar la vida que volem. En uns temps en el qual la bandera de la igualtat està tant de moda, hauríem de ser conscients que per desgràcia encara queden per assolir molts i variats reptes dins la societat per a poder equiparar-nos.