El derecho a la pereza, de Paul Lafargue

Crec que no corren bons temps per a moltes coses, però és important intentar veure el futur amb una mica d’il·lusió i dosis equilibrades d’optimisme i realitat. Davant una situació de crisi econòmica com la que tenim que afecta milers de persones en molts països, potser seria el moment de replantejar-nos canviar, millorar el sistema, la societat en la qual vivim. Ningú diu que siga fàcil, però tampoc impossible. La realitat és que cada família viu un drama, perquè les persones que les integren tenen problemes. Dificultats sempre n’hi ha, igual que solucions. Algunes poden estar al nostre abast, altres no depenen de nosaltres. És evident que aquesta situació tan crítica i dramàtica ens afecta, tant en el professional com en el personal. Als governs i a les empreses (especialment les grans), els beneficia aquest moment crític, perquè aprofiten per a retallar drets socials i salaris. Es treballa més per menys, i els que guanyen són pocs a costa de molts. Cap novetat en aquest aspecte, sobretot pel que fa als dos últims segles. Una prova de la contradicció del sistema és que s’allarga l’edat de la jubilació. La gent que ha treballat tota la vida i ja vol retirar-se a descansar i gaudir d’aquesta no ho pot fer, mentre que la bossa d’aturats joves i preparats augmenta limitant les opcions professionals i per tant personals d’independència o de formar una família. A més formació, no significa millor treball o més ben pagat, potser fins i tot que en aquest país siga al contrari –molts exemples sobre açò podríem trobar-los en un reportatge que es va publicar fa uns mesos i que va durar unes setmanes al diari El País titulat: Jóvenes (pre)parados, on molts contaven les seues experiències. Era complicat llegir moltes d’aquestes històries i no sentir-se identificat-.

Però si hi ha coses que no podem controlar com voldríem i que no depenen de nosaltres, hi ha una cosa que és nostra i de ningú més: el temps. Amb el temps podem fer tot allò que volem, tret d’aquelles hores que es dediquen a treballar i de les quals no disposem lliurement, la resta depen de l’ús que cadascú de nosaltres faça d’ell. La qüestió és que cada cop gaudim menys de temps lliure per a fer allò que ens agradaria. El sistema ens aliena i juntament amb el treball absorbeix les nostres energies. Pense que gaudim menys perquè ens han inoculat el virus de la productivitat, de ser profitosos per a la societat, de manera que si un dedica el seu temps a llegir, passejar, estar amb els amics, compartir una conversa amb un familiar o fins i tot amb algun desconegut, mirar les estreles o contemplar com dorm un gat, sembla que eixe temps invertit s’ha perdut. Res més lluny de la realitat, això sí, al sistema l’interessa que pensem d’aquesta manera perquè continuarem sotmesos i submisos, i per tant controlables.

Paul Lafargue (1842-1911) en aquest escrit reivindica precisament El derecho a la pereza. Evidentment s’ha de treballar per a poder viure, però no hem d’acabar pensant que vivim per a treballar. La revolució industrial va comportar les dures i llargues jornades laborals en les que participava tota la família, des dels homes, passant per les dones i acabant amb els fills xiquets. Una gran maquinària que produïa i produïa, i generava misèria en abundància en les classes treballadores. Una maquinària que va ser la causa d’un problema actual (el Tercer Món) que ve de la carrera colonial. Si els productes fabricats són tants que no es poden vendre aquí, s’hauran de buscar nous mercats. I en aquell moment va començar el deliri. Enriquir més als rics, empobrir més als pobres. Explotar-los sense miraments en nom d’un major progrés per a la humanitat, que precisament als països colonitzats tampoc va beneficiar. En aquest text, Lafargue, actiu militant de la Comuna de París, dirigent de la II Internacional i un dels fundadors del Partit obrer francès el 1879, reclama la millora de condicions laborals dels obrers. La possibilitat d’una millora en la societat, on el treballador dispose de temps per a viure, per a compartir, per a gaudir. Un exemple sobre com pensaven molts economistes de l’època i que repetien contínuament als obrers era: treballen per a augmentar la riquesa social! al que Destutt de Tracy (altre economista) respon: “Es en las naciones pobres donde el pueblo vive con comodidad; es en las naciones ricas donde es, comúnmente, pobre”. Per a finalitzar m’agradaria mostrar un fragment que ens ajudaria a reflexionar sobre si hi ha moltes diferències entre els treballadors de fa un segle i els d’ara, Lafargue diu: “Trabajad, trabajad, proletarios, para aumentar la riqueza social y vuestras miserias individuales; trabajad, trabajad, para que, volviéndoos más pobres, tengáis más razones para trabajar y ser miserables. Tal es la ley inexorable de la producción capitalista”. Així és, treballadors o esclaus al servei del capital (bancs i multinacionals) que exploten recursos naturals i humans, per al seu benefici personal. Una interessant lectura que ens pot aportar una visió més completa d’on venim i sobretot cap a on anem.