Palabra sobre palabra, d'Ángel González

Parlar, o almenys intentar fer-ho, sobre un escriptor del pes i la importància d’Ángel González és una tasca complicada. Bàsicament perquè intentar resumir la seua trajectòria vital i professional no crec que siga possible en poques línies. Sols veig probable acostar-nos a l’essència del poeta a través dels seus propis textos. González va nàixer a Oviedo l’any 1925, va créixer i va viure la seua infantesa i adolescència en un dels moments més cruels de la història recent d’aquest país, i va conèixer tots els règims possibles: monarquia, república, dictadura i novament monarquia. La història és cíclica, sols cal veure sense ornaments l’essència dels fets.

La veu d’Ángel González ens mostra un país gris, del que han aconseguit desterrar les il·lusions, a part dels seus ciutadans cap a l’exili. Els seus versos, semblen cansats de viure però al mateix temps amb un bri d’esperança per continuar endavant. Evidentment cada fet, cada situació o circumstància per nosaltres viscuda ens marca profundament en la nostra manera de veure i entendre la vida. Els versos de González són estremidorament clarificadors d’un país i un moment molt negres de la història recent.

Á. González va obtindre diversos premis, entre els quals el Premio Príncipe de Asturias de las Letras (1985) i el Premio Reina Sofía de Poesía Iberoamericana (1996). A més, va ser membre de la Real Academia Española. Aquest llibre, és una recopilació de tota la seua poesia publicada des de 1968, actualitzada en edicions posteriors. Com deia abans, és molt difícil parlar sobre un poeta com Á. González, sobretot després de llegir fragments com aquest: “Larga y prematuramente adiestrado en el ejercicio de la paciencia y en la cuidadosa restauración de ilusiones sistemáticamente pisoteadas, me acostumbré muy pronto a quejarme en voz baja, a maldecir para mis adentros, y a hablar ambiguamente, poco y siempre de otras cosas; es decir, al uso de la ironía, de la metáfora, de la metonimia y de la reticencia. Si acabé escribiendo poesía fue para aprovechar las modestas habilidades adquiridas por el mero acto de vivir.” Després d’aquestes paraules crec que poc es pot afegir, a banda d’algun dels seues poemes. Existeix a més, una gravació que van realitzar el mateix Ángel González amb companyia de Pedro Guerra l’any 2003 titulada La palabra en el aire, on hi ha molts dels poemes d’aquest llibre, alguns recitats pel propi poeta, altres musicats i cantats per P. Guerra, en resum una autèntica delícia per a llegir i escoltar.

NO CREO EN LA ETERNIDAD

Mas sé que el tiempo es cóncavo

y reaparece por la espalda

sobresaltándonos de pronto

con sus inútiles charadas.

¿Te amaré ayer?

¿Te amo hoy en día?

¿No te amé acaso, todavía, mañana?

No creo en la Eternidad.

Mas si algo ha de quedar de lo que fuimos

es el amor que pasa.

EL CONFORMISTA

Cuando era joven quería vivir en una ciudad grande.

Cuando perdí la juventud quería vivir en una ciudad

pequeña.

Ahora quiero vivir.

Muerte en el olvido, Soneto para cantar una ausencia, Reflexión de un mal día, Igual que si nunca o Meriendo algunas tardes, són alguns dels poemes que més m’han agradat, a banda d’un llistat molt més llarg que no acabaria i per tant no podria triar cap en concret. Pense que rellegir a Ángel González en un futur em produirà tant o més plaer que ara que he descobert aquests versos. Una autèntica delícia per a assaborir a poc a poc i dilatar-la el màxim possible en el temps.