Alejandría, de Lindsey Davis

Para alguien que tiene a Falco como nick y que ha leído 19 novelas de Lindsey Davis (1949) dedicadas al célebre detective Marco Didio Falco ambientadas en la Roma del siglo I d.C., era una asignatura pendiente que no tuviera una reseña en este blog (la número 20, "Némesis", sale a la venta en español en abril de este año). He tardado porque cuando inicié esta aventura bloguera, ya me había leído las 18 novelas anteriores, y estuve esperando pacientemente a que saliera en bolsillo la entrega número 19. Tengo que decir que todavía no ha tenido a bien la editorial Edhasa a publicarla en bolsillo (que yo sepa), aunque reconozco que en los últimos meses han dado un empujón y ya vi el otro día la novela 18 en bolsillo.

Así que, lo sé, he "traicionado" a mi Lindsey Davis y he leído "Alejandría" en el ebook que estas navidades me regalaron. No voy a entrar en la discusión de si libro en papel o libro digital, evidentemente la magia que transmite un libro en papel no puede irradiarla el formato digital, pero a la larga estos dos formatos van a convivir y van a tener que entenderse. ¿Es el final del libro en papel?, no, ni mucho menos, pero sí es cierto que hay que aceptar que los nuevos soportes, aunque carentes de romanticismo, van a hacer más accesible la lectura a las próximas generaciones, y estaréis de acuerdo conmigo en que de lo que se trata es de leer, ya sea en papiro, pergamino, papel o pantalla. Y el que no lee, no lo hace en ningún soporte.

Bueno, nos centramos en la saga de Marco Didio Falco, creada por la británica Lindsey Davis en 1989, con la sublime "La plata de Britania", a la que siguieron nuevas aventuras de este detective privado de la época del emperador Vespasiano (69-79 d.C.), que vivía en la Plaza de la Fuente, Roma. Estas nuevas entregas no fueron todas de la misma calidad que la primera, en mi opinión, y recalco lo de mi opinión, son muy buenas "La estatua de bronce" (la nº 2), "La Venus de cobre" (3), "El oro de Poseidón" (5), "Una virgen de más" (11), y tal vez "Los fiscales" (la 15); y vuelve a ser sublime "Tres manos en la fuente" (9). Son peores las que Davis ambienta en las provincias, ya sea Hispania, Judea, Britania, Grecia o Egipto (ésta última que acabo de leer), como si al salir de Roma, Falco se encontrara más desubicado. Las novelas se cuentan en pasado porque se supone que un Falco retirado y anciano cuenta sus casos a alguien que ¿quiere publicarlos?.

El argumento de "Alejandría" es muy sencillo: a Marco Didio Falco le acompaña su fiel esposa Helena Justina y sus hijas, a lo que parece un viaje de placer a la capital de la cultura, la Alejandría egipcia. Pero bien pronto aparece un cadáver, y en la biblioteca, al estilo Agatha Christie, de manera que Falco inicia su habitual investigación, con la ayuda de su cuñado Camilo y en algunos momentos de Helena Justina. Sin embargo, la trama no gana en emoción conforme avanza la novela, es más, el modus operandi, ya conocido para los seguidores de Falco, no cambia ni un ápice: entrevistas a los sospechosos (los que de alguna manera pueden heredar el puesto de bibliotecario), más cadáveres que parecen complicar el asunto, y resolución del asesinato con algún que otro sobresalto. No sé si es que a estas alturas de la saga, uno espera algo más sorprendente, Lindsey Davis se ha vuelto muy repetitiva y monótona desde hace muchas novelas, ni siquiera el humor mordaz de Falco es lo que era. Y con esto no digo que deje de ser seguidor de Falco, pero sí que esta magnífica combinación entre novela histórica y negra necesita de un giro decisivo. Esperemos que "Némesis", la nueva entrega, sea algo diferente.

Es una novela para fans de Falco, pero es recomendable comenzar la saga desde el principio, las primeras novelas son muy buenas, y luego ya depende de ti, lector, si quieres seguir.

El derecho a la pereza, de Paul Lafargue

Crec que no corren bons temps per a moltes coses, però és important intentar veure el futur amb una mica d’il·lusió i dosis equilibrades d’optimisme i realitat. Davant una situació de crisi econòmica com la que tenim que afecta milers de persones en molts països, potser seria el moment de replantejar-nos canviar, millorar el sistema, la societat en la qual vivim. Ningú diu que siga fàcil, però tampoc impossible. La realitat és que cada família viu un drama, perquè les persones que les integren tenen problemes. Dificultats sempre n’hi ha, igual que solucions. Algunes poden estar al nostre abast, altres no depenen de nosaltres. És evident que aquesta situació tan crítica i dramàtica ens afecta, tant en el professional com en el personal. Als governs i a les empreses (especialment les grans), els beneficia aquest moment crític, perquè aprofiten per a retallar drets socials i salaris. Es treballa més per menys, i els que guanyen són pocs a costa de molts. Cap novetat en aquest aspecte, sobretot pel que fa als dos últims segles. Una prova de la contradicció del sistema és que s’allarga l’edat de la jubilació. La gent que ha treballat tota la vida i ja vol retirar-se a descansar i gaudir d’aquesta no ho pot fer, mentre que la bossa d’aturats joves i preparats augmenta limitant les opcions professionals i per tant personals d’independència o de formar una família. A més formació, no significa millor treball o més ben pagat, potser fins i tot que en aquest país siga al contrari –molts exemples sobre açò podríem trobar-los en un reportatge que es va publicar fa uns mesos i que va durar unes setmanes al diari El País titulat: Jóvenes (pre)parados, on molts contaven les seues experiències. Era complicat llegir moltes d’aquestes històries i no sentir-se identificat-.

Però si hi ha coses que no podem controlar com voldríem i que no depenen de nosaltres, hi ha una cosa que és nostra i de ningú més: el temps. Amb el temps podem fer tot allò que volem, tret d’aquelles hores que es dediquen a treballar i de les quals no disposem lliurement, la resta depen de l’ús que cadascú de nosaltres faça d’ell. La qüestió és que cada cop gaudim menys de temps lliure per a fer allò que ens agradaria. El sistema ens aliena i juntament amb el treball absorbeix les nostres energies. Pense que gaudim menys perquè ens han inoculat el virus de la productivitat, de ser profitosos per a la societat, de manera que si un dedica el seu temps a llegir, passejar, estar amb els amics, compartir una conversa amb un familiar o fins i tot amb algun desconegut, mirar les estreles o contemplar com dorm un gat, sembla que eixe temps invertit s’ha perdut. Res més lluny de la realitat, això sí, al sistema l’interessa que pensem d’aquesta manera perquè continuarem sotmesos i submisos, i per tant controlables.

Paul Lafargue (1842-1911) en aquest escrit reivindica precisament El derecho a la pereza. Evidentment s’ha de treballar per a poder viure, però no hem d’acabar pensant que vivim per a treballar. La revolució industrial va comportar les dures i llargues jornades laborals en les que participava tota la família, des dels homes, passant per les dones i acabant amb els fills xiquets. Una gran maquinària que produïa i produïa, i generava misèria en abundància en les classes treballadores. Una maquinària que va ser la causa d’un problema actual (el Tercer Món) que ve de la carrera colonial. Si els productes fabricats són tants que no es poden vendre aquí, s’hauran de buscar nous mercats. I en aquell moment va començar el deliri. Enriquir més als rics, empobrir més als pobres. Explotar-los sense miraments en nom d’un major progrés per a la humanitat, que precisament als països colonitzats tampoc va beneficiar. En aquest text, Lafargue, actiu militant de la Comuna de París, dirigent de la II Internacional i un dels fundadors del Partit obrer francès el 1879, reclama la millora de condicions laborals dels obrers. La possibilitat d’una millora en la societat, on el treballador dispose de temps per a viure, per a compartir, per a gaudir. Un exemple sobre com pensaven molts economistes de l’època i que repetien contínuament als obrers era: treballen per a augmentar la riquesa social! al que Destutt de Tracy (altre economista) respon: “Es en las naciones pobres donde el pueblo vive con comodidad; es en las naciones ricas donde es, comúnmente, pobre”. Per a finalitzar m’agradaria mostrar un fragment que ens ajudaria a reflexionar sobre si hi ha moltes diferències entre els treballadors de fa un segle i els d’ara, Lafargue diu: “Trabajad, trabajad, proletarios, para aumentar la riqueza social y vuestras miserias individuales; trabajad, trabajad, para que, volviéndoos más pobres, tengáis más razones para trabajar y ser miserables. Tal es la ley inexorable de la producción capitalista”. Així és, treballadors o esclaus al servei del capital (bancs i multinacionals) que exploten recursos naturals i humans, per al seu benefici personal. Una interessant lectura que ens pot aportar una visió més completa d’on venim i sobretot cap a on anem.

Orlando, de Virginia Woolf

Virginia Woolf (1882-1941) considerada una de les figures mes destacades de la literatura del s. XX, va ser escriptora, editora i feminista. Woolf va ser membre del grup de Bloomsbury i figura significativa en la societat literària de Londres durant el període d’entreguerres. Entre les seues obres destaquen: La señora Dalloway, Al faro i Orlando: una biografia, a més de l’assaig Una habitación propia.

Bloomsbury és el barri londinenc on es va traslladar Virginia amb els seus germans després de la mort del seu pare i la venda de la casa on van viure a Hyde Park Gate. El lloc, Bloomsbury, es va convertir en la destinació de reunions d’antics companys d’universitat del ermà gran de Virginia, entre els quals hi havia intel·lectuals com E.M. Forster, J.M. Keynes, Bertrand Russell o Ludwig Wittgenstein. Allí va conèixer Virginia al que seria el seu futur marit, Leonard Woolf i amb qui es va casar el 1912. Però també en aquest cercle va conèixer a l’escriptora Vita Sackville-West, amb qui va mantenir una relació que va durar quasi tota la dècada dels anys 20. En 1928, Virginia va regalar Orlando a Sackville-West. El fill d’aquesta última sembla ser que va considerar l’obra “la carta d’amor més llarga i encantadora en la història de la literatura”.

Orlando és quasi una biografia, en la que el seu protagonista viu durant gairebé cinc segles, des d’aproximadament 1522 fins a 1928, i que a més abraça els dos sexes, primer com a home i després com a dona. Entre els temes que tracta la novel·la està l’homosexualitat, la sexualitat femenina i la figura de la dona dins la societat, a més de com a creadora literària. L’obra presentada per la seua autora com una biografia, és una història especialment feminista perquè aporta una visió crítica del rol assignat a la dona dins la societat i el món literari. De fet V. Woolf, a la novel·la transmet que els rols de sexe són totalment ridículs i per tant artificials, ja que quan Orland passa de ser un home a una dona, continua sent la mateixa persona, però ha de suportar tot el que comporta pertànyer al sexe femení. La traducció de la novel·la està realitzada per un altre gran escriptor com va ser Jorge Luis Borges.

La història es basa en la vida de Vita Sackville-West. Orland, el protagonista, és un aristòcrata adolescent durant el període isabelí, apassionat per la literatura i per les dones. Durant aquesta època Orland és un dels preferits de la reina Isabel I; posteriorment es passa a la cort de Jacob I i a l’hivern en el que es va congelar el Tàmesi. La gent de Londres i la cort va aprofitar aquest fet per a instal·lar tendes sobre el gel on reunir-se i divertir-se. En aquest moment apareix el primer amor del protagonista, una jove russa anomenada Sasha. Però ella torna al seu país i Orland desesperat caurà dins un somni profund que durarà diversos dies i quan es desperte s’adonarà que ha estat allunyat de la cort, el que el farà abocar-se a la creació literària. Després d’açò i desencantat de l’amor i alguns aspectes de la literatura, marxarà cap a Turquia com ambaixador del rei Carles II. Allí la vida del protagonista canviarà de manera radical. Tot es produirà mitjançant la caiguda dins un somni profund durant una revolta a la ciutat, on un altra volta despertarà després de dies i serà ja una dona. En aquesta transformació intervenen els esperits de la Puresa, la Castedat i la Modèstia. Fuig d’Istanbul i s’endinsa dins la meseta anatòlica de la mà d’un gitano. Allí viurà en una comunitat gitana nòmada durant un temps, refusarà el matrimoni amb un d’ells i enyorarà la seua terra, el què li farà fugir de nou i embarcar-se cap a Anglaterra, però ara com una dona i amb totes i cadascuna de les obligacions que el seu nou sexe comporta. De tornada al seu país es trobarà, que no sols l’han donat per mort (evidentment) sinó que al ser una dona no pot tenir propietats a no ser que estiga casada i per tant ha de viure d’incògnit al seu propi palau que ja no li pertany. Durant aquest temps va canviant el servei que hi ha a les seues cases, perquè moren aquells qui treballen per a ella, una vida tan dilatada no és una situació de la que puga gaudir molta gent (segons la novel·la). Es relaciona amb dones de baixa extracció social i aprén d’elles, de fet amb elles parla i se sent bé, compresa en molts aspectes.

Amb la revolució industrial i tots els canvis que es van produir durant el s. XIX, Orland trobarà el seu amor, coneixerà a Marmaduke Bonthrop Shelmerdine, un aventurer amb qui serà feliç. Les seues necessitats han canviat i ara ja no vol estar sola, vol sentir-se estimada, compartir el seu temps, les seues inquietuds, els seus anhels amb algú, però no vol deixar de ser ella mateixa, no vol seguir les normes socials que condicionen a les dones. Orland havia estat un home i sabia el que ells busquen d’una dona, però no estava disposada a renunciar a la seua llibertat i sí a reclamar els mateixos drets que tenia l’altre sexe. Ja al s. XX tindrà un fill, i veurà publicada la seua obra que arribarà a assolir èxit i reconeixement per part del públic i els crítics. El llibre “L’alzina”, aquell poema que començà a escriure en època isabelina, que va dur a les muntanyes d’Anatòlia i que la va acompanyar sempre fins que va trobar el camí de tornada al seu país i a la seua vida.

Pense que la novel·la és un cant a eliminar les diferències existents entre els sexes, que quan s’estima a algú, s’estima a la persona i no al sexe d’aquesta, i que poques coses ens diferencien a les dones dels homes, excepte això mateix, el sexe i l’opció voluntària de procrear, però pel que fa a la resta res més. Tots tenim les mateixes capacitats intel·lectuals per a viure i hem de tenir les mateixes opcions de triar la vida que volem. En uns temps en el qual la bandera de la igualtat està tant de moda, hauríem de ser conscients que per desgràcia encara queden per assolir molts i variats reptes dins la societat per a poder equiparar-nos.

Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo, d'Albert Espinosa

Albert Espinosa ens presenta la seua primera novel·la amb un títol entre curiós i simpàtic, però sobretot suggerent. L’autor va nàixer a Barcelona (1973) i a banda d’escriure, també és actor, director, guionista de cinema, teatre i televisió, a més d’enginyer industrial superior químic. És a dir, una persona molt polifacètica.

El llibre que tinc a les mans, em va cridar l’atenció, especialment pel títol. És evident que quan ens sentim atrets per algun llibre, o bé autor sempre o gairebé sempre n’hi ha motius personals darrere. En aquest cas el títol va ser un incentiu, perquè imagine que molta gent s’haurà realitzat aquesta pregunta en algun o bé en diversos moments de la seua vida.

La història que conta és la d’un xic jove que viu a un àtic a la plaça de Sta. Ana, davant del Teatro Español. Per tant l’acció es desenvolupa a Madrid i en pocs dies, tal volta un parell. Però tot el que envolta al personatge és tant intens que quasi oblides on et trobes.

Hi ha per a mi quatre punts fonamentals al voltant dels quals gira la història: la seua mare, la xica del Teatro Español, el do i l’estrany. A partir d’aquí es desenvolupen reflexions personals, records, pors, gustos culturals, etc.

La relació amb la seua mare és molt estreta, ballarina de professió, l’ha dut allà on ha anat, i això l’ha permés conèixer món. El més bonic de tot, és la tendresa que desprèn el record del Marcos quan conta les vivències, les converses i tot el relacionat amb ella. Per això la seua mort és tan dolorosa, perquè era bàsicament el pilar fonamental de la seua existència, de fet un capítol es titula: “La meva mare em va deixar i jo vaig decidir deixar el món”.

La xica del Teatro Español és una història un tant curiosa, perquè inicialment el protagonista ens conta l’important que és per a ell somiar, i per tant dormir representa un dels plaers de la vida (de la qual cosa estic totalment d’acord amb el personatge). Però contradictòriament a tot açò, ha contractat el servei d’una empresa estrangera que el proveirà d’un medicament molt car que un cop injectat al seu cos deixarà de dormir. Açò es narra quasi com una novel·la de misteri, perquè hi ha un personatge que li du l’injectable acompanyat de fortes mesures de seguretat. Sembla una negociació pròpia de la màfia. De manera que aquells que econòmicament s’ho poden permetre i adquireixen aquesta medicació ja no podran tornar a dormir mai més, per tant si volen somiar hauran d’anar a una botiga a comprar somnis a la carta. És en aquell moment, que està pensant si injectar-se o no la medicació, quan veu des del balcó a la misteriosa xica. Ella espera algú davant del Teatro Español per a entrar. L’obra que es representa és Mort d’un viatjant d’Arthur Miller, una de les obres més conegudes i admirades per Marcos. Hi ha quelcom que l’arrossega cap a la xica que no pot evitar.

Tanmateix, en aquell mateix moment reb una trucada. El necessiten. Necessiten el seu do. El do especial d’en Marcos li permet saber què ha viscut la persona que té davant. Mirant-la als ulls, pot conèixer els seus records més importants, tant els bons com els dolents. I aquest do és el que precisa la policia per a obtenir més informació de l’estrany que hi ha retingut des de fa temps a les dependències policials i al que han interrogat de totes les maneres possibles, sense aconseguir el que volen.

L’estrany: un ésser vingut d’una altre planeta amb forma humana. La policia demana ajuda a Marcos, necessita conèixer coses d’aquest ésser, però ell aconseguix ben poc. Hi ha massa interferències al seu voltant. Marcos en companyia del seu cap faran tot el possible per treure’l d’on està i així descobrir l’essència i la vida d’aquest ésser. La trajectòria vital de l’estrany és tan increïble com tendra, i la informació que proporcionarà a Marcos sobre ell mateix ens deixarà sorpresos.

Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo, és una lectura tendra i curiosa que es llegeix d’una tirada i que fa riure i reflexionar al mateix temps sobre aspectes vitals molt comuns a tots els humans, i potser als no tan humans també.

La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda (1908-1983) possiblement siga la novel·lista catalana més coneguda a nivell internacional. Totes les seues obres han sigut traduïdes a altres idiomes, però potser La plaça del Diamant, siga la més coneguda de totes elles. Rodoreda sembla que va viure una infantesa prou feliç i no va anar a l’escola fins als set anys per a deixar d’anar-hi als deu. Aquest període de la seua existència fou solitari i cassolà. La seua vida, per l’època en què va tocar-li viure, semblava estar abocada a aconseguir un bon matrimoni, i per tant com a filla única que era, part de la seua educació es basava en aprendre a cosir i cuinar. Però Rodoreda és rebel·là contra el seu destí i gràcies a la seua afició per la lectura, així com el suport del seu pare i avi, superà de manera autodidacta la seua manca d’estudis.

A causa de la Guerra Civil Espanyola va haver d’exiliar-se en companyia d’altres escriptors i intel·lectuals, i va viure a diverses ciutats franceses, per a més tard traslladar-se a Suïssa. Coneguda també per altres llibres com Aloma, El carrer de les Camèlies o Mirall trencat, va rebre diversos i importants guardons, com el Premi Sant Jordi (1966) o el Ramon Llull (1969).

La plaça del Diamant, se situa en un context històric molt definit ja que es produeix poc abans de la proclamació de la Segona República, passant per la Guerra Civil i la postguerra. La història transcorre a Barcelona i narra les vivències i pensaments de Natàlia, la protagonista. Un personatge que podria perfectament representar a moltes dones de l’època. A través de la Natàlia i la seua evolució personal, ens endinsem en una novel·la plena de tendresa, de poesia, i al mateix temps de misèria, d’un temps històric molt complicat.

Natàlia és un personatge femení que ens transmet força. La força d’una dona que lluita a diari per seguir endavant. La força d’un col·lectiu que amb el seu treball i dedicació va aconseguir superar els entrebancs socials d’una època. La protagonista és una xica jove que en una festa major, coneix al que serà el seu futur marit, en Quimet. Comencen a festejar, i ja aquí observem en els diàlegs entre els personatges un poc el tipus de relació que existirà entre ambdós:

- ¿I si una cosa no m’agrada de cap de les maneres?

- T’ha d’agradar, perquè tu no hi entens.

Aquesta és la resposta clara i transparent del Quimet a la Natàlia. Ens mostra clarament, que la dona no té ni veu ni vot, i que la seua vida passava de mans del pare a mans del marit. És tracta d’una situació general, que evidentment ha tingut vigència fins a fa poques dècades, la subjugació de la dona a la figura de l’home. Però és la dona, i en aquest cas Natàlia-Colometa la que treballa, manté i cuida a la família, etc. Amb en Quimet tenen dos fills, l’Antoni i la Rita, i la Natàlia treballa a casa d’uns senyors per a dur diners; quan arriba a casa s’encarrega també dels coloms (del Quimet) als quals cuida, neteja i dels que es responsabilitza; i com això amb la resta, fills inclosos.

El Quimet marxa al front d’Aragó i mor allí. Durant l’absència del marit i després de la mort d’aquest, són els moments més crítics de la novel·la. Per a sobreviure, torna a demanar feina a casa dels senyors, però no la volen perquè el seu marit lluita de part dels “rojos” i ella s’ho ha de vendre tot, per a poder alimentar els seus fills. És dur llegir les seues reflexions, de com no pot continuar endavant i pensa en suïcidar-se, primer llevant-li la vida als seus fills i després la seua. Però el més trist és que ni tan sols pot fer-ho perquè no té diners per a dur endavant el pla: “No en tenia ni cinc per anar a comprar el salfumant” i pensa com ho farà perquè l’adroguer li’l proporcione.

Una de les parts més tendres és quan, amb tota la desesperació que viu la protagonista, l’adroguer la crida per a parlar amb ella, i la Natàlia pensa ja en el pitjor. Res més lluny de la realitat, una nova vida s’obre davant d’ella. Potser no hi havia ni tan sols imaginat, però suposa benestar per als seus fills i tranquil·litat per a ella.

No vull desvetlar el desenllaç perquè considere que tractant-se d’una història tan intensa, no hi ha res millor que descobrir-la per un mateix. Llegir-la ha estat un plaer i rellegir-la amb els anys imagine que ho continuarà sent. Un comentari molt positiu a propòsit de la història, el va realitzar G. García Márquez a El País, amb motiu de la mort de l’autora on diu: “La Plaza del Diamante es, a mi juicio, la más bella [novela] que se ha publicado en España después de la guerra civil”. Crec que amb aquesta anotació, no hi tenen cabuda massa comentaris.

Juego de Tronos, de George R.R. Martin

Hace unos meses compré el primer volumen de la saga fantástica que por lo visto lleva causando furor muchos años entre los lectores amantes del fantástico y que se promocionaba como "la novela río más espectacular jamás escrita". Adquirí el libro primero, que lleva por título Juego de Tronos (1996), de una saga conocida como Canción de hielo y fuego, que ya va por la cuarta parte (y parece que le quedan tres más). La primera parte la tengo en dos libros de bolsillo con una letra pequeña, de la editorial Gigamesh (edición de 2007). En ese momento no sabía que este año iba a estrenarse la adaptación a la pequeña pantalla de este libro, cuyo personaje principal, Eddard Stark, está protagonizado por Sean Bean, el Boromir de El Señor de los Anillos. He visto un trailer de la serie y promete.

El autor es George R.R. Martin (1948), escritor y guionista norteamericano cuya obra literaria toca los géneros de la literatura fantástica, ciencia-ficción y terror. Es un autor reverenciado tanto por la crítica (ha recibido multitud de premios) como por los lectores.

Tengo que decir que es lo primero que leo de este autor y supongo que soy uno de los pocos que no sabía que hoy en día decir literatura fantástica es pensar en George R.R. Martin. La calidad de esta primera entrega es altísima, posee ese don mágico para hacer de un mundo inventado algo muy real. La galería de personajes es bastante prolija, aunque se centra en las vicisitudes de la Casa Stark: Eddard Stark, rey de Invernalia y protagonista principal, Catelyn Tully, su mujer, y los hijos, Robb, Jon Nieve, Bran, Arya y Sansa.

La novela plantea una ambientación con muchos lugares comunes: un mundo inventado que es una gran isla que recuerda a Inglaterra, con ese Muro que separa los Siete Reinos de los territorios inexplorados del norte (como el Muro de Adriano separaba Inglaterra de Escocia); una guerra entre la Casa Stark y la Casa Lannister (como la guerra civil inglesa entre York y Lancaster en el siglo XV); una organización social de tipo feudal típica de la Edad Media: reyes, señores feudales (los Stark, Lannister, Tully, Baratheon, Arryn, Targaryen, y demás casas menores), caballeros, escuderos, campesinos, etc.; juramentos de vasallaje, intrigas palaciegas, luchas nobiliarias, etc.

La fantasía la ponen los lobos huargo, inseparables y fieles a los hijos de los Stark, las prolongadas estaciones (veranos que duran años) y la presencia de unos seres misteriosos al norte del Muro que parecen estar muertos.

Cada capítulo lleva por título el personaje que protagoniza el relato, ya sea Catelyn, Arya, Tyrion Lannister (un enano inteligente), Sansa, Eddard, etc. De estos, me han gustado mucho los dedicados a Daenerys Targaryen, la joven princesa descendiente de reyes (el último, destronado tras una guerra que puso como rey al usurpador Robert Baratheon), exiliada, que luchará por hacerse valer como la única superviviente de la Casa Targaryen; y a Jon Nieve, hijo bastardo de Eddard Stark, que decidirá vestir el negro (algo así como un monje guerrero) e irse a proteger el Muro como Guardián de la Noche. Jon Nieve está destinado a hazañas importantes en el futuro.

La guerra que se desata por el Trono de Hierro tras la accidentada muerte del rey Robert Baratheon se llevará por delante a personajes clave de este primer libro, pero otros seguirán luchando por hacer valer los derechos al trono de las Casas nobiliarias enfrentadas.

La guerra continúa y las sorpresas que deja el final del libro invitan a comenzar la siguiente entrega cuanto antes. Un relato fantástico en todos los sentidos, un mundo de héroes, espadas y magia que nos deja una sensación de haber leído buena literatura.

Contes de la Vila de R. i altres narracions, de Miquel Martí i Pol

Crec que ja tocava fer una ressenya o comentari d’algun llibre d’aquest autor tant especial, almenys per a mi. Miquel Martí i Pol és un dels meus escriptors favorits, i no sols pels seus escrits sinó per tot el que va representar i com va viure la seua vida: amb optimisme i vitalitat.

Martí i Pol és conegut sobretot pels seus llibres de poemes. Va publicar-ne molts, i ara han vist la llum en un sol volum (i de butxaca) titulat Poesia completa a Edicions 62.

Vaig descobrir a aquest escriptor excepcional durant la meua adolescència amb el seu llibre de poemes La fàbrica, per a posteriorment llegir-ne d’altres com Estimada Marta, Llibre d’absències, Llibre de les solituds, etc. També perquè conjuntament amb en Lluís Llach van composar Un pont de mar blava i d’altres treballs coneguts. De manera que gran part de la meua curta vida ha anat acompanyada dels seus versos, llegits, recordats o musicats. Però en aquesta ocasió he fet una incursió en els seus relats, en els seus contes, perquè així es diu el llibre: Contes de la vila de R. i altres narracions. La següent obra consta d’uns 25 relats, alguns més curts que d’altres però tots ells senzills, realistes i alguns prou existencialistes.

El llibre està dividit en quatre parts. La primera d’elles titulada Contes de la vida de R., i està formada per set relats. La resta de narracions estan separades per tres apartats, on cadascun d’ells el conformen altres contes. Mentre llegia aquests relats en alguns aspectes, especialment pel que fa a les descripcions del poble i de la gent, he sentit molta proximitat amb l’autor, perquè d’una manera o altra i com molt bé diu ell tots els pobles s’assemblen i també les seues gents. El meu no deixa de ser un poble, fins i tot si salvem les distàncies geogràfiques i l’època, però sí, tots tenen moltes coses en comú, i els seus habitants també.

He de dir que els relats m’han agradat, especialment els que formen part de Contes de la vila de R. i on tant s’identifica l’autor amb el senyor M. (Miquel) i amb el poble de Roda de Ter, on va viure i treballar a la fàbrica, que després serà protagonista d’uns dels seus llibres de poemes, com he esmentat anteriorment.

Un dels contes (pense que dels més breus) que més m’ha delectat ha estat Les tres descobertes del senyor M., eixa descoberta, que ell va fer i va escriure a finals dels anys 60 del passat segle ens l’hem plantejat potser molts. Però quants han pres una decisió semblant a ell? Ho desconeixem. Tal volta això va ser el que el va dur a escriure: la necessitat de narrar les seues vivències i la visió personal del seu poble (entre d’altres motius); també però, la necessitat d’obrir-nos interiorment, ja no als altres sinó a nosaltres mateixos. Per açò, probablement, aquestes narracions no es van publicar fins a anys més tard d’haver-les escrit.

La prosa de Martí i Pol, a banda de ser un retrat psicològic d’una època i d’unes necessitats, reflecteix la fugida de la quotidianitat, de la rutina i de pensar en la possibilitat de canvis. L’autor ens presenta als personatges protagonistes de les narracions com a racionals i crítics amb la seua vida i la societat en la que viuen. Un exemple és el conte L’aniversari, lapidari en molts aspectes: en el desencís de la vida i en el sentit d’aquesta. I és que aquí, Martí i Pol es revolta contra la programació de les vides, amb el que s’ha de fer i cal fer, en l’absurditat de la grisa existència del personatge que es qüestiona el perquè de tot plegat, si al cap i a la fi, no fa el què el faria sentir-se realitzat ni és feliç. Un llibre imprescindible per als seguidors, admiradors o lectors fidels de Martí i Pol.