La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda (1908-1983) possiblement siga la novel·lista catalana més coneguda a nivell internacional. Totes les seues obres han sigut traduïdes a altres idiomes, però potser La plaça del Diamant, siga la més coneguda de totes elles. Rodoreda sembla que va viure una infantesa prou feliç i no va anar a l’escola fins als set anys per a deixar d’anar-hi als deu. Aquest període de la seua existència fou solitari i cassolà. La seua vida, per l’època en què va tocar-li viure, semblava estar abocada a aconseguir un bon matrimoni, i per tant com a filla única que era, part de la seua educació es basava en aprendre a cosir i cuinar. Però Rodoreda és rebel·là contra el seu destí i gràcies a la seua afició per la lectura, així com el suport del seu pare i avi, superà de manera autodidacta la seua manca d’estudis.

A causa de la Guerra Civil Espanyola va haver d’exiliar-se en companyia d’altres escriptors i intel·lectuals, i va viure a diverses ciutats franceses, per a més tard traslladar-se a Suïssa. Coneguda també per altres llibres com Aloma, El carrer de les Camèlies o Mirall trencat, va rebre diversos i importants guardons, com el Premi Sant Jordi (1966) o el Ramon Llull (1969).

La plaça del Diamant, se situa en un context històric molt definit ja que es produeix poc abans de la proclamació de la Segona República, passant per la Guerra Civil i la postguerra. La història transcorre a Barcelona i narra les vivències i pensaments de Natàlia, la protagonista. Un personatge que podria perfectament representar a moltes dones de l’època. A través de la Natàlia i la seua evolució personal, ens endinsem en una novel·la plena de tendresa, de poesia, i al mateix temps de misèria, d’un temps històric molt complicat.

Natàlia és un personatge femení que ens transmet força. La força d’una dona que lluita a diari per seguir endavant. La força d’un col·lectiu que amb el seu treball i dedicació va aconseguir superar els entrebancs socials d’una època. La protagonista és una xica jove que en una festa major, coneix al que serà el seu futur marit, en Quimet. Comencen a festejar, i ja aquí observem en els diàlegs entre els personatges un poc el tipus de relació que existirà entre ambdós:

- ¿I si una cosa no m’agrada de cap de les maneres?

- T’ha d’agradar, perquè tu no hi entens.

Aquesta és la resposta clara i transparent del Quimet a la Natàlia. Ens mostra clarament, que la dona no té ni veu ni vot, i que la seua vida passava de mans del pare a mans del marit. És tracta d’una situació general, que evidentment ha tingut vigència fins a fa poques dècades, la subjugació de la dona a la figura de l’home. Però és la dona, i en aquest cas Natàlia-Colometa la que treballa, manté i cuida a la família, etc. Amb en Quimet tenen dos fills, l’Antoni i la Rita, i la Natàlia treballa a casa d’uns senyors per a dur diners; quan arriba a casa s’encarrega també dels coloms (del Quimet) als quals cuida, neteja i dels que es responsabilitza; i com això amb la resta, fills inclosos.

El Quimet marxa al front d’Aragó i mor allí. Durant l’absència del marit i després de la mort d’aquest, són els moments més crítics de la novel·la. Per a sobreviure, torna a demanar feina a casa dels senyors, però no la volen perquè el seu marit lluita de part dels “rojos” i ella s’ho ha de vendre tot, per a poder alimentar els seus fills. És dur llegir les seues reflexions, de com no pot continuar endavant i pensa en suïcidar-se, primer llevant-li la vida als seus fills i després la seua. Però el més trist és que ni tan sols pot fer-ho perquè no té diners per a dur endavant el pla: “No en tenia ni cinc per anar a comprar el salfumant” i pensa com ho farà perquè l’adroguer li’l proporcione.

Una de les parts més tendres és quan, amb tota la desesperació que viu la protagonista, l’adroguer la crida per a parlar amb ella, i la Natàlia pensa ja en el pitjor. Res més lluny de la realitat, una nova vida s’obre davant d’ella. Potser no hi havia ni tan sols imaginat, però suposa benestar per als seus fills i tranquil·litat per a ella.

No vull desvetlar el desenllaç perquè considere que tractant-se d’una història tan intensa, no hi ha res millor que descobrir-la per un mateix. Llegir-la ha estat un plaer i rellegir-la amb els anys imagine que ho continuarà sent. Un comentari molt positiu a propòsit de la història, el va realitzar G. García Márquez a El País, amb motiu de la mort de l’autora on diu: “La Plaza del Diamante es, a mi juicio, la más bella [novela] que se ha publicado en España después de la guerra civil”. Crec que amb aquesta anotació, no hi tenen cabuda massa comentaris.