Digues que m'estimes encara que sigui mentida: sobre el plaer solitari d'escriure i el vici compartit de llegir, de Montserrat Roig

Montserrat Roig (1946-1991) escriptora catalana que va dedicar-se al periodisme d’investigació i a la narrativa. Coneguts són els seus treballs: Els catalans als camps nazis (1977) o L’agulla daurada (1986); en narrativa: el recull de contes Molta roba i poc sabó i les novel•les Ramona, adéu o El temps de les cireres. Va guanyar nombrosos guardons entre els quals el Premi St. Jordi.
El llibre que tractem aquí, és un recull d’escrits en els quals l’autora fa reflexions sobre la literatura, les escriptores i escriptors que la van marcar (Maria Aurèlia Capmany, Mercè Rodoreda, etc.) i les lectures que van influir en la seva manera de veure el món. Perquè M. Roig, no concebia viure sense el plaer i el vici, de llegir i d’escriure i totes dues coses queden molt ben reflectides en aquest treball.
Trobem aquí també, una descripció molt acurada del que representava la ciutat de Barcelona per a l’autora, on descriu carrers, places i barris. Ens narra com es va criar a un barri i una família benestant que si bé –com diu ella- tenia unes limitacions a nivell de llibertat individual quan era petita i adolescent, també açò va permetre que pogués conèixer i envoltar-se d’un cercle cultivat a nivell cultural a casa.
A tothom li marca a la vida la seva infantessa, el lloc on ha viscut i de la manera que ho ha fet. És inevitable que ho recordem al llarg dels nostres dies i d’alguna forma condiciona moltes actituds de futur. Monserrat Roig deia que per a ella escriure era una necessitat, que potser al principi l’ajudava a comprendre coses, però que es va convertir en un vici. Amb els anys, diu que va aprendre que ningú no pot explicar per què escriu. Un dels motius de l’escriptura és que aquesta és una teràpia, ja ho diu ella quan esmenta una frase de Graham Greene “De vegades em demano com s’ho fan els que no escriuen, componen o pinten per escapar de la bogeria, la malenconia o el terror inherent a la condició humana”.
Un cop un crític literari li va dir que mai seria una bona escriptora perquè no es drogava, ni estava alcoholitzada ni era lesbiana. Per sort, pense que açò ha canviat, almenys en la mentalitat general. Sempre han existit i existiran artistes, escriptors amb vides normals i d’altres potser no tant. Però tan se val, perquè el que compta és la qualitat literària d’una obra i si la història que se’ns narra és bona.
M. Roig ens explica al llarg d’aquestes reflexions com es pot veure el món darrere els ulls d’una dona, i fa una recerca de la dona i la seua història a Barcelona des de gairebé l’època medieval fins a l’actualitat.
Coneixia a aquesta autora des de fa anys, però no havia llegit encara res d’ella. Aquest llibre que no és cap novel•la m’ha resultat molt interessant i pense que m’ha aportat moltes coses positives. El recomane a tots aquells que vulguen saber que en pensa una dona de la vida i del seu ofici, que era el d’escriure. Malauradament va morir jove d’un càncer, hauria pogut continuar escrivint llibres o relats tan compromesos com els que feia. Una llàstima la seva pèrdua, tanmateix i per sort ens ha fet i farà gaudir de les obres que va escriure i de la seua visió particular del món. De fet, la seva trajectòria literària, breu però intensa, està marcada per una obsessió: "Sempre que escric una cosa és perquè no entenc el que veig".