jueves, 28 de enero de 2010

El asombroso viaje de Pomponio Flato, d'Eduardo Mendoza


Hi ha escriptors com E. Mendoza que dóna gust llegir, no sols per la seva prosa senzilla i d’una lucidesa desbordant, sinó perquè a més es capaç d’enganxar des del principi amb les seves històries. Aquesta és la tercera novel·la que he llegit de Mendoza i em pense que continuaré seguint-li els passos durant molt de temps, perquè es un autor que deixa bon sabor de boca.

A El asombroso viaje de Pomponio Flato (2008), trobem un relat històric documentat i divertit, molt divertit. Eduardo Mendoza fa així una crítica mordaç i paròdica del boom editorial actual que barreja història, misteri, i novel·la policíaca. I l’autor ho fa amb una història que coneixem tots de sobra, fins i tot aquells no creients i amb poca (in)formació religiosa. La novel·la narra el viatge de Pomponio Flato, un romà de l’ordre eqüestre al segle I dC, filòsof, fisiòleg i estudiós en general que va a la recerca d’unes aigües que pel que ha estudiat, proporcionen la saviesa a aquells qui les beuen. El problema és que aquest líquid un cop ingerit li ocasiona certa indisposició, i li provoca ventositats constants. Pomponio Flato arriba a Natzaret, un cop ha begut ja de les aigües portentoses, en companyia del tribú Apio Pulcro i la companyia de soldats que van amb ell. Allí, sense diners i sense possibilitats de subsistir, s’allotja a casa d’una dona vella en un lloc miserable. Com que es ciutadà romà, li encomanen la possibilitat de resoldre un crim, degut als coneixements dels que disposa i a la seva imparcialitat.

La situació és la següent: un fuster de Natzaret (José) es condemnat a morir a la creu, perquè ha estat acusat pel Sanedrí d’haver comés l’assassinat d’un ric ciutadà, anomenat Epulón. A partir d’aquí, comença la trama per descobrir la veritat. El fuster fins al moment de l’execució, haurà de confeccionar la creu on va a morir. El seu fill Jesús, encomana a Pomponio la investigació del cas a canvi d’uns diners. A partir d’aquí van apareixent nous personatges com: Zacarías i la seva dona Isabel, que ja grans tenen un fill anomenat Juan, un bala perduda, que és cosí de Jesús. També trobem a la dona i als fills del mort, Berenice i Mateo, i altres personatges com Lázaro, Zara la samaritana i la seva filla, el lladre Teo Balas, etc. Pomponio ens relata la vida en aquesta ciutat, les costums dels seus habitants, i les seves reflexions personals al temps que investiga el crim que s’ha comés. El desenvolupament i desenllaç, més propi d’una novel·la negra, és a un temps divertit, perquè es difícil controlar un somriure als llavis o una reflexió/situació que provoca rialla en el lector.

E. Mendoza té la capacitat de fer-nos passar una bona estona amb una lectura que es fa d’una assentada. La novel·la està esquitxada de divertits comentaris pels seus protagonistes que en el fons deixen entreveure grans veritats, com bé ens mostra aquest: “Cuando al cuerpo le dan por el culo, el espíritu revierte en la metafísica. Así lo afirma Parménides en un texto que, por desgracia, se ha perdido”.

8 comentarios:

  1. Eduardo Mendoza és un dels escriptors als que sempre torne des de que el vaig descobrir amb "Sin noticias de Gurb", crec que la història més sorprenent i divertida que he llegit d'ell. "El asombroso viaje..." el vaig llegir farà cosa de un parell de mesos i com sempre, per a desconectar una vespradeta (que és el que tardes a llegir aquest llibre) i riure't.

    ResponderEliminar
  2. Si, Mendoza és un gran escriptor. Jo el vaig descobrir a l'institut amb "El misterio de la cripta embrujada" i em va agradar molt, i anys després, ja a la Universitat vaig llegir "La ciudad de los prodigios". He de dir que mai m'han decebut les seves històries. Tinc pendent llegir "Sin noticias de Gurb", no sé quan ho faré, però estic segura que el llegiré, ja saps les meves angoixes existencials pel que fa als llibres... sempre em faltarà temps per llegir tot el que voldria.

    ResponderEliminar
  3. Si afirmas que los demás libros de E. Mendoza son tan divertidos como el que reseñas, los leeré también, pues como dices, Helena, "El asombroso..." me ha dejado muy buen sabor de boca. Sobre todo me ha gustado mucho la prosa que utiliza.

    ResponderEliminar
  4. melladorivera si te ha gustado me lo debes a mí. Sabía que te iba a gustar. Un beso

    ResponderEliminar
  5. Melladorivera creo que Mendoza te gustará si le continuas la pista. Escribe muy bien y las historias que cuenta son interesantes. En "La ciudad de los prodigios" se pueden hacer muchos paralelismos con la actualidad, especulación urbanística, desarrollo de las grandes ciudades, cómo viven los trabajadores, etc. Lo dicho, te lo recomiendo. Un saludo.

    ResponderEliminar
  6. Me ha encantado el libro, lectura sencilla, amena y muy divertida. Una parodia de las novelas históricas que mezclan el misterio. Y también una parodia de los monoteísmos porque ni cristianos, ni judíos se salvan de las ironías de Mendoza.
    Se lee de una sentada.

    ResponderEliminar
  7. Pues a mi este libro no me gustó demasiado, me decpdionó bastante. Tiene otros libros mucho mejores.

    ResponderEliminar
  8. Eva, la verdad es que no había creado ninguna expectativa sobre el libro, de manera que no me decepcionó. Para serte sincera, sabía que había tenido éxito pero no había prestado atención al argumento, así que me sorprendió. Además ya conocía a Mendoza de otras novelas y me gusta su manera de escribir, aunque imagino que como todo escritor tendrá sus novelas mejores y otras no tanto. Gracias por tu comentario. Un saludo.

    ResponderEliminar