jueves, 21 de mayo de 2009

Al sur de la frontera, al oeste del sol, d'Haruki Murakami


Murakami és un d’eixos autors del que no havia escoltat parlar mai i de sobte el veus i l’escoltes per tot arreu. Fa mesos que veia entrevistes d’ell a moltes revistes, i veia els seus llibres a totes les llibreries que entrava, fins que un dia i picada per la curiositat vaig decidir llegir una entrevista. Em va sorprendre gratament i va fer que rebuscara a casa altres revistes on havia vist especials d’ell per a endinsar-me més en el coneixement d’aquest escriptor japonés. La veritat, ha sigut una troballa impressionant.
Per St. Jordi, em van regalar dos llibres d’ell. De moment sols he llegit Al sur de la frontera, al oeste del sol i he de dir que és un llibre que no et deixa indiferent. Feia temps que no m’enganxava tant a la lectura d’un llibre fins al punt de no poder deixar de llegir-lo ni un moment. No és un llibre massa llarg, té una escriptura senzilla i et fa de seguida identificar-te amb algun dels personatges. Perquè Murakami es un mestre a l’hora d’expressar sentiments, i sobretot els pensaments de l’home contemporani. És a dir, té la capacitat d’enganxar a la primera, perquè reflexa no sols la solitud de l’ésser humà al món actual, especialment a les grans ciutats, sinó la necessitat de moltes persones de realitzar els seus somnis, fins al punt de trencar amb tot.
La història que aquí narra Murakami és la d’Hajime, un home d’uns 37 anys que du una existència relativament feliç, està casat, té dues filles, té un negoci que funciona bé. És a dir, que té una vida estable i feliç a molts nivells, tant sentimental, com laboral i econòmic. Però hi ha alguna cosa dins d’ell que li provoca insatisfacció, i no se n’adona fins que reapareix a la seua vida Shimamoto, la seva amiga de la infància i l’adolescència. Amb ella, Hajime va tenir una relació molt estreta i especial, però les circumstàncies de la vida els van separar i van perdre el contacte per complet. No obstant això tots dos han estat molt importants per l’altre i han deixat una petjada molt profunda en la vida del contrari.
Hajime és el propietari d’un club de jazz de moda de la ciutat, li va molt bé. Abans treballava a una editorial on duia una existència que no li agradava i el feia sentir-se profundament insatisfet. Aleshores va conéixer a Yukiko, la seva dona. El seu sogre que és dedica a tasques diverses d’inversions, l’encoratja a muntar el seu propi negoci i li deixa el capital inicial per a la inversió, que Hajime li tornarà. Per tant, té el negoci que vol i li funciona bé, té una dona a la que estima i dues filles. Una casa a la ciutat i altra al camp, un bon cotxe,... però hi ha alguna cosa que no va. Hajime recorda amb nostàlgia el seu passat i ens conta la seva vida i les xiques amb les que va estar i com aquestes l’han marcat, però sens dubte la que més ho va fer va ser Shimamoto. Tots dos eren fills únics, el que suposava ser diferents per a l’entorn en el qual vivien, a més Shimamoto té una deficiència física que la fa aïllar-se més de la resta i Hajime també se sent diferent, el que dificulta la seva relació amb la resta. Tots dos són devoradors de llibres, els agrada estar a soles, escoltar música,...
Quan Shimamoto reapareix a la vida d’Hajime tot trontolla. Hi ha moltes preguntes i respostes que esperen, perquè es volen posar al dia de tots els anys en els quals no han tingut contacte. Però sorgeix una cosa que cap dels dos buscava, reneix l’atracció mútua. Els sentiments són una cosa difícil de controlar i Hajime està disposat a deixar-ho tot per Shimamoto. Ella ha sigut i és l’única persona capaç de comprendre’l i que el fa sentir-se ple, i pensen que oportunitats com aquesta es donen poques vegades a la vida.
Aquesta és una història sobre amors perduts i recobrats, com diu a la contraportada, i que a més destil·la “una indefinible sensació de desajust amb el món” que Murakami ha sabut reflectir d’una manera senzilla, però alhora brutal. I que enganxa des de la primera pàgina, fins al punt de no poder deixar de llegir perquè vols saber que passarà amb la història que narra.

La frase: “Todos los días, cuando el sol sube por el este, vas al campo a trabajar. Cuando alcanza el cénit, descansas y comes. Cuando se oculta tras el horizonte, al oeste, vuelves a casa y duermes. [...] Y eso, día tras día, año tras año [...] Y entonces, un día, algo muere dentro de ti.”

martes, 19 de mayo de 2009

El corazón de las tinieblas, de Joseph Conrad


Jósef Teodor Konrad Korzeniowski, més conegut per Joseph Conrad, nom que va adoptar quan es va nacionalitzar britànic, és un dels escriptors més destacats del s. XX. J. Conrad, a una de les col·laboracions que realitzava per a un diari londinenc, planteja una idea que apareix en algunes de les seves obres, açò és: l’home enfrontat a la disjuntiva de l’eterna elecció entre el bé i el mal.

Joseph Conrad va treballar durant anys a la marina mercant britànica, i durant aquest període de temps va viatjar a diversos països. Aquesta experiència es reflectirà posteriorment a la seva obra. Catalogat com a escriptor de novel·les d’aventures, Conrad reflexa durament la situació de les potencies europees al continent africà, a l’obra El corazón de las tinieblas.

Aquesta obra va ser escrita el 1899, i es va publicar el 1902. L’acció es desenvolupa al Congo, on Marlow, un vell mariner, és el narrador d’una història inquietant i, perquè no dir-ho d’una crueltat descarada. Marlow, després d’alguns problemes a la seva vida, decideix embarcar-se en un viatge especial. Navegar per un riu, al mig de la selva. Serà nomenat capità d’un vell vaixell que ha de recòrrer el cor de la selva, a la recerca d’ivori. La narració és detallada fins al punt de sentir algunes de les sensacions que descriu, i de visualitzar allò que el protagonista veu amb els seus ulls. El més trist de tot és intentar entendre què van anar a fer els europeus, no sols al continent africà, sinó al més profund d’aquestes terres desconegudes. I sí, la resposta és evident. Van anar a enriquir-se i a destruir no sols la natura, sinó l’ànima i l’esperit de molts pobles i tribus africanes. Amb l’excusa de dur la civilització als llocs més remots del planeta, els europeus suposadament “civilitzats” van destruir, matar i esclavitzar tot el que van trobar. Es van comportar de manera més salvatge, què els que ells anomenàven salvatges. El comerç d’ivori era (i és) molt enriquidor i tothom volia traure beneficis de la seva explotació i venda, i com açò, igual en tot.

Marlow, ha d’endinsar-se en el cor de la selva a buscar a Kurtz, un agent comercial de la companyia i cap d’una estació riu amunt. Des de la primera vegada que s’esmenta aquest personatge, es converteix en quasi una obsessió per a Marlow, que va creant-se una imatge de l’agent contradictòria i mitificada alhora. Però a Kurtz, la selva l’ha transformat, la soledat i el més salvatge que troba allà on està el fan enfrontar-se al seu interior, a les profunditats més fosques de l’ànima humana, i per tant el fan embogir.

Marlow ens mostra, mitjançant la seva narració, com l’ésser humà pot arribar a cometre barbàries tan grans en nom de la civilització. Com la riquesa corromp l’ànima humana i es capaç de generar tanta maldat al seu voltant. La història ens descriu com els indígenes són utilitzats per a les tasques de l’home blanc com si foren animals o pitjor, com són esclavitzats i forçats a treballar fins que no poden més. Com l’home blanc destrueix la selva i per tant les espècies que viuen allí es veuen afectades,...com tot es realitza en favor de la millora i benefici d’uns pocs, i del perjudici de molts. És a dir que tampoc han canviat les coses massa, des que Conrad va escriure el seu relat fins als nostres dies. Perquè si l’obra és un al·legat contra qualsevol tipus de colonialisme, en aquest cas el del Congo, també és una descripció molt brillant del que és l’ànima humana, perquè el cor de les tenebres, no és altra cosa que això mateix: el profund i fosc cor de l’ésser humà.

Les frases:

“No hay duda de que algo anda mal en un mundo en el que un hombre puede robar un caballo mientras a otro ni siquiera se le permite mirar un ronzal”.

“Qué extraña es la vida –ese misterioso acuerdo, de una lógica cruel, y con un propósito inútil-. Lo más que se puede esperar de ella es alcanzar cierto conocimiento de uno mismo –cosa que sucede demasiado tarde-, y una cosecha de interminables reproches”.

sábado, 9 de mayo de 2009

Los idus de marzo, de Thornton Wilder


"Ahora puedo reconocer con una mirada a aquellos que aún no han previsto su muerte. Sé que son unos niños. Piensan que evitando su contemplación aumentan el sabor de la vida. Lo contrario es la verdad: sólo aquellos que han contemplado su no ser son capaces de ensalzar la luz del sol...Cada año digo adiós a la primavera con pasión más intensa y cada día estoy más inclinado a enjaezar la carrera del Tíber...". César.
Ésta es una novela histórica atípica porque su estructura epistolar invita a sumergirte en los personajes desde sus propias reflexiones. Escrita en 1948 por el novelista estadounidense Thornton Wilder, graduado en Arqueología y tres veces Premio Pulitzer (es el autor de "El puente de San Luis Rey"), recrea los meses de agosto del 45 a.C. a marzo del 44 a.C. en la vida de César como dictador de Roma, así como de otros personajes (Cicerón, Cornelio Nepote, Asinio Polión, Clodia Pulcher, Cleopatra, Julia Marcia, etc.). No es una novela histórica que reconstruye fielmente la época, aunque no te sientes engañado cuando es el propio autor quien te dice en el preámbulo que narra unos hechos que ocurrieron en el 62 a.C. (la profanación de los Misterios de la Buena Diosa por Clodia Pulquer y su hermano), que utiliza a personajes que en el año 45 a.C. ya habían muerto (Clodio, el poeta Catulo, Catón el Joven, la viuda de Mario Julia Marcia) o cambia algunos datos a su conveniencia. Entonces, ¿cuál era el propósito del autor? hacer una reconstrucción hipotética de los últimos meses de la vida de César a través de ficticias cartas salidas de su propia mano o por los personajes que le rodean.
Es por tanto una novela histórica en la que lo importante no es el final ni la fiel reconstrucción histórica sino saber qué pasó por la cabeza de César en esos últimos meses de su vida, sus preocupaciones como pontífice y dictador, sus sentimientos hacia su mujer o hacia Cleopatra, sus miedos, su frustración ante la incomprensión de muchos romanos ante sus edictos, etc. Por ello, decía al principio que era atípica, no hay acción sino reflexión sobre la vida, al estilo de Yourcennar con su "Memorias de Adriano", aunque la novela de Wilder es más fácil de leer e igual de reflexiva.
Me gustan algunas reflexiones de César: sabe que morirá asesinado porque cada día es informado de la preparación de conspiraciones para acabar con su vida pero solo le preocupa que le mate un romano no por envidia o ambición del poder sino por Roma y por defender la República; como pontífice máximo trata de reformar algunos ritos religiosos que considera adecuados e incluso reconoce que la religión del Estado es útil a Roma pero que el verdadero sostén de la civilización romana es la mujer romana, mostrándose en algunas ocasiones descreído con los dioses; es consciente de que va a morir y de que su obra política no es comprendida pero es necesaria para modernizar Roma e intuye que para evitar una nueva guerra civil debe "nombrar" un sucesor para que dirija los designios de la República, proponiendo a Bruto (que rechaza el ofrecimiento), aunque en otra parte del relato menciona que ha nombrado heredero de sus posesiones a su sobrino Octavio; en esos meses trabaja febrilmente como si fuera consciente de su pronto final y aunque es odiado por la aristocracia romana, que ha perdido el poder a través del Senado, es amado por los soldados y la plebe de Roma, y vive de forma austera aunque permite que sus amigos se enriquezcan de forma corrupta. Por tanto Wilder plantea un César recto, con un carisma tan especial que incluso abruma a sus enemigos, preocupado por la grandeza de Roma más que por la suya, que a veces se siente sólo (su mejor amigo está retirado en la isla de Capri y a él le dirige las cartas más íntimas), que se preocupa por sus congéneres (acompaña en el lecho de muerte a Catulo), trabajador incansable y "recto" marido (mantiene relaciones con Cleopatra cuando ésta está en Roma pero no duda en divorciarse de su mujer cuando duda de su fidelidad). Se muestra un César tan idealizado y a la vez tan humano que estamos viendo no al general victorioso sino al político inteligente que sabe lo que necesita Roma pero que no podrá acabar su obra porque su final será traumático. Por tanto, la pregunta que me planteó el libro al acabarlo es: ¿puede un Estado ser gobernado por una persona de forma dictatorial y buscar el bien de su pueblo obrando de manera justa? Leo en la contraportada que la idea de escribir la novela como una sucesión de cartas en cadena le fue inspirada al autor por las cartas que contra Mussolini circularon por Italia durante la dictadura fascista, igual que las que circularon en contra de César en aquellos meses del 45-44 a.C., pero la comparación entre el genio de César y Mussolini es muy odiosa.
La novela, por tanto, resulta muy interesante y supone una aguda reflexión sobre el poder y su influencia en las personas. Es tan válida en 1948, tres años después de acabar la II Guerra Mundial como hoy en día.
"Al ver que estaba rodeado por todas partes de dagas desnudas, se envolvió la cabeza con las vestiduras y, al mismo tiempo, con la mano izquierda, arregló los pliegues tapándose los pies para que, al caer, la parte baja de su cuerpo quedase decorosamente cubierta". Suetonio (Vida de los Césares).

jueves, 7 de mayo de 2009

La lladre de llibres, de Markus Zusak


L’autor d’aquesta novel·la va néixer a Sydney l’any 1975. Ha estat molt premiat pels seus llibres infantils, i amb aquesta obra s’endinsa en la narrativa per a adults. La història que ens narra és d’aquelles entranyables amb els personatges que han de viure a un moment històric molt dur i com les seues vides es van entortolligant les unes amb les altres, per a donar-nos una lliçó del que són les relacions entre humans, així com la profunditat dels seus llaços.

La protagonista de La lladre de llibres, és una nena anomenada Liesel Meminger i la narradora de la història és la Mort. Una narradora commoguda pel que li toca fer en els temps que corren, els inicis de la Segona Guerra Mundial a Alemanya i el desenvolupament d’aquesta no sols al país en qüestió, sinó a la resta del món. Però aquesta narradora inusual, es mostra entranyable al moment de fer la seua feina, al temps que colpidora. No hem d’oblidar que és ella qui se’n du les ànimes de la gent cap a l’altre món. Mitjançant els seus ulls podem veure no sols la vida de la Liesel, sinó també la d’aquells que l’envolten i les seues situacions personals. Però a més a més, ens mostra des d’una òptica poques vegades coneguda i escrita als llibres d’història, la situació en la qual es trobaven milers d’alemanys, davant la fortalesa del Partit Nazi i del seu Führer. Molts no tenien opcions de triar per a poder sobreviure, i se’ls fa difícil entendre que sovint l’opció més humana i correcta, no sempre és la vigent en els fets ideològics i socials.

La Liesel és una nena de nou anys, que per circumstàncies ha d’anar a viure a una altra ciutat (Molching), amb uns pares que no són els seus. Els seus pares adoptius i d’acollida seran el Hans i la Rosa Hubermann, un matrimoni amb fills grans que ja no viuen amb ells, i que sobreviuen pintant cases i fent la bugada a altres famílies de la ciutat amb més recursos econòmics. La Rosa és una dona amb caràcter i mal geni, però amb un cor immens. En Hans és un home treballador i generós que va lluitar a la Primera Guerra Mundial i va tornar viu a casa, però que encara es pregunta com va sobreviure a eixa guerra. Al front va fer una promesa a un company jueu que li va ensenyar a tocar l’acordió i el va salvar, i serà en aquest moment quan l’haja d’acomplir. Serà durant la persecució dels jueus alemanys, que al carrer Himmel, els Hubermann hauran d’acollir el Max Vandenburg, fill d’aquell company d’en Hans a l’altre conflicte armat. Açò suposa un perill perquè encara que era quasi obligatòria la inscripció al NSDAP, i en Hans es resisteix a inscriure’s (el que el fa estar al punt de mira) quan decideix fer-ho per evitar problemes, congelaran la seua inscripció. Açò fa plantejar-se que no tot el poble alemany estava d’acord de pertanyer al Partit Nazi, ni a allò que feia aquest i el seu líder, però si en part molta gent es va veure obligada a apuntar-se per a estar fora de sospita i perill, especialment molta gent de barris pobres a les grans ciutats.

La Liesel, fa el seu primer robatori als nou anys, aquest serà un llibre d’enterramorts. En Hans Hubermann l’ensenyarà a llegir, i a partir d’aquí, començarà la seua admiració per les paraules i allò que contenen, i com poden arribar a tenir tanta força per fer el bé i també el mal. Amb el seu amic Rudy Steiner, admirador de Jesse Owens, jugarà a futbol, robaran fruita i altres coses, deixaran pa al camí per als jueus, i sobretot serà el seu acompanyant fidel en els robatoris de la biblioteca de l’Ilsa Hermann.

Aquest llibre dividit en capítols i en apartats curts ens els quals s’informa del que passarà durant la narració, la protagonista creixerà, aprendrà a llegir en el soterrani de casa amb el seu pare adoptiu, i s’anirà adaptant a poc a poc a la seua nova vida i família. Ajudarà a la seua mare adoptiva, la Rosa a dur la bugada i recollir-la de les cases; tindrà accés a la biblioteca personal de la dona de l’alcalde, l’Ilsa Hermann; es farà amiga d’un jueu amagat al soterrani, en Max Vandenburg, que pinta les fulles del Mein Kampf, per a després escriure al damunt les seues pròpies històries; veurem com es fan fogueres a la plaça del poble on es crema allò que no vol el nou règim; com es persegueix a jueus i gent d’ideologies diverses; com funcionen les Joventuts Hitlerianes; com viu la gent del barris pobres a les ciutats; com els soterranis de les cases, serveiexen de refugis improvisats a la població quan les ciutats alemanyes són bombardejades pels aliats; com els jueus creuen els carrers de la ciutat en massa, conduits per soldats nazis cap al camp de concentració de Dachau; com la guerra fa miques als soldats destinats al front rus; com un sol home i moltes paraules, són les creadores de tanta mort, repressió, extermini, misèria, por, etc. com les paraules, poden arribar a ser generadores de coses, sentiments, sensacions belles i alhora tan cruels i dolentes.

Una història i uns personatges que arriben a commoure pels seus actes i pels seus lligams. Un cant a la lectura i a l’amor per les paraules. Una narració on es poden admirar les misèries humanes, i alhora la bellesa dels actes de molts éssers que viuen i han viscut a la terra, i que malgrat tot lluiten i s’arrisquen per millorar i canviar aquest món.