jueves, 21 de mayo de 2009

Al sur de la frontera, al oeste del sol, d'Haruki Murakami


Murakami és un d’eixos autors del que no havia escoltat parlar mai i de sobte el veus i l’escoltes per tot arreu. Fa mesos que veia entrevistes d’ell a moltes revistes, i veia els seus llibres a totes les llibreries que entrava, fins que un dia i picada per la curiositat vaig decidir llegir una entrevista. Em va sorprendre gratament i va fer que rebuscara a casa altres revistes on havia vist especials d’ell per a endinsar-me més en el coneixement d’aquest escriptor japonés. La veritat, ha sigut una troballa impressionant.
Per St. Jordi, em van regalar dos llibres d’ell. De moment sols he llegit Al sur de la frontera, al oeste del sol i he de dir que és un llibre que no et deixa indiferent. Feia temps que no m’enganxava tant a la lectura d’un llibre fins al punt de no poder deixar de llegir-lo ni un moment. No és un llibre massa llarg, té una escriptura senzilla i et fa de seguida identificar-te amb algun dels personatges. Perquè Murakami es un mestre a l’hora d’expressar sentiments, i sobretot els pensaments de l’home contemporani. És a dir, té la capacitat d’enganxar a la primera, perquè reflexa no sols la solitud de l’ésser humà al món actual, especialment a les grans ciutats, sinó la necessitat de moltes persones de realitzar els seus somnis, fins al punt de trencar amb tot.
La història que aquí narra Murakami és la d’Hajime, un home d’uns 37 anys que du una existència relativament feliç, està casat, té dues filles, té un negoci que funciona bé. És a dir, que té una vida estable i feliç a molts nivells, tant sentimental, com laboral i econòmic. Però hi ha alguna cosa dins d’ell que li provoca insatisfacció, i no se n’adona fins que reapareix a la seua vida Shimamoto, la seva amiga de la infància i l’adolescència. Amb ella, Hajime va tenir una relació molt estreta i especial, però les circumstàncies de la vida els van separar i van perdre el contacte per complet. No obstant això tots dos han estat molt importants per l’altre i han deixat una petjada molt profunda en la vida del contrari.
Hajime és el propietari d’un club de jazz de moda de la ciutat, li va molt bé. Abans treballava a una editorial on duia una existència que no li agradava i el feia sentir-se profundament insatisfet. Aleshores va conéixer a Yukiko, la seva dona. El seu sogre que és dedica a tasques diverses d’inversions, l’encoratja a muntar el seu propi negoci i li deixa el capital inicial per a la inversió, que Hajime li tornarà. Per tant, té el negoci que vol i li funciona bé, té una dona a la que estima i dues filles. Una casa a la ciutat i altra al camp, un bon cotxe,... però hi ha alguna cosa que no va. Hajime recorda amb nostàlgia el seu passat i ens conta la seva vida i les xiques amb les que va estar i com aquestes l’han marcat, però sens dubte la que més ho va fer va ser Shimamoto. Tots dos eren fills únics, el que suposava ser diferents per a l’entorn en el qual vivien, a més Shimamoto té una deficiència física que la fa aïllar-se més de la resta i Hajime també se sent diferent, el que dificulta la seva relació amb la resta. Tots dos són devoradors de llibres, els agrada estar a soles, escoltar música,...
Quan Shimamoto reapareix a la vida d’Hajime tot trontolla. Hi ha moltes preguntes i respostes que esperen, perquè es volen posar al dia de tots els anys en els quals no han tingut contacte. Però sorgeix una cosa que cap dels dos buscava, reneix l’atracció mútua. Els sentiments són una cosa difícil de controlar i Hajime està disposat a deixar-ho tot per Shimamoto. Ella ha sigut i és l’única persona capaç de comprendre’l i que el fa sentir-se ple, i pensen que oportunitats com aquesta es donen poques vegades a la vida.
Aquesta és una història sobre amors perduts i recobrats, com diu a la contraportada, i que a més destil·la “una indefinible sensació de desajust amb el món” que Murakami ha sabut reflectir d’una manera senzilla, però alhora brutal. I que enganxa des de la primera pàgina, fins al punt de no poder deixar de llegir perquè vols saber que passarà amb la història que narra.

La frase: “Todos los días, cuando el sol sube por el este, vas al campo a trabajar. Cuando alcanza el cénit, descansas y comes. Cuando se oculta tras el horizonte, al oeste, vuelves a casa y duermes. [...] Y eso, día tras día, año tras año [...] Y entonces, un día, algo muere dentro de ti.”

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada