viernes, 29 de abril de 2011

Correspondència I, de Joan Fuster

Ja fa temps que duc en ment comentar algun llibre de Fuster, un dels escriptors més importants per a mi i pense, per al nostre entorn cultural i social. No sols pels seus escrits, tots ells destacats, sinó per la seua manera d’entendre el país i d’intentar canviar-lo. El primer llibre que vaig llegir de Fuster va ser Nosaltres els valencians. Vaig llegir-lo quan encara era adolescent i em va impactar moltíssim, es tracta d’una obra cabdal que continua tenint la seua vigència i que hauríem de rellegir.

Joan Fuster i Ortells (1922-1992) va nàixer a Sueca, provinent d’una família de llauradors, encara que el seu pare aprengué l’ofici de tallista i fabricant d’imatges. Va estudiar dret a la Universitat de València, treballà en alguns despatxos i exercí com a advocat mentre es donava a conèixer com a poeta, assagista i articulista. Arribat un moment es va convertir en col·laborador habitual de setmanaris i revistes mensuals de Barcelona i València de manera que es va professionalitzar com a escriptor abandonant la seua trajectòria com a advocat. Açò va marcar en part la seua vida, així com no canviar el lloc de residència i continuar vivint a Sueca quan molts d’altres que volien obrir-se pas en el món de les lletres o de la cultura marxaven a la ciutat. Entre els seus escrits es poden comptar a banda dels estils conreats i anteriorment esmentats, dietaris, guies de viatge, reflexions sobre l’art contemporani, estudis sobre literatura, alguna biografia, antologies, pròlegs a llibres, etc. Conjuntament amb la seua productivitat literària hi havia una activitat personal i indubtablement política, en defensa de les llibertats i de la catalanitat del País Valencià. Aquesta postura li valgué no sols tota mena d’atacs en alguns periòdics sinó també dos atemptats amb bombes contra el seu domicili que va patir els anys 1978 i 1981. Autor d’obres com l’esmentada Nosaltres els valencians, El País Valenciano, Diccionari per a ociosos, Heretgies, revoltes i sermons, Consells, proverbis i insolències, Combustible per a falles, Causar-se d’esperar, o Poetes, moriscos i capellans, Fuster va ser guardonat amb diversos premis com el Josep Ixart, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi de les Lletres del País Valencià i distingit amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i a títol pòstum l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana. Va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i per la Universitat Autònoma d’aquesta mateixa ciutat l’any 1984 i va ensenyar fins a la seua mort dins del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València.

Aquest volum preparat per Francesc Pérez Moragón i publicat per l’editorial 3 i 4 conté la correspondència que durant anys mantingué Joan Fuster amb altres escriptors de la seua època com Josep Carner, Marià Manent, Carles Riba, Josep Pla, Salvador Espriu i Llorenç Villalonga. També al final del volum hi ha un Apèndix on podem llegir articles que van publicar a banda de Fuster aquests escriptors a revistes especialitzades com Destino, Serra d’Or, o bé Diari de Mallorca o Baleares. Durant la lectura d’aquestes cartes, podem veure els esforços per crear una editorial i publicar textos en català així com la difusió d’escriptors en català amb traduccions al castellà; discussions arran d’un article de Fuster amb J. Ferraté; la necessitat d’escriure per a viure degut als reduïts recursos econòmics dels que disposava; la creació i evolució de la sèrie Homenots de Pla; etc.

Fuster a banda de la gran capacitat de compromís i literària que tenia amb el seu poble, tenia molta cura amb les relacions epistolars que establia. El seu arxiu, organitzat meticulosament per ell, disposa d’un volum considerable de missives entre les personalitats més destacades del moment de les que no sols conservava les cartes que rebia sinó una còpia en carbonet d’algunes de les que ell enviava. El llibre no és altra cosa que la història actual del País Valencià vista a través dels ulls d’un intel·lectual de les seues característiques. Per tant, reivindiquem Joan Fuster!

jueves, 21 de abril de 2011

Indigneu-vos!, de Stéphane Hessel


En el món actual és fàcil indignar-se. Almenys així ho pense. Es tracta d’un sentiment innat a l’espècie humana i que ens ha acompanyat sempre. De fet, crec que gran part dels avenços de la societat s’han derivat de la indignació de persones compromeses amb el seu entorn i amb els seus iguals. El segle XX ha estat un dels més convulsos de la història. Prova d’açò han estat sobretot els avenços socials assolits, el vot femení, la instauració de la democràcia a molts països, els moviments ecologistes, pacifistes,... motius n’hi ha de sobra per a indignar-se, sols cal mirar al nostre voltant i triar qualsevol de les moltes injustícies que hi ha.

Stéphane Hessel als seus noranta-tres anys encara troba motiu per a indignar-se, i no sols això sinó que ha escrit un xiquet manifest on ens explica les seues raons per a fer-ho, que podríem fer nostres.

Hessel va nàixer l’any 1917 a Berlín, però de menut va marxar a París amb la seua família on va estudiar i on el cridaren a files. Són anys intensos per a la història recent, amb el crac de l’any 1929, seguit per l’ascens dels totalitarismes a Europa, la Guerra Civil Espanyola i la II Guerra Mundial. En aquest moment Hessel s’uneix a la Resistència i s’incorpora a Londres, a la França Lliure del General De Gaulle. El 1944 serà empresonat i torturat per la Gestapo i enviat al camp de concentració nazi de Buchenwald on aconsegueix fugir d’una mort segura canviant la seua identitat per la d’un altre pres ja mort. Acabada la guerra i convertit en diplomàtic, formarà part de l’equip redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans l’any 1948. Actualment és l’únic redactor viu. Va ser militant de la independència algeriana i defensor de la causa palestina. Amb aquest currículum tant dilatat té motius suficients per a indignar-se. Evidentment ha estat un lluitador constant i ara en aquest manifest escrit per ell –i prologat per un escriptor destacat com José Luis Sampedro nascut el mateix any que Hessel-, ens anima a lluitar per mantenir tots els drets que durant anys han costat tant d’assolir pels nostres avis i pares en guerres, dictadures, etc. A lluitar en contra de la dictadura dels mercats, en el tracte discriminatori que se’ls dóna a minories ètniques o immigrants.

Ell diu que “la pitjor actitud és la indiferència” i jo pense el mateix. Em sap greu escoltar a companys i gent jove sense il·lusió per millorar el seu voltant, al·legant que tan se val els què governen, faran el que voldran un cop estiguen al poder. Però hem de recordar que els ciutadans normals, són els què tenim (afortunadament encara) el dret de triar qui ens ha de governar. No votar, no és cap acte de rebel·lia, és apatia. S’ha de votar, encara que siga en blanc per a manifestar la nostra inconformitat amb el sistema. Es poden fer moltes coses. Cada gest, per xiquet que siga, pot aconseguir una revolució silenciosa. La qüestió és fer entendre a molta gent que en cada gest que realitza està fent política. Des de comprar un determinat producte (ecològic o no, de comerç just o no), a dur els nostres diners a determinats Bancs o Caixes i saber on els inverteixen, informar-se a través de determinats mitjans de comunicació i no d’altres, i sobretot i independentment d’açò, ser capaços de reflexionar i saber què ens intenten vendre o de què ens intenten convèncer. Aquí està el poder del ciutadà de a peu, en la capacitat de triar si necessitem realment consumir, i si hem de fer-ho, saber i triar què consumim. En la capacitat d’implicar-nos pel nostre entorn i lluitar per millorar-lo, en dignificar la nostra vida i la dels que ens envolten. Qualitat de vida no és igual a capacitat de consum, sinó que és saber valorar què necessitem realment i si el què necessitem beneficia al nostre entorn humà i natural, o almenys no el perjudica. Indignar-se és no resignar-se davant el que no ens agrada, sinó lluitar per millorar la situació, aportar al nostre entorn el que millor sabem o podem fer. Indignar-se és lluitar per mantenir els drets que tant van costar d’aconseguir a molta gent durant dècades (sufragi universal, drets socials, sanitat i educació pública, etc.).

Ja ho diu Hessel “La pitjor de les actituds és la indiferència, dir “Passo de tot, ja m’espavilo tot sol”. Si us comporteu així, perdeu un dels components essencials que forma l’ésser humà. Un dels components indispensables: la facultat d’indignació i el compromís que en deriva”. De manera que actuem, diguem NO, INDIGNEM-NOS!

jueves, 14 de abril de 2011

Pedro Páramo, de Juan Rulfo




A R.

Pedro Páramo és una de les obres més influents de la literatura llatinoamericana i contemporània. Creada per Juan Rulfo (1917-1986), va ser la primera i única novel·la d’aquest autor, que va escriure també un recull de contes: El llano en llamas.

La història recorre entre fragments i salts, la vida de Pedro Páramo i la del seu poble, Comala. Poble que segueix la mateixa trajectòria del protagonista i queda desfeta per la seua ira i ambició. La novel·la ens endinsa també en un moment de la història de Mèxic, la Revolució, on alguns dels personatges secundaris que apareixen hi participen.

Pedro Páramo és una novel·la que volia llegir des de fa molt temps. Recomanada per persones molt volgudes, em parlaven d’ella com una història realment increïble, absorbent, colpidora. I he de dir que no m’ha decebut gens, al contrari. M’ha emocionat llegir cadascuna de les seues frases, dels seus capítols. He gaudit moltíssim durant la seua lectura dins l’univers estremidor de Comala i els seus personatges. Juan Rulfo va escriure una gran novel·la, enquadrada com a obra representativa del realisme màgic. Comala és un lloc inhòspit, deteriorat, trist. Sembla el purgatori pel qual passegen els personatges de l’obra, ànimes que tenen alguna pena que pagar: incest, adulteri, bogeria, suïcidi.

Tots els personatges són fonamentals per a entendre la novel·la i la seua vinculació amb Pedro Páramo. Juan Preciado és el protagonista, fill legítim de Pedro Páramo, que torna a Comala després de la mort de la seua mare Dolores Preciado. També hi són Abundio Martínez, Eduviges Dyada, Miguel Páramo, Susana San Juan, Fulgor Sedano, etc.

La narració comença amb la promesa de Juan Preciado a la seua mare Dolores, un cop morta, de reclamar al seu pare el que els pertocava i cobrar-li l’abandó en què els havia deixat. Una promesa que en principi Juan no té intenció d’acomplir, però acabarà realitzant-la. Juan Preciado marxa del seu poble en direcció a Comala, i pel camí trobarà a Abundio Martínez, fill il·legítim de Pedro Páramo, que el guia i li dóna referències d’on pot allotjar-se. L’adverteix que Comala és un lloc fantasma, desert. A la seua arribada comprovarà que el poble no té res a veure amb la imatge que la seua mare tenia d’ell, i observa que Comala i “la Media Luna”, la hisenda del seu pare, estan abandonades a les herbes, a les penes i a les murmuracions de les ànimes que hi deambulen per allí.

La narració de la història avança amb la imatge d’un jove Pedro Páramo i la seua evolució fins a convertir-se en un terratinent sense escrúpols, de la seua relació i estima amb Susana San Juan, de demanar la mà de Dolores Preciado (propietària absoluta de l’herència de la seua família) per a resoldre els seus problemes econòmics, etc. S’introdueix la història de Miguel Páramo, fill de Pedro que segueix els passos del seu pare i que comet també crims i actes d’injustícia. El pare Rentería té un paper destacat en la trama. La seua família s’ha vist seriosament perjudicada pels actes de Miguel a qui es nega a donar-li la benedicció un cop mort, però cedirà davant el poder de Pedro Páramo. El mossèn és sentirà culpable d’aquest fet. També la història de Damiana Cisneros és colpidora per al protagonista i el lector de l’obra.

Així anem descobrint la xarxa de relacions entre els pobladors de Comala i la seua situació de fantasmes en un poble que des de la primera descripció anuncia la tragèdia, el dolor, la misèria i desolació d’un territori que evidència en molts i diversos aspectes un període no massa llunyà de la història contemporània de Mèxic. Llegir aquest llibre ha estat un gran descobriment i un plaer, que imagine es repetirà en pròximes relectures.