Correspondència I, de Joan Fuster

Ja fa temps que duc en ment comentar algun llibre de Fuster, un dels escriptors més importants per a mi i pense, per al nostre entorn cultural i social. No sols pels seus escrits, tots ells destacats, sinó per la seua manera d’entendre el país i d’intentar canviar-lo. El primer llibre que vaig llegir de Fuster va ser Nosaltres els valencians. Vaig llegir-lo quan encara era adolescent i em va impactar moltíssim, es tracta d’una obra cabdal que continua tenint la seua vigència i que hauríem de rellegir.

Joan Fuster i Ortells (1922-1992) va nàixer a Sueca, provinent d’una família de llauradors, encara que el seu pare aprengué l’ofici de tallista i fabricant d’imatges. Va estudiar dret a la Universitat de València, treballà en alguns despatxos i exercí com a advocat mentre es donava a conèixer com a poeta, assagista i articulista. Arribat un moment es va convertir en col·laborador habitual de setmanaris i revistes mensuals de Barcelona i València de manera que es va professionalitzar com a escriptor abandonant la seua trajectòria com a advocat. Açò va marcar en part la seua vida, així com no canviar el lloc de residència i continuar vivint a Sueca quan molts d’altres que volien obrir-se pas en el món de les lletres o de la cultura marxaven a la ciutat. Entre els seus escrits es poden comptar a banda dels estils conreats i anteriorment esmentats, dietaris, guies de viatge, reflexions sobre l’art contemporani, estudis sobre literatura, alguna biografia, antologies, pròlegs a llibres, etc. Conjuntament amb la seua productivitat literària hi havia una activitat personal i indubtablement política, en defensa de les llibertats i de la catalanitat del País Valencià. Aquesta postura li valgué no sols tota mena d’atacs en alguns periòdics sinó també dos atemptats amb bombes contra el seu domicili que va patir els anys 1978 i 1981. Autor d’obres com l’esmentada Nosaltres els valencians, El País Valenciano, Diccionari per a ociosos, Heretgies, revoltes i sermons, Consells, proverbis i insolències, Combustible per a falles, Causar-se d’esperar, o Poetes, moriscos i capellans, Fuster va ser guardonat amb diversos premis com el Josep Ixart, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi de les Lletres del País Valencià i distingit amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i a títol pòstum l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana. Va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i per la Universitat Autònoma d’aquesta mateixa ciutat l’any 1984 i va ensenyar fins a la seua mort dins del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València.

Aquest volum preparat per Francesc Pérez Moragón i publicat per l’editorial 3 i 4 conté la correspondència que durant anys mantingué Joan Fuster amb altres escriptors de la seua època com Josep Carner, Marià Manent, Carles Riba, Josep Pla, Salvador Espriu i Llorenç Villalonga. També al final del volum hi ha un Apèndix on podem llegir articles que van publicar a banda de Fuster aquests escriptors a revistes especialitzades com Destino, Serra d’Or, o bé Diari de Mallorca o Baleares. Durant la lectura d’aquestes cartes, podem veure els esforços per crear una editorial i publicar textos en català així com la difusió d’escriptors en català amb traduccions al castellà; discussions arran d’un article de Fuster amb J. Ferraté; la necessitat d’escriure per a viure degut als reduïts recursos econòmics dels que disposava; la creació i evolució de la sèrie Homenots de Pla; etc.

Fuster a banda de la gran capacitat de compromís i literària que tenia amb el seu poble, tenia molta cura amb les relacions epistolars que establia. El seu arxiu, organitzat meticulosament per ell, disposa d’un volum considerable de missives entre les personalitats més destacades del moment de les que no sols conservava les cartes que rebia sinó una còpia en carbonet d’algunes de les que ell enviava. El llibre no és altra cosa que la història actual del País Valencià vista a través dels ulls d’un intel·lectual de les seues característiques. Per tant, reivindiquem Joan Fuster!