martes, 22 de febrero de 2011

Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo, d'Albert Espinosa


Albert Espinosa ens presenta la seua primera novel·la amb un títol entre curiós i simpàtic, però sobretot suggerent. L’autor va nàixer a Barcelona (1973) i a banda d’escriure, també és actor, director, guionista de cinema, teatre i televisió, a més d’enginyer industrial superior químic. És a dir, una persona molt polifacètica.

El llibre que tinc a les mans, em va cridar l’atenció, especialment pel títol. És evident que quan ens sentim atrets per algun llibre, o bé autor sempre o gairebé sempre n’hi ha motius personals darrere. En aquest cas el títol va ser un incentiu, perquè imagine que molta gent s’haurà realitzat aquesta pregunta en algun o bé en diversos moments de la seua vida.

La història que conta és la d’un xic jove que viu a un àtic a la plaça de Sta. Ana, davant del Teatro Español. Per tant l’acció es desenvolupa a Madrid i en pocs dies, tal volta un parell. Però tot el que envolta al personatge és tant intens que quasi oblides on et trobes.

Hi ha per a mi quatre punts fonamentals al voltant dels quals gira la història: la seua mare, la xica del Teatro Español, el do i l’estrany. A partir d’aquí es desenvolupen reflexions personals, records, pors, gustos culturals, etc.

La relació amb la seua mare és molt estreta, ballarina de professió, l’ha dut allà on ha anat, i això l’ha permés conèixer món. El més bonic de tot, és la tendresa que desprèn el record del Marcos quan conta les vivències, les converses i tot el relacionat amb ella. Per això la seua mort és tan dolorosa, perquè era bàsicament el pilar fonamental de la seua existència, de fet un capítol es titula: “La meva mare em va deixar i jo vaig decidir deixar el món”.

La xica del Teatro Español és una història un tant curiosa, perquè inicialment el protagonista ens conta l’important que és per a ell somiar, i per tant dormir representa un dels plaers de la vida (de la qual cosa estic totalment d’acord amb el personatge). Però contradictòriament a tot açò, ha contractat el servei d’una empresa estrangera que el proveirà d’un medicament molt car que un cop injectat al seu cos deixarà de dormir. Açò es narra quasi com una novel·la de misteri, perquè hi ha un personatge que li du l’injectable acompanyat de fortes mesures de seguretat. Sembla una negociació pròpia de la màfia. De manera que aquells que econòmicament s’ho poden permetre i adquireixen aquesta medicació ja no podran tornar a dormir mai més, per tant si volen somiar hauran d’anar a una botiga a comprar somnis a la carta. És en aquell moment, que està pensant si injectar-se o no la medicació, quan veu des del balcó a la misteriosa xica. Ella espera algú davant del Teatro Español per a entrar. L’obra que es representa és Mort d’un viatjant d’Arthur Miller, una de les obres més conegudes i admirades per Marcos. Hi ha quelcom que l’arrossega cap a la xica que no pot evitar.

Tanmateix, en aquell mateix moment reb una trucada. El necessiten. Necessiten el seu do. El do especial d’en Marcos li permet saber què ha viscut la persona que té davant. Mirant-la als ulls, pot conèixer els seus records més importants, tant els bons com els dolents. I aquest do és el que precisa la policia per a obtenir més informació de l’estrany que hi ha retingut des de fa temps a les dependències policials i al que han interrogat de totes les maneres possibles, sense aconseguir el que volen.

L’estrany: un ésser vingut d’una altre planeta amb forma humana. La policia demana ajuda a Marcos, necessita conèixer coses d’aquest ésser, però ell aconseguix ben poc. Hi ha massa interferències al seu voltant. Marcos en companyia del seu cap faran tot el possible per treure’l d’on està i així descobrir l’essència i la vida d’aquest ésser. La trajectòria vital de l’estrany és tan increïble com tendra, i la informació que proporcionarà a Marcos sobre ell mateix ens deixarà sorpresos.

Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo, és una lectura tendra i curiosa que es llegeix d’una tirada i que fa riure i reflexionar al mateix temps sobre aspectes vitals molt comuns a tots els humans, i potser als no tan humans també.

martes, 15 de febrero de 2011

La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda


Mercè Rodoreda (1908-1983) possiblement siga la novel·lista catalana més coneguda a nivell internacional. Totes les seues obres han sigut traduïdes a altres idiomes, però potser La plaça del Diamant, siga la més coneguda de totes elles. Rodoreda sembla que va viure una infantesa prou feliç i no va anar a l’escola fins als set anys per a deixar d’anar-hi als deu. Aquest període de la seua existència fou solitari i cassolà. La seua vida, per l’època en què va tocar-li viure, semblava estar abocada a aconseguir un bon matrimoni, i per tant com a filla única que era, part de la seua educació es basava en aprendre a cosir i cuinar. Però Rodoreda és rebel·là contra el seu destí i gràcies a la seua afició per la lectura, així com el suport del seu pare i avi, superà de manera autodidacta la seua manca d’estudis.

A causa de la Guerra Civil Espanyola va haver d’exiliar-se en companyia d’altres escriptors i intel·lectuals, i va viure a diverses ciutats franceses, per a més tard traslladar-se a Suïssa. Coneguda també per altres llibres com Aloma, El carrer de les Camèlies o Mirall trencat, va rebre diversos i importants guardons, com el Premi Sant Jordi (1966) o el Ramon Llull (1969).

La plaça del Diamant, se situa en un context històric molt definit ja que es produeix poc abans de la proclamació de la Segona República, passant per la Guerra Civil i la postguerra. La història transcorre a Barcelona i narra les vivències i pensaments de Natàlia, la protagonista. Un personatge que podria perfectament representar a moltes dones de l’època. A través de la Natàlia i la seua evolució personal, ens endinsem en una novel·la plena de tendresa, de poesia, i al mateix temps de misèria, d’un temps històric molt complicat.

Natàlia és un personatge femení que ens transmet força. La força d’una dona que lluita a diari per seguir endavant. La força d’un col·lectiu que amb el seu treball i dedicació va aconseguir superar els entrebancs socials d’una època. La protagonista és una xica jove que en una festa major, coneix al que serà el seu futur marit, en Quimet. Comencen a festejar, i ja aquí observem en els diàlegs entre els personatges un poc el tipus de relació que existirà entre ambdós:

- ¿I si una cosa no m’agrada de cap de les maneres?

- T’ha d’agradar, perquè tu no hi entens.

Aquesta és la resposta clara i transparent del Quimet a la Natàlia. Ens mostra clarament, que la dona no té ni veu ni vot, i que la seua vida passava de mans del pare a mans del marit. És tracta d’una situació general, que evidentment ha tingut vigència fins a fa poques dècades, la subjugació de la dona a la figura de l’home. Però és la dona, i en aquest cas Natàlia-Colometa la que treballa, manté i cuida a la família, etc. Amb en Quimet tenen dos fills, l’Antoni i la Rita, i la Natàlia treballa a casa d’uns senyors per a dur diners; quan arriba a casa s’encarrega també dels coloms (del Quimet) als quals cuida, neteja i dels que es responsabilitza; i com això amb la resta, fills inclosos.

El Quimet marxa al front d’Aragó i mor allí. Durant l’absència del marit i després de la mort d’aquest, són els moments més crítics de la novel·la. Per a sobreviure, torna a demanar feina a casa dels senyors, però no la volen perquè el seu marit lluita de part dels “rojos” i ella s’ho ha de vendre tot, per a poder alimentar els seus fills. És dur llegir les seues reflexions, de com no pot continuar endavant i pensa en suïcidar-se, primer llevant-li la vida als seus fills i després la seua. Però el més trist és que ni tan sols pot fer-ho perquè no té diners per a dur endavant el pla: “No en tenia ni cinc per anar a comprar el salfumant” i pensa com ho farà perquè l’adroguer li’l proporcione.

Una de les parts més tendres és quan, amb tota la desesperació que viu la protagonista, l’adroguer la crida per a parlar amb ella, i la Natàlia pensa ja en el pitjor. Res més lluny de la realitat, una nova vida s’obre davant d’ella. Potser no hi havia ni tan sols imaginat, però suposa benestar per als seus fills i tranquil·litat per a ella.

No vull desvetlar el desenllaç perquè considere que tractant-se d’una història tan intensa, no hi ha res millor que descobrir-la per un mateix. Llegir-la ha estat un plaer i rellegir-la amb els anys imagine que ho continuarà sent. Un comentari molt positiu a propòsit de la història, el va realitzar G. García Márquez a El País, amb motiu de la mort de l’autora on diu: “La Plaza del Diamante es, a mi juicio, la más bella [novela] que se ha publicado en España después de la guerra civil”. Crec que amb aquesta anotació, no hi tenen cabuda massa comentaris.

miércoles, 9 de febrero de 2011

Juego de Tronos, de George R.R. Martin


Hace unos meses compré el primer volumen de la saga fantástica que por lo visto lleva causando furor muchos años entre los lectores amantes del fantástico y que se promocionaba como "la novela río más espectacular jamás escrita". Adquirí el libro primero, que lleva por título Juego de Tronos (1996), de una saga conocida como Canción de hielo y fuego, que ya va por la cuarta parte (y parece que le quedan tres más). La primera parte la tengo en dos libros de bolsillo con una letra pequeña, de la editorial Gigamesh (edición de 2007). En ese momento no sabía que este año iba a estrenarse la adaptación a la pequeña pantalla de este libro, cuyo personaje principal, Eddard Stark, está protagonizado por Sean Bean, el Boromir de El Señor de los Anillos. He visto un trailer de la serie y promete.

El autor es George R.R. Martin (1948), escritor y guionista norteamericano cuya obra literaria toca los géneros de la literatura fantástica, ciencia-ficción y terror. Es un autor reverenciado tanto por la crítica (ha recibido multitud de premios) como por los lectores.

Tengo que decir que es lo primero que leo de este autor y supongo que soy uno de los pocos que no sabía que hoy en día decir literatura fantástica es pensar en George R.R. Martin. La calidad de esta primera entrega es altísima, posee ese don mágico para hacer de un mundo inventado algo muy real. La galería de personajes es bastante prolija, aunque se centra en las vicisitudes de la Casa Stark: Eddard Stark, rey de Invernalia y protagonista principal, Catelyn Tully, su mujer, y los hijos, Robb, Jon Nieve, Bran, Arya y Sansa.

La novela plantea una ambientación con muchos lugares comunes: un mundo inventado que es una gran isla que recuerda a Inglaterra, con ese Muro que separa los Siete Reinos de los territorios inexplorados del norte (como el Muro de Adriano separaba Inglaterra de Escocia); una guerra entre la Casa Stark y la Casa Lannister (como la guerra civil inglesa entre York y Lancaster en el siglo XV); una organización social de tipo feudal típica de la Edad Media: reyes, señores feudales (los Stark, Lannister, Tully, Baratheon, Arryn, Targaryen, y demás casas menores), caballeros, escuderos, campesinos, etc.; juramentos de vasallaje, intrigas palaciegas, luchas nobiliarias, etc.

La fantasía la ponen los lobos huargo, inseparables y fieles a los hijos de los Stark, las prolongadas estaciones (veranos que duran años) y la presencia de unos seres misteriosos al norte del Muro que parecen estar muertos.

Cada capítulo lleva por título el personaje que protagoniza el relato, ya sea Catelyn, Arya, Tyrion Lannister (un enano inteligente), Sansa, Eddard, etc. De estos, me han gustado mucho los dedicados a Daenerys Targaryen, la joven princesa descendiente de reyes (el último, destronado tras una guerra que puso como rey al usurpador Robert Baratheon), exiliada, que luchará por hacerse valer como la única superviviente de la Casa Targaryen; y a Jon Nieve, hijo bastardo de Eddard Stark, que decidirá vestir el negro (algo así como un monje guerrero) e irse a proteger el Muro como Guardián de la Noche. Jon Nieve está destinado a hazañas importantes en el futuro.

La guerra que se desata por el Trono de Hierro tras la accidentada muerte del rey Robert Baratheon se llevará por delante a personajes clave de este primer libro, pero otros seguirán luchando por hacer valer los derechos al trono de las Casas nobiliarias enfrentadas.

La guerra continúa y las sorpresas que deja el final del libro invitan a comenzar la siguiente entrega cuanto antes. Un relato fantástico en todos los sentidos, un mundo de héroes, espadas y magia que nos deja una sensación de haber leído buena literatura.