domingo, 11 de marzo de 2012

Némesis, de Lindsey Davis

20 novelas contemplan a un personaje, Marco Didio Falco, investigador privado en la Roma de Vespasiano, en la década de los años 70 del siglo I d.C., el cual a lo largo de los años ha pasado de vivir en un sórdido apartamento situado en la plaza de la Fuente, en el Aventino, a convertirse en un respetado padre de familia y acaudalado miembro de la clase media, por mor de la fortuna, que nunca ha abandonado a nuestro querido protagonista.
Desde que conociera a su amada Helena Justina en la genial La plata de Britania, primera entrega de la serie, ésta ha sido compañera fiel de los casos peligrosos que ha ido resolviendo Falco tanto en Roma como en las distintas provincias del Imperio. No olvidemos a su inseparable amigo de armas Petronio Longo, que dirige la Cuarta Cohorte de Vigiles en Roma; y a la extensa familia Didio: su madre, sus hermanas, sus sobrinos, sus hijas, entre las que se encuentra la adoptiva Albia, siempre despierta y que piensa “heredar” el oficio de informante y el viejo apartamento de la plaza de la Fuente de su padre Falco; la familia senatorial de su mujer, los Camilo, con Quinto Justino y Aulo Eliano, sus cuñados, como ayudantes improvisados de Falco cuando hace falta, etc., etc.
Pero Falco tiene un antagonista, un espía imperial llamado Anácrites, con el que mantiene viejas rencillas y asuntos pendientes que en esta entrega van a resolverse de manera sorprendente. Éste es sin duda el personaje clave de esta novela.
En Némesis, estamos en el verano del año 77 d.C., Falco, que hereda inesperadamente la fortuna y el negocio de subastador de antigüedades de Gémino, su padre, que ha fallecido, deberá enfrentarse a un caso bastante complicado: el asesinato de un tratante de arte entre las tumbas de la Vía Apia nos lleva a su lugar de origen, el Lacio, y más concretamente a las cercanías de Antium, donde se extienden peligrosamente los pantanos Pontinos. Este sórdido lugar alberga a una familia de ex esclavos imperiales bastante peligrosos, los Claudios, especializados en asaltar y asesinar a incautos viajeros que atraviesan esas tierras. Estos Claudios parecen tener una relación especial con Anácrites, el cual se entromete en el caso para disgusto de Falco y Petro. Por cierto, ya intuía desde el principio de la novela ciertas cosas relacionas con Anácrites, aunque solo sea por una vez que adivine por dónde van los tiros.
Y como en todas las novelas policíacas conviene no relatar más de lo necesario. Estamos ante una entrega de una larga serie que para los acérrimos seguidores mantiene sus lugares comunes: abundantes dosis de ironía, una ambientación muy cuidada, unos personajes entrañables y una trama bien construida. Sin embargo, como dije en la anterior entrega, y teniendo el escenario, Roma, a su favor, vuelvo a repetir que falta algo de frescura, pero qué le vamos a pedir a Davis que no le hayamos pedido ya. Lo cierto es que reconozco que el final supone un giro inesperado en la historia y que traerá sus consecuencias. Porque todavía queda Falco para rato, ya que recordemos que estas aventuras se cuentan  a modo de memorias dictadas por un Falco anciano. Y ahora toca, como hizo Davis, pegar un repaso a estos veinte libros con la Guía Oficial de Falco, donde se nos cuenta todo sobre la familia del detective y sobre el proceso de creación de esta longeva serie,  que como siempre digo, hay que comenzar por el principio. Seguiremos fieles.

jueves, 8 de marzo de 2012

Frida Kahlo (1907-1954). Dolor y pasión, d'Andrea Kettenmann


Ja fa uns quants mesos que no feia cap entrada i la veritat, no per falta de ganes sinó de temps. Aprofitant que avui és un dia destacat (8 de març, Dia de la dona treballadora) voldria parlar d’una figura destacada del segle XX. Una artista genial, compromesa amb el seu temps, però sobretot dona. El llibre, Frida Kahlo (1907-1954). Dolor y pasión, ens conta la vida de l’artista, de gran personalitat així com tracta de les seues obres, a més de reflectir inquietuds i reflexions pròpies de la dona del segle passat i actual.

Kahlo viu en un període de grans canvis històrics i culturals (des de la Revolució Mexicana a les dues Guerres Mundials). La seua obra es desenvolupa a partir de successos i situacions personals molt complicades (sobretot problemes de salut constants). També influeix la seua educació, la seua controvertida personalitat, les seues relacions amb personatges destacats en aquell moment, tant a Mèxic com d’altres països (A. Bretón, L. Trotsky, etc.) i especialment la seua relació amb l’artista Diego Rivera que van marcar profundament les seues pintures. En elles hi ha una estreta relació amb el simbolisme, l’art popular i sobretot amb les tradicions precolombines. S’autoretrata de manera constant degut en part als seus llargs períodes de convalescència, però també retrata a dones del seu entorn com Alicia Galant (1927), la seua germana Cristina (1928), Lupe Martín –l’anterior dona de Rivera- (1929) o Eva Frederick (1931). Tots aquests retrats són imatges del bust i els seus rostres no reflectixen emocions, com tampoc ho faran els seus nombrosos autoretrats. Frida, compromesa amb el seu temps, no sols reivindica el seu origen, el seu mexicanisme –amb la vestimenta que tant la caracteritza i els seus cabells recollits-, sinó que també mostra la seua adhesió a moviments d’esquerra i lluita pels pobres, assistència a manifestacions o la seua militància al Partit Comunista de Mèxic. Així ho podem veure en moltes de les seues obres.

Un dels seus períodes artístics es desenvolupa durant la seua estada a USA que li va fer veure una societat i un sistema desequilibrats, on existia una preponderància de les màquines i molta desigualtat. La seua visió personal del país veí podem observar-la en el seu quadre Autorretrato en la frontera entre México y los Estados Unidos (1932). Existeix una contraposició molt evident a les seues pintures entre: el dia i la nit (claror-foscor), el sol i la lluna, Mèxic-USA, art popular-indústria, etc.

F. Kahlo tenia un profund sentit de la seua feminitat i un compromís amb el seu entorn i el diferent prou marcat. Una prova d’açò és la seua pintura Unos cuantos piquetitos (1935), realitzada a partir de la lectura d’un reportatge a la premsa en el qual s’explicava l’assassinat d’una dona a mans d’un home per gels. L’obra no sols exposa un cas del que actualment anomenem com a violència de gènere, sinó que te un estret vincle amb la seua situació personal, degut que la seua relació en aquell moment amb Diego Rivera era prou problemàtica.

Existeixen a la seua obra, nombrosos retrats i molts més autoretrats –de cos sencer, bust o sols rostre- així com quadres que reflecteixen la situació personal. Així ho podem veure a Mi nana y yo (1937); Allá cuelga mi vestido (1933); Henry Ford Hospital (1932); Mi nacimiento (1932); Lo que vi en el agua (1938), producte de diverses composicions pròpies i d’altres autors; Las dos Fridas (1939); El sueño (1940) o La columna rota (1944). Una visió molt especial de la seua vida com a dona, que podria també identificar a altres del seu mateix gènere (independència econòmica i professional, adulteri, maternitat, patiment, etc.) en definitiva, un trencament pel que fa a la manera tradicional de representar a la dona en l’art durant èpoques anteriors.

Per a acabar esmentar l’interès que l’artista ha tingut a la pintura del s. XX i com a icone del moviment feminista. Kahlo, malgrat la seua delicada salut, va lluitar per viure i sobreposar-se a les adversitats. Els dolors continuats d’esquena i de la cama, no la van fer renunciar a seguir endavant i a representar sobre els llenços i altres suports allò que sentia. Encara que A. Bretón la va catalogar de surrealista, ella no es va considerar part del moviment, ja que va dir que no pintava els seus somnis, sinó la seua realitat. Una de les coses més destacades de Frida i que Diego Rivera va definir molt bé va ser el següent: “la primera vez en la historia del arte que una mujer ha expresado con franqueza absoluta, descarnada y, podríamos decir, tranquilamente feroz, aquellos hechos generales y particulares que conciernen exclusivamente a la mujer”. Pense que Frida era un esperit lliure, una dona independent que cercava la realització personal i a la que li va arribar, sense esperar-ho, el reconeixement professional (encara que tard). També va ser una dona que desitjava experimentar la maternitat i que no va poder acomplir, degut als seus nombrosos i constants problemes de salut. Com a dona, va crear una personalitat única que s’identificava amb els orígens del seu poble, però no menyspreava la modernitat. Considere que Kahlo va ser i continua sent un referent en l’art, no sols per la qualitat de les seues obres sinó per tot allò que va representar en elles. Una dona diferent a la de segles anteriors, que no renuncia a la seua feminitat, però que vol i lluita per sentir-se lliure, independent.

Recomane el llibre a tots els amants de l’art que vullguen endinsar-se en la vida d’una artista única i molt especial. I dedicar aquesta modesta entrada a totes les dones que han lluitat, lluiten i lluitaran al llarg de la història. El temps no aconseguirà mai silenciar-les, mentre altres continuem mantenint viva la seua memòria.