Indigneu-vos!, de Stéphane Hessel

En el món actual és fàcil indignar-se. Almenys així ho pense. Es tracta d’un sentiment innat a l’espècie humana i que ens ha acompanyat sempre. De fet, crec que gran part dels avenços de la societat s’han derivat de la indignació de persones compromeses amb el seu entorn i amb els seus iguals. El segle XX ha estat un dels més convulsos de la història. Prova d’açò han estat sobretot els avenços socials assolits, el vot femení, la instauració de la democràcia a molts països, els moviments ecologistes, pacifistes,... motius n’hi ha de sobra per a indignar-se, sols cal mirar al nostre voltant i triar qualsevol de les moltes injustícies que hi ha.

Stéphane Hessel als seus noranta-tres anys encara troba motiu per a indignar-se, i no sols això sinó que ha escrit un xiquet manifest on ens explica les seues raons per a fer-ho, que podríem fer nostres.

Hessel va nàixer l’any 1917 a Berlín, però de menut va marxar a París amb la seua família on va estudiar i on el cridaren a files. Són anys intensos per a la història recent, amb el crac de l’any 1929, seguit per l’ascens dels totalitarismes a Europa, la Guerra Civil Espanyola i la II Guerra Mundial. En aquest moment Hessel s’uneix a la Resistència i s’incorpora a Londres, a la França Lliure del General De Gaulle. El 1944 serà empresonat i torturat per la Gestapo i enviat al camp de concentració nazi de Buchenwald on aconsegueix fugir d’una mort segura canviant la seua identitat per la d’un altre pres ja mort. Acabada la guerra i convertit en diplomàtic, formarà part de l’equip redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans l’any 1948. Actualment és l’únic redactor viu. Va ser militant de la independència algeriana i defensor de la causa palestina. Amb aquest currículum tant dilatat té motius suficients per a indignar-se. Evidentment ha estat un lluitador constant i ara en aquest manifest escrit per ell –i prologat per un escriptor destacat com José Luis Sampedro nascut el mateix any que Hessel-, ens anima a lluitar per mantenir tots els drets que durant anys han costat tant d’assolir pels nostres avis i pares en guerres, dictadures, etc. A lluitar en contra de la dictadura dels mercats, en el tracte discriminatori que se’ls dóna a minories ètniques o immigrants.

Ell diu que “la pitjor actitud és la indiferència” i jo pense el mateix. Em sap greu escoltar a companys i gent jove sense il·lusió per millorar el seu voltant, al·legant que tan se val els què governen, faran el que voldran un cop estiguen al poder. Però hem de recordar que els ciutadans normals, són els què tenim (afortunadament encara) el dret de triar qui ens ha de governar. No votar, no és cap acte de rebel·lia, és apatia. S’ha de votar, encara que siga en blanc per a manifestar la nostra inconformitat amb el sistema. Es poden fer moltes coses. Cada gest, per xiquet que siga, pot aconseguir una revolució silenciosa. La qüestió és fer entendre a molta gent que en cada gest que realitza està fent política. Des de comprar un determinat producte (ecològic o no, de comerç just o no), a dur els nostres diners a determinats Bancs o Caixes i saber on els inverteixen, informar-se a través de determinats mitjans de comunicació i no d’altres, i sobretot i independentment d’açò, ser capaços de reflexionar i saber què ens intenten vendre o de què ens intenten convèncer. Aquí està el poder del ciutadà de a peu, en la capacitat de triar si necessitem realment consumir, i si hem de fer-ho, saber i triar què consumim. En la capacitat d’implicar-nos pel nostre entorn i lluitar per millorar-lo, en dignificar la nostra vida i la dels que ens envolten. Qualitat de vida no és igual a capacitat de consum, sinó que és saber valorar què necessitem realment i si el què necessitem beneficia al nostre entorn humà i natural, o almenys no el perjudica. Indignar-se és no resignar-se davant el que no ens agrada, sinó lluitar per millorar la situació, aportar al nostre entorn el que millor sabem o podem fer. Indignar-se és lluitar per mantenir els drets que tant van costar d’aconseguir a molta gent durant dècades (sufragi universal, drets socials, sanitat i educació pública, etc.).

Ja ho diu Hessel “La pitjor de les actituds és la indiferència, dir “Passo de tot, ja m’espavilo tot sol”. Si us comporteu així, perdeu un dels components essencials que forma l’ésser humà. Un dels components indispensables: la facultat d’indignació i el compromís que en deriva”. De manera que actuem, diguem NO, INDIGNEM-NOS!