El asombroso viaje de Pomponio Flato, d'Eduardo Mendoza

Hi ha escriptors com E. Mendoza que dóna gust llegir, no sols per la seva prosa senzilla i d’una lucidesa desbordant, sinó perquè a més es capaç d’enganxar des del principi amb les seves històries. Aquesta és la tercera novel·la que he llegit de Mendoza i em pense que continuaré seguint-li els passos durant molt de temps, perquè es un autor que deixa bon sabor de boca.

A El asombroso viaje de Pomponio Flato (2008), trobem un relat històric documentat i divertit, molt divertit. Eduardo Mendoza fa així una crítica mordaç i paròdica del boom editorial actual que barreja història, misteri, i novel·la policíaca. I l’autor ho fa amb una història que coneixem tots de sobra, fins i tot aquells no creients i amb poca (in)formació religiosa. La novel·la narra el viatge de Pomponio Flato, un romà de l’ordre eqüestre al segle I dC, filòsof, fisiòleg i estudiós en general que va a la recerca d’unes aigües que pel que ha estudiat, proporcionen la saviesa a aquells qui les beuen. El problema és que aquest líquid un cop ingerit li ocasiona certa indisposició, i li provoca ventositats constants. Pomponio Flato arriba a Natzaret, un cop ha begut ja de les aigües portentoses, en companyia del tribú Apio Pulcro i la companyia de soldats que van amb ell. Allí, sense diners i sense possibilitats de subsistir, s’allotja a casa d’una dona vella en un lloc miserable. Com que es ciutadà romà, li encomanen la possibilitat de resoldre un crim, degut als coneixements dels que disposa i a la seva imparcialitat.

La situació és la següent: un fuster de Natzaret (José) es condemnat a morir a la creu, perquè ha estat acusat pel Sanedrí d’haver comés l’assassinat d’un ric ciutadà, anomenat Epulón. A partir d’aquí, comença la trama per descobrir la veritat. El fuster fins al moment de l’execució, haurà de confeccionar la creu on va a morir. El seu fill Jesús, encomana a Pomponio la investigació del cas a canvi d’uns diners. A partir d’aquí van apareixent nous personatges com: Zacarías i la seva dona Isabel, que ja grans tenen un fill anomenat Juan, un bala perduda, que és cosí de Jesús. També trobem a la dona i als fills del mort, Berenice i Mateo, i altres personatges com Lázaro, Zara la samaritana i la seva filla, el lladre Teo Balas, etc. Pomponio ens relata la vida en aquesta ciutat, les costums dels seus habitants, i les seves reflexions personals al temps que investiga el crim que s’ha comés. El desenvolupament i desenllaç, més propi d’una novel·la negra, és a un temps divertit, perquè es difícil controlar un somriure als llavis o una reflexió/situació que provoca rialla en el lector.

E. Mendoza té la capacitat de fer-nos passar una bona estona amb una lectura que es fa d’una assentada. La novel·la està esquitxada de divertits comentaris pels seus protagonistes que en el fons deixen entreveure grans veritats, com bé ens mostra aquest: “Cuando al cuerpo le dan por el culo, el espíritu revierte en la metafísica. Así lo afirma Parménides en un texto que, por desgracia, se ha perdido”.