Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo, d'Albert Espinosa

Albert Espinosa ens presenta la seua primera novel·la amb un títol entre curiós i simpàtic, però sobretot suggerent. L’autor va nàixer a Barcelona (1973) i a banda d’escriure, també és actor, director, guionista de cinema, teatre i televisió, a més d’enginyer industrial superior químic. És a dir, una persona molt polifacètica.

El llibre que tinc a les mans, em va cridar l’atenció, especialment pel títol. És evident que quan ens sentim atrets per algun llibre, o bé autor sempre o gairebé sempre n’hi ha motius personals darrere. En aquest cas el títol va ser un incentiu, perquè imagine que molta gent s’haurà realitzat aquesta pregunta en algun o bé en diversos moments de la seua vida.

La història que conta és la d’un xic jove que viu a un àtic a la plaça de Sta. Ana, davant del Teatro Español. Per tant l’acció es desenvolupa a Madrid i en pocs dies, tal volta un parell. Però tot el que envolta al personatge és tant intens que quasi oblides on et trobes.

Hi ha per a mi quatre punts fonamentals al voltant dels quals gira la història: la seua mare, la xica del Teatro Español, el do i l’estrany. A partir d’aquí es desenvolupen reflexions personals, records, pors, gustos culturals, etc.

La relació amb la seua mare és molt estreta, ballarina de professió, l’ha dut allà on ha anat, i això l’ha permés conèixer món. El més bonic de tot, és la tendresa que desprèn el record del Marcos quan conta les vivències, les converses i tot el relacionat amb ella. Per això la seua mort és tan dolorosa, perquè era bàsicament el pilar fonamental de la seua existència, de fet un capítol es titula: “La meva mare em va deixar i jo vaig decidir deixar el món”.

La xica del Teatro Español és una història un tant curiosa, perquè inicialment el protagonista ens conta l’important que és per a ell somiar, i per tant dormir representa un dels plaers de la vida (de la qual cosa estic totalment d’acord amb el personatge). Però contradictòriament a tot açò, ha contractat el servei d’una empresa estrangera que el proveirà d’un medicament molt car que un cop injectat al seu cos deixarà de dormir. Açò es narra quasi com una novel·la de misteri, perquè hi ha un personatge que li du l’injectable acompanyat de fortes mesures de seguretat. Sembla una negociació pròpia de la màfia. De manera que aquells que econòmicament s’ho poden permetre i adquireixen aquesta medicació ja no podran tornar a dormir mai més, per tant si volen somiar hauran d’anar a una botiga a comprar somnis a la carta. És en aquell moment, que està pensant si injectar-se o no la medicació, quan veu des del balcó a la misteriosa xica. Ella espera algú davant del Teatro Español per a entrar. L’obra que es representa és Mort d’un viatjant d’Arthur Miller, una de les obres més conegudes i admirades per Marcos. Hi ha quelcom que l’arrossega cap a la xica que no pot evitar.

Tanmateix, en aquell mateix moment reb una trucada. El necessiten. Necessiten el seu do. El do especial d’en Marcos li permet saber què ha viscut la persona que té davant. Mirant-la als ulls, pot conèixer els seus records més importants, tant els bons com els dolents. I aquest do és el que precisa la policia per a obtenir més informació de l’estrany que hi ha retingut des de fa temps a les dependències policials i al que han interrogat de totes les maneres possibles, sense aconseguir el que volen.

L’estrany: un ésser vingut d’una altre planeta amb forma humana. La policia demana ajuda a Marcos, necessita conèixer coses d’aquest ésser, però ell aconseguix ben poc. Hi ha massa interferències al seu voltant. Marcos en companyia del seu cap faran tot el possible per treure’l d’on està i així descobrir l’essència i la vida d’aquest ésser. La trajectòria vital de l’estrany és tan increïble com tendra, i la informació que proporcionarà a Marcos sobre ell mateix ens deixarà sorpresos.

Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo, és una lectura tendra i curiosa que es llegeix d’una tirada i que fa riure i reflexionar al mateix temps sobre aspectes vitals molt comuns a tots els humans, i potser als no tan humans també.

La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda (1908-1983) possiblement siga la novel·lista catalana més coneguda a nivell internacional. Totes les seues obres han sigut traduïdes a altres idiomes, però potser La plaça del Diamant, siga la més coneguda de totes elles. Rodoreda sembla que va viure una infantesa prou feliç i no va anar a l’escola fins als set anys per a deixar d’anar-hi als deu. Aquest període de la seua existència fou solitari i cassolà. La seua vida, per l’època en què va tocar-li viure, semblava estar abocada a aconseguir un bon matrimoni, i per tant com a filla única que era, part de la seua educació es basava en aprendre a cosir i cuinar. Però Rodoreda és rebel·là contra el seu destí i gràcies a la seua afició per la lectura, així com el suport del seu pare i avi, superà de manera autodidacta la seua manca d’estudis.

A causa de la Guerra Civil Espanyola va haver d’exiliar-se en companyia d’altres escriptors i intel·lectuals, i va viure a diverses ciutats franceses, per a més tard traslladar-se a Suïssa. Coneguda també per altres llibres com Aloma, El carrer de les Camèlies o Mirall trencat, va rebre diversos i importants guardons, com el Premi Sant Jordi (1966) o el Ramon Llull (1969).

La plaça del Diamant, se situa en un context històric molt definit ja que es produeix poc abans de la proclamació de la Segona República, passant per la Guerra Civil i la postguerra. La història transcorre a Barcelona i narra les vivències i pensaments de Natàlia, la protagonista. Un personatge que podria perfectament representar a moltes dones de l’època. A través de la Natàlia i la seua evolució personal, ens endinsem en una novel·la plena de tendresa, de poesia, i al mateix temps de misèria, d’un temps històric molt complicat.

Natàlia és un personatge femení que ens transmet força. La força d’una dona que lluita a diari per seguir endavant. La força d’un col·lectiu que amb el seu treball i dedicació va aconseguir superar els entrebancs socials d’una època. La protagonista és una xica jove que en una festa major, coneix al que serà el seu futur marit, en Quimet. Comencen a festejar, i ja aquí observem en els diàlegs entre els personatges un poc el tipus de relació que existirà entre ambdós:

- ¿I si una cosa no m’agrada de cap de les maneres?

- T’ha d’agradar, perquè tu no hi entens.

Aquesta és la resposta clara i transparent del Quimet a la Natàlia. Ens mostra clarament, que la dona no té ni veu ni vot, i que la seua vida passava de mans del pare a mans del marit. És tracta d’una situació general, que evidentment ha tingut vigència fins a fa poques dècades, la subjugació de la dona a la figura de l’home. Però és la dona, i en aquest cas Natàlia-Colometa la que treballa, manté i cuida a la família, etc. Amb en Quimet tenen dos fills, l’Antoni i la Rita, i la Natàlia treballa a casa d’uns senyors per a dur diners; quan arriba a casa s’encarrega també dels coloms (del Quimet) als quals cuida, neteja i dels que es responsabilitza; i com això amb la resta, fills inclosos.

El Quimet marxa al front d’Aragó i mor allí. Durant l’absència del marit i després de la mort d’aquest, són els moments més crítics de la novel·la. Per a sobreviure, torna a demanar feina a casa dels senyors, però no la volen perquè el seu marit lluita de part dels “rojos” i ella s’ho ha de vendre tot, per a poder alimentar els seus fills. És dur llegir les seues reflexions, de com no pot continuar endavant i pensa en suïcidar-se, primer llevant-li la vida als seus fills i després la seua. Però el més trist és que ni tan sols pot fer-ho perquè no té diners per a dur endavant el pla: “No en tenia ni cinc per anar a comprar el salfumant” i pensa com ho farà perquè l’adroguer li’l proporcione.

Una de les parts més tendres és quan, amb tota la desesperació que viu la protagonista, l’adroguer la crida per a parlar amb ella, i la Natàlia pensa ja en el pitjor. Res més lluny de la realitat, una nova vida s’obre davant d’ella. Potser no hi havia ni tan sols imaginat, però suposa benestar per als seus fills i tranquil·litat per a ella.

No vull desvetlar el desenllaç perquè considere que tractant-se d’una història tan intensa, no hi ha res millor que descobrir-la per un mateix. Llegir-la ha estat un plaer i rellegir-la amb els anys imagine que ho continuarà sent. Un comentari molt positiu a propòsit de la història, el va realitzar G. García Márquez a El País, amb motiu de la mort de l’autora on diu: “La Plaza del Diamante es, a mi juicio, la más bella [novela] que se ha publicado en España después de la guerra civil”. Crec que amb aquesta anotació, no hi tenen cabuda massa comentaris.

Juego de Tronos, de George R.R. Martin

Hace unos meses compré el primer volumen de la saga fantástica que por lo visto lleva causando furor muchos años entre los lectores amantes del fantástico y que se promocionaba como "la novela río más espectacular jamás escrita". Adquirí el libro primero, que lleva por título Juego de Tronos (1996), de una saga conocida como Canción de hielo y fuego, que ya va por la cuarta parte (y parece que le quedan tres más). La primera parte la tengo en dos libros de bolsillo con una letra pequeña, de la editorial Gigamesh (edición de 2007). En ese momento no sabía que este año iba a estrenarse la adaptación a la pequeña pantalla de este libro, cuyo personaje principal, Eddard Stark, está protagonizado por Sean Bean, el Boromir de El Señor de los Anillos. He visto un trailer de la serie y promete.

El autor es George R.R. Martin (1948), escritor y guionista norteamericano cuya obra literaria toca los géneros de la literatura fantástica, ciencia-ficción y terror. Es un autor reverenciado tanto por la crítica (ha recibido multitud de premios) como por los lectores.

Tengo que decir que es lo primero que leo de este autor y supongo que soy uno de los pocos que no sabía que hoy en día decir literatura fantástica es pensar en George R.R. Martin. La calidad de esta primera entrega es altísima, posee ese don mágico para hacer de un mundo inventado algo muy real. La galería de personajes es bastante prolija, aunque se centra en las vicisitudes de la Casa Stark: Eddard Stark, rey de Invernalia y protagonista principal, Catelyn Tully, su mujer, y los hijos, Robb, Jon Nieve, Bran, Arya y Sansa.

La novela plantea una ambientación con muchos lugares comunes: un mundo inventado que es una gran isla que recuerda a Inglaterra, con ese Muro que separa los Siete Reinos de los territorios inexplorados del norte (como el Muro de Adriano separaba Inglaterra de Escocia); una guerra entre la Casa Stark y la Casa Lannister (como la guerra civil inglesa entre York y Lancaster en el siglo XV); una organización social de tipo feudal típica de la Edad Media: reyes, señores feudales (los Stark, Lannister, Tully, Baratheon, Arryn, Targaryen, y demás casas menores), caballeros, escuderos, campesinos, etc.; juramentos de vasallaje, intrigas palaciegas, luchas nobiliarias, etc.

La fantasía la ponen los lobos huargo, inseparables y fieles a los hijos de los Stark, las prolongadas estaciones (veranos que duran años) y la presencia de unos seres misteriosos al norte del Muro que parecen estar muertos.

Cada capítulo lleva por título el personaje que protagoniza el relato, ya sea Catelyn, Arya, Tyrion Lannister (un enano inteligente), Sansa, Eddard, etc. De estos, me han gustado mucho los dedicados a Daenerys Targaryen, la joven princesa descendiente de reyes (el último, destronado tras una guerra que puso como rey al usurpador Robert Baratheon), exiliada, que luchará por hacerse valer como la única superviviente de la Casa Targaryen; y a Jon Nieve, hijo bastardo de Eddard Stark, que decidirá vestir el negro (algo así como un monje guerrero) e irse a proteger el Muro como Guardián de la Noche. Jon Nieve está destinado a hazañas importantes en el futuro.

La guerra que se desata por el Trono de Hierro tras la accidentada muerte del rey Robert Baratheon se llevará por delante a personajes clave de este primer libro, pero otros seguirán luchando por hacer valer los derechos al trono de las Casas nobiliarias enfrentadas.

La guerra continúa y las sorpresas que deja el final del libro invitan a comenzar la siguiente entrega cuanto antes. Un relato fantástico en todos los sentidos, un mundo de héroes, espadas y magia que nos deja una sensación de haber leído buena literatura.

Contes de la Vila de R. i altres narracions, de Miquel Martí i Pol

Crec que ja tocava fer una ressenya o comentari d’algun llibre d’aquest autor tant especial, almenys per a mi. Miquel Martí i Pol és un dels meus escriptors favorits, i no sols pels seus escrits sinó per tot el que va representar i com va viure la seua vida: amb optimisme i vitalitat.

Martí i Pol és conegut sobretot pels seus llibres de poemes. Va publicar-ne molts, i ara han vist la llum en un sol volum (i de butxaca) titulat Poesia completa a Edicions 62.

Vaig descobrir a aquest escriptor excepcional durant la meua adolescència amb el seu llibre de poemes La fàbrica, per a posteriorment llegir-ne d’altres com Estimada Marta, Llibre d’absències, Llibre de les solituds, etc. També perquè conjuntament amb en Lluís Llach van composar Un pont de mar blava i d’altres treballs coneguts. De manera que gran part de la meua curta vida ha anat acompanyada dels seus versos, llegits, recordats o musicats. Però en aquesta ocasió he fet una incursió en els seus relats, en els seus contes, perquè així es diu el llibre: Contes de la vila de R. i altres narracions. La següent obra consta d’uns 25 relats, alguns més curts que d’altres però tots ells senzills, realistes i alguns prou existencialistes.

El llibre està dividit en quatre parts. La primera d’elles titulada Contes de la vida de R., i està formada per set relats. La resta de narracions estan separades per tres apartats, on cadascun d’ells el conformen altres contes. Mentre llegia aquests relats en alguns aspectes, especialment pel que fa a les descripcions del poble i de la gent, he sentit molta proximitat amb l’autor, perquè d’una manera o altra i com molt bé diu ell tots els pobles s’assemblen i també les seues gents. El meu no deixa de ser un poble, fins i tot si salvem les distàncies geogràfiques i l’època, però sí, tots tenen moltes coses en comú, i els seus habitants també.

He de dir que els relats m’han agradat, especialment els que formen part de Contes de la vila de R. i on tant s’identifica l’autor amb el senyor M. (Miquel) i amb el poble de Roda de Ter, on va viure i treballar a la fàbrica, que després serà protagonista d’uns dels seus llibres de poemes, com he esmentat anteriorment.

Un dels contes (pense que dels més breus) que més m’ha delectat ha estat Les tres descobertes del senyor M., eixa descoberta, que ell va fer i va escriure a finals dels anys 60 del passat segle ens l’hem plantejat potser molts. Però quants han pres una decisió semblant a ell? Ho desconeixem. Tal volta això va ser el que el va dur a escriure: la necessitat de narrar les seues vivències i la visió personal del seu poble (entre d’altres motius); també però, la necessitat d’obrir-nos interiorment, ja no als altres sinó a nosaltres mateixos. Per açò, probablement, aquestes narracions no es van publicar fins a anys més tard d’haver-les escrit.

La prosa de Martí i Pol, a banda de ser un retrat psicològic d’una època i d’unes necessitats, reflecteix la fugida de la quotidianitat, de la rutina i de pensar en la possibilitat de canvis. L’autor ens presenta als personatges protagonistes de les narracions com a racionals i crítics amb la seua vida i la societat en la que viuen. Un exemple és el conte L’aniversari, lapidari en molts aspectes: en el desencís de la vida i en el sentit d’aquesta. I és que aquí, Martí i Pol es revolta contra la programació de les vides, amb el que s’ha de fer i cal fer, en l’absurditat de la grisa existència del personatge que es qüestiona el perquè de tot plegat, si al cap i a la fi, no fa el què el faria sentir-se realitzat ni és feliç. Un llibre imprescindible per als seguidors, admiradors o lectors fidels de Martí i Pol.

Llibre electrònic?

Comença nou any, i nous propòsits lectors. El 2010 va ser productiu en aquest aspecte encara que no tan com m’hauria agradat. Ja fa mesos que no publique cap comentari al bloc, però no ha estat per manca de lectures. M’ha acompanyat: J. Saramago, S. Sontag, Á. González, A. Camilleri, J. Brossa, I. Calvino, L. Cernuda, A. Jodorowsky, J. Valls, etc. però no sempre un té ganes de comentar o publicar allò que ha experimentat, après, viscut o sentit amb la lectura de determinats autors. Llegir és com respirar, és per això que sempre tinc necessitat de fer-ho, de llegir qualsevol cosa. No fer-ho és quelcom que em turmenta. Pensar els llibres que deixaré de llegir per falta de temps o per no ser el moment em martiritza, i sé que no hauria de fer-ho però és així. No ho puc evitar. I crec que cada cop m’estic tornant més espartana, m’explique: un dels grans plaers de la meua vida són els llibres, però encara que afortunadament dispose d’espai suficient a casa per a adquirir i emmagatzemar volums i volums, el fet de no poder llegir a la mateixa velocitat que consumeix aquestes xiquetes fonts de plaer m’angoixa profundament. Sí, és així. Per aquest motiu, últimament no he adquirit moltes publicacions, i no perquè no vulga fer-ho sinó pel motiu esmentat anteriorment. Faig de la meua modesta biblioteca l’abastiment necessari, així com de les biblioteques públiques o del préstec d’amics.

Quan viatge a qualsevol ciutat de la nostra geografia o bé de l’estranger, un dels llocs on més puc gaudir són les llibreries, imagine que serà un plaer compartit per molta altra gent. Tanmateix, durant les últimes setmanes em formule una i altra vegada la següent pregunta: amb l’arribada del llibre electrònic, arribaran a desaparèixer les llibreries (almenys físicament, les virtuals segur que no)? Espere que no, però em qüestione si aquesta nova tecnologia farà que la gent faça de la lectura una de les seues passions o dels seus passatemps.

Tal volta el llibre electrònic seria positiu especialment en aquells llibres d’investigació, o que tracten de temes que de seguida queden desfasats científicament o tecnològica (com em comentava una amiga recentment) i que per tant, no acumularíem a les nostres prestatgeries. Però un clàssic, llegir a Ovidi, Dante, Cervantes, Àusias March dins d’aquesta pantalla se’m fa difícil d’imaginar. Sí, potser és més còmode i menys pesat que dur un llibre a l’ús dins la bossa, al metro, l’autobus, etc. però fins a quin punt tots els volums que arribem a acumular acabarem llegint-los? És possible que molta gent si que ho faça, encara que als devoradors de lletres o lectors habituals se’ls farà estrany, almenys així ho pense jo. Després i especialment, estaran aquells que es compraran el llibre sols per dir que han adquirit un nou aparell d’última tecnologia, que acumularan llibres i llibres que ni coneixen ni llegiran a la vida (sempre en la més pura línia del consumisme que és acumular i acumular encara que no ho necessitem ni sapiem per al que serveix), sols per a farolejar.

Sí, les noves tecnologies han i van a democratitzar en molts aspectes l’accés a la cultura, i això és molt positiu. Tenir una bona biblioteca dins un llibre electrònic, amb un pes mínim i ocupar un espai ínfim és important, especialment per a la gent que no disposa d’espai per a emmagatzemar llibres per la reducció dels metres a les vivendes actuals (a les grans, i no tan grans ciutats). La qüestió però és un altra: aquest fàcil accés a la cultura, a la literatura de tots els llocs i èpoques ens farà més cultes, més tolerants, menys dirigibles? Potser no. Imagine que amb llibre electrònic o sense, continuarem llegint els que ja ho féiem, i si les vendes de l’aparell augmenten tal volta no siga per una febre cultural i lectora (desgraciadament), sinó pel consumisme salvatge d’una societat que crea necessitats on potser no les hi ha.

Un llibre sempre serà un llibre, i ni el tacte ni l’olor de les pàgines podran ser substituïdes per un aparell electrònic; una biblioteca sempre serà un santuari; i una llibreria sempre tindrà en qualsevol racó de qualsevol ciutat, la possibilitat d’oferir-nos el plaer de caminar i perdre’ns entre prestatgeries i taules plenes d’històries, coneixement, versos, etc. i personalment, tal volta m’equivoque però no crec que l’electrònica puga proporcionar-nos, pel moment, el plaer de gaudir d’aquests moments tan especials.

Monte Cassino, de Sven Hassel

¿Se puede ganar una guerra con soldados como Hermanito, Heide, Porta, el Viejo, el legionario, Barcelona o Sven? Alemania no. Nos imaginamos que el soldado alemán de la Segunda Guerra Mundial era una máquina disciplinada e incorruptible de matar, el paradigma de lo que tiene que ser un soldado que lucha por su patria y por su amado líder. Pero Sven Hassel nos muestra otro tipo de soldado, por otro lado seguramente el más común dentro del ejército alemán: es pendenciero, ladrón, borracho, indisciplinado, desobediente y nada patriótico; lucha para sobrevivir a la guerra, y si puede ser con una buena cantidad de dientes de oro como botín.
Monte Cassino (1963) no es la segunda novela de la colección, sino la quinta, pero estas novelas pueden ser leídas de forma independiente, aunque a veces se mencionen hechos ocurridos con anterioridad. En esta entrega del famoso regimiento panzer disciplinario, Sven Hassel, del que ya dijimos que tenía una inventiva prodigiosa puesto que él mismo dice participar en todos los frentes de la Segunda Guerra Mundial, nos lleva a Italia, concretamente a Monte Cassino, un pueblo al sur de Roma cuyo legendario monasterio (fundado por San Benito de Nursia) fue destruido hasta los cimientos por la artillería aliada a principios de 1944.
Los grandes protagonistas de la novela son el Viejo (que pone algo de cordura en este grupo), Porta (pura indisciplina), Heide (fanático antijudío) y Hermanito (músculo sin cerebro), ya que el propio Sven, aunque está presente en todas las acciones, siempre queda poco definido y en un papel secundario. Juntos formarán parte de la operación secreta para saquear todos los bienes y obras de arte del monasterio de Monte Cassino, y después se dejarán la piel en la defensa del monasterio pese a que los aliados desatarán un auténtico apocalipsis de bombardeos hasta dejar el complejo en absoluta ruina. No es un relato de la batalla de Monte Cassino sino las experiencias de estos soldados durante la batalla de Monte Cassino.
Si la guerra es brutalidad, la que viven estos carismáticos soldados alemanes es la culminación de todo lo abominable que sucede en las guerras, el hombre convertido en un lobo para el hombre (aunque a veces queda tiempo para confraternizar con el enemigo).
Las novelas de Hassel constituyen un manual de cómo sobrevivir al infierno de la guerra, sus personajes sobreviven y no se vuelven locos (a veces), y al final se hacen entrañables. Ya dije que no importaba si las cosas sucedieron como las cuenta porque lo que cuenta no es fantasía, la guerra fue así.

La Alta Edad Media, de Isaac Asimov

Titular un ensayo sobre la Alta Edad Media como The Dark Ages (1968) ya nos da una idea sobre la visión de Asimov respecto a este período convulso de la historia política de Occidente. Tal vez sea oscuro por cuanto no abundan las fuentes literarias y las que hay cuentan una historia esencialmente bélica desde la perspectiva del vencedor, como suele ser; o porque comparado con el esplendor del Imperio romano, económica y culturalmente, esta época que va desde la caída del Imperio Romano de Occidente (476 d.C.) hasta la fundación del Sacro Imperio Romano en 962 (cuando Otón I se convierte en emperador) es bastante "pobre", y así se ha transmitido siempre por parte de la historiografía.
Ésta es la continuación de El imperio Romano, que ya hemos comentado en este blog, y es un libro muy entretenido puesto que me interesaba un período del que se me escapan muchos de sus datos históricos. Se trata de una importante aunque "turbia" etapa en la que se ponen los cimientos de entidades políticas actuales tan importantes como Francia y Alemania. Pues realmente, aunque con breves incursiones en la historia del imperio bizantino (sobre todo la época de Justiniano y Belisario) y algunas pinceladas sobre lo que está pasando en la península ibérica, el libro se centra en dos ejes fundamentales: la fundación del reino franco y su recorrido dinástico (merovingio, carolingio) y territorial (con las diferentes particiones del reino que a la postre nos llevarán al gérmen de Francia y Alemania); y lo que está pasando en Italia: reino ostrogodo, ocupación bizantina, reino lombardo, el poder del Papado en Roma y sus relaciones con el reino o reinos francos, etc.
Comienza con una introducción sobre los pueblos germánicos y su papel en la caída del imperio romano de Occidente, para después centrarse en los reinos germánicos que se fundan sobre el desintegrado imperio occidental: visigodo (España), vándalo (norte de África), ostrogodo (Italia), franco (norte de Francia).
La narración es fluida y se desarrolla siguiendo el mismo patrón que en la etapa anterior, es decir, describiendo la evolución política de cada reino a través de sus diferentes reyes. Una historia política muy "fáctica" pero que permite seguir fácilmente el hilo de la primitiva historia de estos reinos, y no es fácil cuando empiezan a mezclarse nombres y más nombres.
En la historiografía clásica española se ha enfatizado siempre la implantación del reino visigodo en Hispania (s. V d.C.) como gérmen de una estructura "nacional" luego destruida por la invasión musulmana. Sin embargo, los visigodos fueron una aristocracia guerrera que tomó el poder en Hispania y se sirvió de la estructura administrativa romana pero que a duras penas pudo ejercer un control efectivo sobre toda la península ibérica (recordemos a los suevos en el noroeste, vascos en el norte, vándalos en el sur, y luego bizantinos en el sureste hasta el 625 d.C.). Con la caída del imperio romano de Occidente, la población hispanorromana pasó a estar gobernada por una casta guerrera germánica con la que poco tenía que ver (incluso religiosamente, puesto que los visigodos eran arrianos), así que es fácil entender como un pequeño contingente musulmán pudo acabar en poco tiempo con todo un reino, simplemente una débil aristocracia guerrera fue sustituida por otra mucho más fuerte.
Comenta Asimov que cuando los visigodos se convirtieron al catolicismo, los reyes debían demostrar su ortodoxia siguiendo una acción firme contra los no católicos, pero sus víctimas no fueron los arrianos, curiosamente, sino los judíos, sobre los que se descargó el peso de la represión religiosa.
La mayor parte del libro se centra en la historia de los francos puesto que, y es un hecho crucial, el rey franco Clodoveo se convirtió al cristianismo católico en el año 496, ya que de esta manera "fueron los francos católicos, y no los godos arrianos, quienes se constituyeron en los reales herederos del Imperio de Occidente". Fue una medida astuta desde el punto de vista político porque en cualquier guerra que los francos emprendieran contra otros grupos de germanos, las simpatías de la población romanizada y del Papado de Roma, estarían de parte de los francos.
Curiosamente Clodoveo hizo editar en latín el código de leyes franco, que se llama, por el nombre tribal de Clodoveo, la Ley Sálica. En este código se menciona que las mujeres no podían heredar tierras y de ahí se derivó una interpretación sobre la imposibilidad de ser reinas.
Después de Clodoveo, la atención de Asimov se centra en la dinastía carolingia fundada por Pipino el Breve, quien al ser coronado rey de los francos por el Papa reconoció el derecho de éste a decir quién era legítimo y quién no lo era (la legitimidad es lo que reclamaba Pipino), y esta cuestión se convirtió en una larga disputa sobre la supremacía del Papa o de los reyes a lo largo de la Edad Media. Además Pipino cometió el error de entregar al Papa el territorio del antiguo Exarcado de Rávena (incluida Roma), de manera que el Papa se convirtió en un gobernante temporal, un gobernante de tierras (que se convertirían en los Estados Pontificios). Ésta es la famosa "donación de Pipino".
Cuando la narración se centra en la figura de Carlomagno, quien recupera el viejo título perdido de emperador romano (coronado por el Papa en la navidad del año 800), el relato se ilumina, como el propio reinado. Carlomagno nunca se llamó a sí mismo "emperador romano" porque ya había uno en Constantinopla, sino "Emperador, rey de los Francos y los Lombardos".
A la muerte de Carlomagno, la costumbre tradicional de los francos era dividir el reino entre los hijos del rey, y así se hizo de manera continua, por lo que un reino franco unido acabó por despedazarse paulatinamente: "el reino franco oriental" (Austrasia) sería el gérmen de Alemania, mientras que "el reino franco occidental" (Neustria, Aquitania) lo sería de Francia; a sí mismo, el norte de Italia, también posesión franca, seguiría una fragmentanción territorial mucho mayor. La franja intermedia entre las dos mitades del reino franco se convirtió en la Lotaringia, o reino de Lotario, Lorena para los franceses, un territorio intermedio que sería codiciado tanto por francos del este como del oeste (reclamación territorial que llega a las puertas de la I Guerra Mundial entre Francia y Alemania).
En definitiva, un libro muy interesante, que no se hace pesado si te gusta la historia política de los primeros siglos "oscuros", una historia convulsa (no sé cuántos asesinatos se llegan a mencionar) pero fundamental para entender mejor la negra historia de Occidente. Que lo disfrutes.