miércoles, 26 de octubre de 2011
El cuarto protocolo, de Frederick Forsyth
viernes, 14 de octubre de 2011
La tierra de las cuevas pintadas, de Jean M. Auel
Qué ganas tenía de hablar de la saga Los hijos de la tierra, de Jean M. Auel (1936). Como cuando abrí este blog ya había leído los 5 primeros libros, hasta que no he leído el último que paso a reseñar, La tierra de las cuevas pintadas (2011), que ojalá no sea el último de la saga, no ha tenido mi atención bloguera esta magnífica escritora estadounidense. La descubrí cuando hacía primero de Historia en la Universidad, entonces, ¡hablo de 1994!, leí El Clan del Oso Cavernario (1980), el cual me impresionó enormemente, y todo hay que decirlo, me emocionó su final. Después vinieron las siguientes entregas: El valle de los caballos (1982), Los cazadores de mamuts (1985), Las llanuras del tránsito (1990) y Los refugios de piedra (2002).domingo, 25 de septiembre de 2011
Waterloo, de Peter Hofschröer
martes, 13 de septiembre de 2011
Palabra sobre palabra, d'Ángel González
La veu d’Ángel González ens mostra un país gris, del que han aconseguit desterrar les il·lusions, a part dels seus ciutadans cap a l’exili. Els seus versos, semblen cansats de viure però al mateix temps amb un bri d’esperança per continuar endavant. Evidentment cada fet, cada situació o circumstància per nosaltres viscuda ens marca profundament en la nostra manera de veure i entendre la vida. Els versos de González són estremidorament clarificadors d’un país i un moment molt negres de la història recent.
Á. González va obtindre diversos premis, entre els quals el Premio Príncipe de Asturias de las Letras (1985) i el Premio Reina Sofía de Poesía Iberoamericana (1996). A més, va ser membre de
Mas sé que el tiempo es cóncavo
y reaparece por la espalda
sobresaltándonos de pronto
con sus inútiles charadas.
¿Te amaré ayer?
¿Te amo hoy en día?
¿No te amé acaso, todavía, mañana?
No creo en
Mas si algo ha de quedar de lo que fuimos
es el amor que pasa.
Cuando era joven quería vivir en una ciudad grande.
Cuando perdí la juventud quería vivir en una ciudad
pequeña.
Ahora quiero vivir.
Muerte en el olvido, Soneto para cantar una ausencia, Reflexión de un mal día, Igual que si nunca o Meriendo algunas tardes, són alguns dels poemes que més m’han agradat, a banda d’un llistat molt més llarg que no acabaria i per tant no podria triar cap en concret. Pense que rellegir a Ángel González en un futur em produirà tant o més plaer que ara que he descobert aquests versos. Una autèntica delícia per a assaborir a poc a poc i dilatar-la el màxim possible en el temps.
miércoles, 31 de agosto de 2011
Tormenta de espadas (Canción de hielo y fuego 3), de George R.R. Martin
miércoles, 24 de agosto de 2011
Tu, mio, d'Erri De Luca
Erri De Luca, escriptor, traductor i poeta italià, va nàixer a Nàpols l’any
Erri De Luca ens narra a Tu, mio, la història d’un adolescent de setze anys que va a passar les vacances a una illa del Tirrè, després de
El protagonista és un xic inquiet, amb una gran curiositat pel seu entorn, per la història recent del seu país, per les persones que estima, però també molt respectuós amb tot allò que l’envolta. Evidentment, no és igual que els xics de la seua edat. De fet no es relaciona amb ells i normalment quan ha de sortir amb algú ho fa amb el seu cosí Daniele que té vint anys i amb els amics d’aquest. És així com coneix a Caia, una xica d’origen romanès, que ha perdut als seus pares durant la guerra i que estudia a Suïssa. De seguida se sent atret per ella, i intentarà conèixer el seu passat, el seu secret.
Nicola és un bon aliat, no sols passa moltes hores amb ell a diari pescant, sinó que d’una manera o altra és converteix per al protagonista en una referència. És l’adult a qui pot preguntar tot allò que vol saber sobre la guerra i ningú li conta. De fet els seus pares, cansats de preguntes pel que fa a açò, li diuen que consulte als llibres però en ells no estan escrites les vides de les persones que coneixem, sols els fets fàctics i les explicacions que els van provocar. Ell no es conforma amb açò i per tant no vol una explicació dels fets a nivell general.
Per al protagonista, aquell estiu va representar la transició entre l’adolescència i la vida adulta. Descobrir el dolor i el patiment de la gent que estima, voler defensar-los d’aquest sentiment o de situacions incòmodes i doloroses. Caia (Hàiele) anirà mostrant-li a poc a poc el seu secret (l’origen hebreu) i s’anirà llevant a poc a poc una part de la cuirassa que la protegeix del món, per a mostrar-li el seu dolor (la mort del seu pare pels nazis) ja que veu en ell reflectit al seu progenitor.
A banda de la recerca de les contradiccions personals, veiem una Itàlia decidida a netejar tot el que la guerra ha deixat, així com el coneixement i la superació d’un present sotmès a les circumstàncies de tot allò que ha passat, sempre amb la mar com a paisatge de fons.
Erri De Luca, ens mostra en aquesta breu novel·la el trànsit i la pèrdua de la innocència juvenil, el descobriment de l’horror, la pèrdua dels éssers estimats, la necessitat de les respostes (encara que doloroses) per a fer completa la nostra existència.
lunes, 15 de agosto de 2011
Rojas. Las mujeres republicanas en la Guerra Civil, de Mary Nash
Continuem amb la línia inaugurada l’anterior entrada. En aquesta ocasió tractarem d’una recerca realitzada per la historiadora irlandesa Mary Nash (1947). Aquesta investigadora s’ha especialitzat en la història de gènere i és catedràtica d’Història contemporània de
A Rojas, las mujeres republicanas en
Mary Nash, ens presenta un treball estructurat en capítols, que al seu temps se subdivideixen en altres apartats. També ens proporciona un mapa a l’inici del llibre, un llistat dels acrònims més utilitzats, un glossari i una cronologia de
L’autora ens fa una descripció detallada i ben documentada de la situació de la dona a l’Espanya contemporània. I açò no és altra cosa que el què la societat espera d’ella. No difereix gens de ser la perfecta casada i mare, treballadora i previsora, però sempre dins d’uns límits. Evidentment, açò es realitzava mitjançant una educació ben definida per al seu rol social. Però la dona, i sobretot durant la primera meitat del segle passat, va fer el possible per deixar de ser invisible i participar activament, igual que els seus companys del sexe contrari, en els canvis que s’estaven produint.
Nash ens explica mitjançant cartells, imatges i revistes d’aquella època la lluita constant de les dones, per canviar i millorar la situació general, però també la seua pròpia. Per modificar l’imaginari col·lectiu sobre la seua funció com a dones dins la societat. Moltes dones van lluitar activament a la resistència antifeixista, com a milicianes al front i heroïnes a les trinxeres, però també com a mares combatives a la rereguarda. Durant