La Cenicienta que no quería comer perdices, de Nunila López Salamero

Fa molts mesos, pràcticament un any, va caure a les meues mans una història molt divertida. Realment es tractava d’una història coneguda per tots, però reescrita amb molt d’humor i sobretot amb una actualització total de la protagonista, una dona. El conte clàssic que tots coneixem i que ens hauran llegit i haurem llegit moltíssimes voltes: La Ventafocs.

Des de fa unes setmanes estic realitzant un curs molt interessant sobre dinamitzar la lectura en educació. El responsable d’impartir-lo ens ha mostrat infinitat de contes i de literatura infantil i juvenil que podria servir-nos a l’hora de potenciar la lectura entre estudiants i sobretot crear un hàbit lector derivat del plaer que representa aquesta acció. Entre els llibres que ens va proposar va aparèixer aquest, que recorde amb molta simpatia i que he tornar a rellegir. Evidentment és tracta d’un conte, i es llegeix ràpidament, però no es tracta d’un conte qualsevol. A “La Cenicienta que no quería comer perdices” se’ns mostra l’altra cara de la moneda. Els contes que ens han explicat durant la nostra infantesa, sempre duien una moralitat amagada que hauríem d’aprendre durant la seua lectura. També ens han dit que els contes s’han de llegir de grans per a treure-lis més suc, etc. Però és evident que els contes, escrits tots ells en una determinada època, representaven uns rols socials que en la majoria dels casos han quedat desfasats. Les xiques somiaven amb els prínceps blaus, i moltes han crescut pensant que existien, s’han casat amb ells i l’encanteri s’ha desfet. Altres més incrèdules en aquest aspecte, pensàvem que els contes eren això, contes, plens de fantasia, divertits i amb coses per a aprendre però amb els quals no ens sentíem identificades.

L’autora d’aquesta adaptació de La Ventafocs, Nunila López i la magnífica il·lustradora Myriam Cameros (almenys a mi m’agraden molt els dibuixos que ha fet per al conte) ens mostren una història adaptada a la realitat. La protagonista podria ser qualsevol dona actual, que busca la felicitat i que, equivocadament ho fa en el lloc inadequat. La felicitat, està en nosaltres mateixes, dins de cadascú, en la pròpia acceptació i això sovint és el més complicat. Aquesta Ventafocs del segle XXI segueix els passos dels contes de princeses i prínceps blaus, i de fades fantàstiques que fan realitat els somnis, però res més lluny de la seua realitat. La dona històricament sempre protagonitzava papers passius socialment, que limitaven moltíssim el seu desenvolupament. Sempre a la rereguarda, a l’ombra de qualsevol persona del sexe contrari (marit, pare, germà, etc.) de fet hi ha llocs al planeta on per raons culturals (però sobretot religioses) aquesta submissió continua existint fins al punt d’anul·lar a la dona en tots els àmbits de la seua vida. La resposta, al final del conte (com sempre). La dona s’ha de sentir ella mateixa, ha de sentir-se lliure per a desenvolupar-se i fer-ho en companyia de qui ella trie en igualtat de condicions. Mai sotmesa a unes tradicions absurdes i desfasades que eviten l’evolució de tota la societat. Perquè la societat la formen dones i homes, i si falta algun dels elements, el desenvolupament no és ni complet ni enriquidor.

Afortunadament i al llarg del segle passat, la dona a assolit grans fites –personals, professionals, etc.- però s’ha de continuar lluitant per aconseguir la igualtat real de tots dos sexes i sobretot per educar a les noves generacions en aquests valors. Els prínceps blaus no existeixen i les princeses passives, adorables i perfectes ja van desaparéixer, o almenys espere que així siga.

Si voleu tenir més informació sobre aquest conte actualitzat i divertit podeu aconseguir-la a: www.lacenicientaquenoqueriacomerperdices.com

Tomas falsas (V.O.), de Joaquín Piqueras

De nou i per aquest bloc un llibre del poeta murcià Joaquín Piqueras. Ja feia temps que no dedicava una entrada a la poesia i en tenia ganes. Açò no significa que no dedique temps a llegir-ne però, últimament vaig una mica de cap i duc diverses lectures entre mans que hauria d’acabar. El que passa és que la poesia enganxa i és difícil deixar-la de banda durant molt de temps.

En aquest cas comente un llibre amb un vincle molt estret amb el cinema. El seu títol així ho indica, Tomas falsas (V.O.) i l’autor fa un recorregut pel setè art des dels seus inicis fins als clàssics moderns. Si ets un amant del cinema de tot tipus, evidentment t’agradarà perquè si has vist les pel·lícules en les quals s’inspira per a crear versos, t’emociona i si no les has vist les apuntes al llistat de pel·lícules pendents de visionar. S’acumula la feina!

El llibre està estructurat en tres parts: 1a seqüència (Etapa muda), 2a seqüència (Etapa sonora I) i 3a seqüència (Etapa sonora II). Aquí trobem títols de pel·lícules que al mateix temps ens duen a poemes (alguns haikus) però sobretot paraules que d’una manera o altra donen pas a seqüències de les nostres vides amb una barreja de realisme i sentiment poètic intens que ens fa reflexionar. En part el poemari intenta transmetre això, que som protagonistes o figurants de l’espectacle de la vida, i que en aquesta les Tomas falsas, tal volta serien fins i tot més importants que la pel·lícula en si, com bé diu una de les cites d’un cineasta amateur que obre el llibre. La present obra va ser Premi de Poesía Ciudad de las Palmas de Gran Canaria 2009, i aquí deixe un tast dels versos de J. Piqueras:

Vida de perro

Qué arduo empeño

el ser feliz en esta

vida de perros.

El acorazadoPotemkin

Porque todas las escaleras apuntan

hacia la nada, da igual que subas

o bajes,

todo concluye en un escalofriante

primer plano en el que la vida adquiere

el inefable sabor de la muerte.

El séptimo sello

Todo aquel que tiene

una razón para vivir

también dispone de

su muerte para razonar.

El cartero (y Pablo Neruda)

Ya no entran cartas de amor

en mi buzón, sólo catálogos

repletos de metáforas vacías.

Correspondència I, de Joan Fuster

Ja fa temps que duc en ment comentar algun llibre de Fuster, un dels escriptors més importants per a mi i pense, per al nostre entorn cultural i social. No sols pels seus escrits, tots ells destacats, sinó per la seua manera d’entendre el país i d’intentar canviar-lo. El primer llibre que vaig llegir de Fuster va ser Nosaltres els valencians. Vaig llegir-lo quan encara era adolescent i em va impactar moltíssim, es tracta d’una obra cabdal que continua tenint la seua vigència i que hauríem de rellegir.

Joan Fuster i Ortells (1922-1992) va nàixer a Sueca, provinent d’una família de llauradors, encara que el seu pare aprengué l’ofici de tallista i fabricant d’imatges. Va estudiar dret a la Universitat de València, treballà en alguns despatxos i exercí com a advocat mentre es donava a conèixer com a poeta, assagista i articulista. Arribat un moment es va convertir en col·laborador habitual de setmanaris i revistes mensuals de Barcelona i València de manera que es va professionalitzar com a escriptor abandonant la seua trajectòria com a advocat. Açò va marcar en part la seua vida, així com no canviar el lloc de residència i continuar vivint a Sueca quan molts d’altres que volien obrir-se pas en el món de les lletres o de la cultura marxaven a la ciutat. Entre els seus escrits es poden comptar a banda dels estils conreats i anteriorment esmentats, dietaris, guies de viatge, reflexions sobre l’art contemporani, estudis sobre literatura, alguna biografia, antologies, pròlegs a llibres, etc. Conjuntament amb la seua productivitat literària hi havia una activitat personal i indubtablement política, en defensa de les llibertats i de la catalanitat del País Valencià. Aquesta postura li valgué no sols tota mena d’atacs en alguns periòdics sinó també dos atemptats amb bombes contra el seu domicili que va patir els anys 1978 i 1981. Autor d’obres com l’esmentada Nosaltres els valencians, El País Valenciano, Diccionari per a ociosos, Heretgies, revoltes i sermons, Consells, proverbis i insolències, Combustible per a falles, Causar-se d’esperar, o Poetes, moriscos i capellans, Fuster va ser guardonat amb diversos premis com el Josep Ixart, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi de les Lletres del País Valencià i distingit amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i a títol pòstum l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana. Va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i per la Universitat Autònoma d’aquesta mateixa ciutat l’any 1984 i va ensenyar fins a la seua mort dins del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València.

Aquest volum preparat per Francesc Pérez Moragón i publicat per l’editorial 3 i 4 conté la correspondència que durant anys mantingué Joan Fuster amb altres escriptors de la seua època com Josep Carner, Marià Manent, Carles Riba, Josep Pla, Salvador Espriu i Llorenç Villalonga. També al final del volum hi ha un Apèndix on podem llegir articles que van publicar a banda de Fuster aquests escriptors a revistes especialitzades com Destino, Serra d’Or, o bé Diari de Mallorca o Baleares. Durant la lectura d’aquestes cartes, podem veure els esforços per crear una editorial i publicar textos en català així com la difusió d’escriptors en català amb traduccions al castellà; discussions arran d’un article de Fuster amb J. Ferraté; la necessitat d’escriure per a viure degut als reduïts recursos econòmics dels que disposava; la creació i evolució de la sèrie Homenots de Pla; etc.

Fuster a banda de la gran capacitat de compromís i literària que tenia amb el seu poble, tenia molta cura amb les relacions epistolars que establia. El seu arxiu, organitzat meticulosament per ell, disposa d’un volum considerable de missives entre les personalitats més destacades del moment de les que no sols conservava les cartes que rebia sinó una còpia en carbonet d’algunes de les que ell enviava. El llibre no és altra cosa que la història actual del País Valencià vista a través dels ulls d’un intel·lectual de les seues característiques. Per tant, reivindiquem Joan Fuster!

Indigneu-vos!, de Stéphane Hessel

En el món actual és fàcil indignar-se. Almenys així ho pense. Es tracta d’un sentiment innat a l’espècie humana i que ens ha acompanyat sempre. De fet, crec que gran part dels avenços de la societat s’han derivat de la indignació de persones compromeses amb el seu entorn i amb els seus iguals. El segle XX ha estat un dels més convulsos de la història. Prova d’açò han estat sobretot els avenços socials assolits, el vot femení, la instauració de la democràcia a molts països, els moviments ecologistes, pacifistes,... motius n’hi ha de sobra per a indignar-se, sols cal mirar al nostre voltant i triar qualsevol de les moltes injustícies que hi ha.

Stéphane Hessel als seus noranta-tres anys encara troba motiu per a indignar-se, i no sols això sinó que ha escrit un xiquet manifest on ens explica les seues raons per a fer-ho, que podríem fer nostres.

Hessel va nàixer l’any 1917 a Berlín, però de menut va marxar a París amb la seua família on va estudiar i on el cridaren a files. Són anys intensos per a la història recent, amb el crac de l’any 1929, seguit per l’ascens dels totalitarismes a Europa, la Guerra Civil Espanyola i la II Guerra Mundial. En aquest moment Hessel s’uneix a la Resistència i s’incorpora a Londres, a la França Lliure del General De Gaulle. El 1944 serà empresonat i torturat per la Gestapo i enviat al camp de concentració nazi de Buchenwald on aconsegueix fugir d’una mort segura canviant la seua identitat per la d’un altre pres ja mort. Acabada la guerra i convertit en diplomàtic, formarà part de l’equip redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans l’any 1948. Actualment és l’únic redactor viu. Va ser militant de la independència algeriana i defensor de la causa palestina. Amb aquest currículum tant dilatat té motius suficients per a indignar-se. Evidentment ha estat un lluitador constant i ara en aquest manifest escrit per ell –i prologat per un escriptor destacat com José Luis Sampedro nascut el mateix any que Hessel-, ens anima a lluitar per mantenir tots els drets que durant anys han costat tant d’assolir pels nostres avis i pares en guerres, dictadures, etc. A lluitar en contra de la dictadura dels mercats, en el tracte discriminatori que se’ls dóna a minories ètniques o immigrants.

Ell diu que “la pitjor actitud és la indiferència” i jo pense el mateix. Em sap greu escoltar a companys i gent jove sense il·lusió per millorar el seu voltant, al·legant que tan se val els què governen, faran el que voldran un cop estiguen al poder. Però hem de recordar que els ciutadans normals, són els què tenim (afortunadament encara) el dret de triar qui ens ha de governar. No votar, no és cap acte de rebel·lia, és apatia. S’ha de votar, encara que siga en blanc per a manifestar la nostra inconformitat amb el sistema. Es poden fer moltes coses. Cada gest, per xiquet que siga, pot aconseguir una revolució silenciosa. La qüestió és fer entendre a molta gent que en cada gest que realitza està fent política. Des de comprar un determinat producte (ecològic o no, de comerç just o no), a dur els nostres diners a determinats Bancs o Caixes i saber on els inverteixen, informar-se a través de determinats mitjans de comunicació i no d’altres, i sobretot i independentment d’açò, ser capaços de reflexionar i saber què ens intenten vendre o de què ens intenten convèncer. Aquí està el poder del ciutadà de a peu, en la capacitat de triar si necessitem realment consumir, i si hem de fer-ho, saber i triar què consumim. En la capacitat d’implicar-nos pel nostre entorn i lluitar per millorar-lo, en dignificar la nostra vida i la dels que ens envolten. Qualitat de vida no és igual a capacitat de consum, sinó que és saber valorar què necessitem realment i si el què necessitem beneficia al nostre entorn humà i natural, o almenys no el perjudica. Indignar-se és no resignar-se davant el que no ens agrada, sinó lluitar per millorar la situació, aportar al nostre entorn el que millor sabem o podem fer. Indignar-se és lluitar per mantenir els drets que tant van costar d’aconseguir a molta gent durant dècades (sufragi universal, drets socials, sanitat i educació pública, etc.).

Ja ho diu Hessel “La pitjor de les actituds és la indiferència, dir “Passo de tot, ja m’espavilo tot sol”. Si us comporteu així, perdeu un dels components essencials que forma l’ésser humà. Un dels components indispensables: la facultat d’indignació i el compromís que en deriva”. De manera que actuem, diguem NO, INDIGNEM-NOS!

Pedro Páramo, de Juan Rulfo

A R.

Pedro Páramo és una de les obres més influents de la literatura llatinoamericana i contemporània. Creada per Juan Rulfo (1917-1986), va ser la primera i única novel·la d’aquest autor, que va escriure també un recull de contes: El llano en llamas.

La història recorre entre fragments i salts, la vida de Pedro Páramo i la del seu poble, Comala. Poble que segueix la mateixa trajectòria del protagonista i queda desfeta per la seua ira i ambició. La novel·la ens endinsa també en un moment de la història de Mèxic, la Revolució, on alguns dels personatges secundaris que apareixen hi participen.

Pedro Páramo és una novel·la que volia llegir des de fa molt temps. Recomanada per persones molt volgudes, em parlaven d’ella com una història realment increïble, absorbent, colpidora. I he de dir que no m’ha decebut gens, al contrari. M’ha emocionat llegir cadascuna de les seues frases, dels seus capítols. He gaudit moltíssim durant la seua lectura dins l’univers estremidor de Comala i els seus personatges. Juan Rulfo va escriure una gran novel·la, enquadrada com a obra representativa del realisme màgic. Comala és un lloc inhòspit, deteriorat, trist. Sembla el purgatori pel qual passegen els personatges de l’obra, ànimes que tenen alguna pena que pagar: incest, adulteri, bogeria, suïcidi.

Tots els personatges són fonamentals per a entendre la novel·la i la seua vinculació amb Pedro Páramo. Juan Preciado és el protagonista, fill legítim de Pedro Páramo, que torna a Comala després de la mort de la seua mare Dolores Preciado. També hi són Abundio Martínez, Eduviges Dyada, Miguel Páramo, Susana San Juan, Fulgor Sedano, etc.

La narració comença amb la promesa de Juan Preciado a la seua mare Dolores, un cop morta, de reclamar al seu pare el que els pertocava i cobrar-li l’abandó en què els havia deixat. Una promesa que en principi Juan no té intenció d’acomplir, però acabarà realitzant-la. Juan Preciado marxa del seu poble en direcció a Comala, i pel camí trobarà a Abundio Martínez, fill il·legítim de Pedro Páramo, que el guia i li dóna referències d’on pot allotjar-se. L’adverteix que Comala és un lloc fantasma, desert. A la seua arribada comprovarà que el poble no té res a veure amb la imatge que la seua mare tenia d’ell, i observa que Comala i “la Media Luna”, la hisenda del seu pare, estan abandonades a les herbes, a les penes i a les murmuracions de les ànimes que hi deambulen per allí.

La narració de la història avança amb la imatge d’un jove Pedro Páramo i la seua evolució fins a convertir-se en un terratinent sense escrúpols, de la seua relació i estima amb Susana San Juan, de demanar la mà de Dolores Preciado (propietària absoluta de l’herència de la seua família) per a resoldre els seus problemes econòmics, etc. S’introdueix la història de Miguel Páramo, fill de Pedro que segueix els passos del seu pare i que comet també crims i actes d’injustícia. El pare Rentería té un paper destacat en la trama. La seua família s’ha vist seriosament perjudicada pels actes de Miguel a qui es nega a donar-li la benedicció un cop mort, però cedirà davant el poder de Pedro Páramo. El mossèn és sentirà culpable d’aquest fet. També la història de Damiana Cisneros és colpidora per al protagonista i el lector de l’obra.

Així anem descobrint la xarxa de relacions entre els pobladors de Comala i la seua situació de fantasmes en un poble que des de la primera descripció anuncia la tragèdia, el dolor, la misèria i desolació d’un territori que evidència en molts i diversos aspectes un període no massa llunyà de la història contemporània de Mèxic. Llegir aquest llibre ha estat un gran descobriment i un plaer, que imagine es repetirà en pròximes relectures.

La excursión a Tindari, de Andrea Camilleri

Andrea Camilleri se ha convertido con los años en uno de los responsables de que la novela negra goce actualmente de tan buena salud. Ya se sabe, hemos pasado del imperio de la novela histórica al reinado de la novela negra.

Quinta entrega de la serie del comisario siciliano Salvo Montalbano, "La excursión a Tindari" (2000) se lee con deleite y se disfruta de la primera a la última página. Montalbano debe resolver un asesinato y una doble desaparición que parecen no tener relación, aunque evidentemente nada es lo que parece. Como protagonista habitual, la mafia, capaz de helar la sangre del mismísimo Montalbano.

Camilleri plantea dos historias sencillas, que podrían darse en cualquier pueblo de cualquier lugar del mundo, y que vienen a reflejar las mismas miserias humanas (la corrupción, el dinero, la traición, etc.).

Todo esto aderezado por supuesto con el fino humor que caracteriza a todas las novelas, y es que Catarella es un personaje insustituible. A la vez que intenta resolver los casos, descubrimos las maniobras de Montalbano para evitar que su subordinado Mimí Augello acabe pidiendo el traslado, y es que el comisario está ya algo cansado y querría retirarse dejando en la comisaría de Vigata una estructura consolidada. Tampoco falta el toque gastronómico, esa trattoria San Calogero, o esos platos que Adelina deja en la nevera de Montalbano y que éste devora con fruición.

Por cierto, Montalbano es un comisario chapado a la antigua, eso de la tecnología se lo deja a otros (incluso a Catarella). Es un comisario de los de siempre, que resuelve los casos a golpe de teléfono.

No falta un dardo de Camilleri a los que infravaloran la novela negra:

"Cuando te jubiles, podrías dedicarte a escribir novelas [dice Mimí].

- Escribiría novelas de misterio, con toda seguridad. Y no merece la pena. [contesta Montalbano]

- ¿Por qué lo dices?

- Ciertos críticos y catedráticos, o aspirantes a serlo, consideran las novelas de misterio un género menor hasta el punto de que en las historias de la literatura ni siquiera se las menciona".

Lo dicho, leer a Camilleri continúa siendo una delicia.

Pa negre, d'Emili Teixidor

L’escriptor català Emili Teixidor, nascut a Roda de Ter (1934), té una extensa carrera literària. Els seus llibres han estat traduïts a diversos idiomes i ha rebut nombrosos guardons, entre els quals destaquem el Premi de la Generalitat de Catalunya i el Premio Nacional de Literatura. La present obra, Pa negre va ser guanyadora de diversos guardons com són: XXXIII Premi Joan Crexells 2003, Premi Lletra d’Or 2004, I Premi de Narrativa M. Àngels Anglada 2004 i el Premi Nacional de Literatura 2004.

Pa negre, és una novel·la ambientada a la postguerra. Un moment molt crític i dur per a la història recent d’aquest país. L’acció és desenvolupa a una comarca catalana, entre les masies i les localitats veïnes a Vic. Els protagonistes són tres xiquets: l’Andreu, la Núria (també anomenada la Ploramiques) i en Quirze jove. Tots tres són cosins i viuen al mateix mas. Les circumstàncies per les quals la seua infantesa es compartida en el mas sota la mirada afectuosa de l’àvia és diferent en els tres casos. L’Andreu, el protagonista principal ha arribat allí empès per les circumstàncies familiars. La seua mare treballa sense descans a una fàbrica tèxtil per a poder menjar i sobreviure; el seu pare, republicà ha estat tancat a la presó per les seues idees i per tant ell viu al mas amb familiars pròxims. La Núria, està al mas per motius no massa diversos. Els seus pares van creuar la frontera com a exiliats i la nena s’ha quedat amb la família fins que aquells troben una estabilitat a l’altra banda dels Pirineus. En Quirze jove, viu al mas amb els seus pares que s’encarreguen de dur endavant les tasques d’aquest i el bestiar. L’avi Mosso, viu al bosc controlant el ramat i s’acosta poc a la masia, l’imprescindible per a tenir o donar notícies.

En un moment dur com aquest, els tres xiquets acompanyats d’una nena d’un mas pròxim, la Roviretes, viuen al seu món no sense deixar de banda el món dels adults que encara no entenen massa. La seua vida transcorre entre l’escola, on està el senyor Madern (el mestre), i les històries de la gent del poble que es conten mentre juguen i s’amaguen pel bosc. Una infantesa plena de limitacions, i marcada pel bàndol dels perdedors; a banda també de l’allunyament per part de l’Andreu com de la Núria dels seus pares. Aquest temps, viscut dins un clima de por constant, es també un temps de descobertes personals i sentimentals. És un temps per als infants de llibertat condicionada per les circumstàncies i també de misèria. De contes i faules explicats per l’àvia a la vora del foc, de jugar i fer barraques damunt dels arbres, de pa amb vi i sucre... Encara que jo ja vaig nàixer en democràcia, les penúries patides i les costums adquirides pels nostres majors als pobles, van continuar anys després de la postguerra, fins al punt d’haver viscut –jo mateixa- una infantesa alimentada amb pa amb vi i sucre, i de córrer pels camps fent barraques o casetes a qualsevol amagatall secret o caçar cullerots a les sèquies. Evidentment no és comparable el moment ni la duresa d’un temps com aquell. Però sí el record de les vivències dels nostres majors, que fins i tot en democràcia continuaven (o continuen) actuant amb patrons propis de la postguerra, com l’austeritat diària, l’acumulació d’aliments (per si passa alguna cosa...), o la por en situacions crítiques de la democràcia d’un possible retorn al passat.

En moments com els que està ambientada la novel·la, una postguerra dura, cruel, plena de misèries i represàlies pel règim dictatorial –que va durar gairebé quaranta anys-, els sentiments són més intensos i cerquen l’essència perquè no hi ha res a perdre. O tot o res, i per això l’amor, l’odi, la venjança, la hipocresia, la humiliació són tan comuns que sobrevolen constantment la vida de tots els personatges. I això és el que viuen els protagonistes. El seu trajecte a l’Escola i la missa obligada, la dura ocupació dels familiars al camp, el treball a la masia dels senyors Manubens (els amos), el paper del pare Tafalla dins la família, la Guàrdia Civil, etc.

La novel·la no sols és atractiva per l’època en la qual està ambientada, sinó per l’evolució dels personatges, especialment del protagonista, l’Andreu un xiquet que pertany al bàndol dels perdedors per a acabar sentint-se guanyador i menysprear de manera cruel els seus orígens.

Personalment m’ha agradat molt l’obra, considere que està molt ben ambientada, manté l’interès narratiu en tot moment i el llenguatge utilitzat és, com diu a la contraportada, ric i ple de matisos.