La Cenicienta que no quería comer perdices, de Nunila López Salamero

Fa molts mesos, pràcticament un any, va caure a les meues mans una història molt divertida. Realment es tractava d’una història coneguda per tots, però reescrita amb molt d’humor i sobretot amb una actualització total de la protagonista, una dona. El conte clàssic que tots coneixem i que ens hauran llegit i haurem llegit moltíssimes voltes: La Ventafocs.

Des de fa unes setmanes estic realitzant un curs molt interessant sobre dinamitzar la lectura en educació. El responsable d’impartir-lo ens ha mostrat infinitat de contes i de literatura infantil i juvenil que podria servir-nos a l’hora de potenciar la lectura entre estudiants i sobretot crear un hàbit lector derivat del plaer que representa aquesta acció. Entre els llibres que ens va proposar va aparèixer aquest, que recorde amb molta simpatia i que he tornar a rellegir. Evidentment és tracta d’un conte, i es llegeix ràpidament, però no es tracta d’un conte qualsevol. A “La Cenicienta que no quería comer perdices” se’ns mostra l’altra cara de la moneda. Els contes que ens han explicat durant la nostra infantesa, sempre duien una moralitat amagada que hauríem d’aprendre durant la seua lectura. També ens han dit que els contes s’han de llegir de grans per a treure-lis més suc, etc. Però és evident que els contes, escrits tots ells en una determinada època, representaven uns rols socials que en la majoria dels casos han quedat desfasats. Les xiques somiaven amb els prínceps blaus, i moltes han crescut pensant que existien, s’han casat amb ells i l’encanteri s’ha desfet. Altres més incrèdules en aquest aspecte, pensàvem que els contes eren això, contes, plens de fantasia, divertits i amb coses per a aprendre però amb els quals no ens sentíem identificades.

L’autora d’aquesta adaptació de La Ventafocs, Nunila López i la magnífica il·lustradora Myriam Cameros (almenys a mi m’agraden molt els dibuixos que ha fet per al conte) ens mostren una història adaptada a la realitat. La protagonista podria ser qualsevol dona actual, que busca la felicitat i que, equivocadament ho fa en el lloc inadequat. La felicitat, està en nosaltres mateixes, dins de cadascú, en la pròpia acceptació i això sovint és el més complicat. Aquesta Ventafocs del segle XXI segueix els passos dels contes de princeses i prínceps blaus, i de fades fantàstiques que fan realitat els somnis, però res més lluny de la seua realitat. La dona històricament sempre protagonitzava papers passius socialment, que limitaven moltíssim el seu desenvolupament. Sempre a la rereguarda, a l’ombra de qualsevol persona del sexe contrari (marit, pare, germà, etc.) de fet hi ha llocs al planeta on per raons culturals (però sobretot religioses) aquesta submissió continua existint fins al punt d’anul·lar a la dona en tots els àmbits de la seua vida. La resposta, al final del conte (com sempre). La dona s’ha de sentir ella mateixa, ha de sentir-se lliure per a desenvolupar-se i fer-ho en companyia de qui ella trie en igualtat de condicions. Mai sotmesa a unes tradicions absurdes i desfasades que eviten l’evolució de tota la societat. Perquè la societat la formen dones i homes, i si falta algun dels elements, el desenvolupament no és ni complet ni enriquidor.

Afortunadament i al llarg del segle passat, la dona a assolit grans fites –personals, professionals, etc.- però s’ha de continuar lluitant per aconseguir la igualtat real de tots dos sexes i sobretot per educar a les noves generacions en aquests valors. Els prínceps blaus no existeixen i les princeses passives, adorables i perfectes ja van desaparéixer, o almenys espere que així siga.

Si voleu tenir més informació sobre aquest conte actualitzat i divertit podeu aconseguir-la a: www.lacenicientaquenoqueriacomerperdices.com