Correspondència I, de Joan Fuster

Ja fa temps que duc en ment comentar algun llibre de Fuster, un dels escriptors més importants per a mi i pense, per al nostre entorn cultural i social. No sols pels seus escrits, tots ells destacats, sinó per la seua manera d’entendre el país i d’intentar canviar-lo. El primer llibre que vaig llegir de Fuster va ser Nosaltres els valencians. Vaig llegir-lo quan encara era adolescent i em va impactar moltíssim, es tracta d’una obra cabdal que continua tenint la seua vigència i que hauríem de rellegir.

Joan Fuster i Ortells (1922-1992) va nàixer a Sueca, provinent d’una família de llauradors, encara que el seu pare aprengué l’ofici de tallista i fabricant d’imatges. Va estudiar dret a la Universitat de València, treballà en alguns despatxos i exercí com a advocat mentre es donava a conèixer com a poeta, assagista i articulista. Arribat un moment es va convertir en col·laborador habitual de setmanaris i revistes mensuals de Barcelona i València de manera que es va professionalitzar com a escriptor abandonant la seua trajectòria com a advocat. Açò va marcar en part la seua vida, així com no canviar el lloc de residència i continuar vivint a Sueca quan molts d’altres que volien obrir-se pas en el món de les lletres o de la cultura marxaven a la ciutat. Entre els seus escrits es poden comptar a banda dels estils conreats i anteriorment esmentats, dietaris, guies de viatge, reflexions sobre l’art contemporani, estudis sobre literatura, alguna biografia, antologies, pròlegs a llibres, etc. Conjuntament amb la seua productivitat literària hi havia una activitat personal i indubtablement política, en defensa de les llibertats i de la catalanitat del País Valencià. Aquesta postura li valgué no sols tota mena d’atacs en alguns periòdics sinó també dos atemptats amb bombes contra el seu domicili que va patir els anys 1978 i 1981. Autor d’obres com l’esmentada Nosaltres els valencians, El País Valenciano, Diccionari per a ociosos, Heretgies, revoltes i sermons, Consells, proverbis i insolències, Combustible per a falles, Causar-se d’esperar, o Poetes, moriscos i capellans, Fuster va ser guardonat amb diversos premis com el Josep Ixart, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi de les Lletres del País Valencià i distingit amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i a títol pòstum l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana. Va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i per la Universitat Autònoma d’aquesta mateixa ciutat l’any 1984 i va ensenyar fins a la seua mort dins del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València.

Aquest volum preparat per Francesc Pérez Moragón i publicat per l’editorial 3 i 4 conté la correspondència que durant anys mantingué Joan Fuster amb altres escriptors de la seua època com Josep Carner, Marià Manent, Carles Riba, Josep Pla, Salvador Espriu i Llorenç Villalonga. També al final del volum hi ha un Apèndix on podem llegir articles que van publicar a banda de Fuster aquests escriptors a revistes especialitzades com Destino, Serra d’Or, o bé Diari de Mallorca o Baleares. Durant la lectura d’aquestes cartes, podem veure els esforços per crear una editorial i publicar textos en català així com la difusió d’escriptors en català amb traduccions al castellà; discussions arran d’un article de Fuster amb J. Ferraté; la necessitat d’escriure per a viure degut als reduïts recursos econòmics dels que disposava; la creació i evolució de la sèrie Homenots de Pla; etc.

Fuster a banda de la gran capacitat de compromís i literària que tenia amb el seu poble, tenia molta cura amb les relacions epistolars que establia. El seu arxiu, organitzat meticulosament per ell, disposa d’un volum considerable de missives entre les personalitats més destacades del moment de les que no sols conservava les cartes que rebia sinó una còpia en carbonet d’algunes de les que ell enviava. El llibre no és altra cosa que la història actual del País Valencià vista a través dels ulls d’un intel·lectual de les seues característiques. Per tant, reivindiquem Joan Fuster!

Indigneu-vos!, de Stéphane Hessel

En el món actual és fàcil indignar-se. Almenys així ho pense. Es tracta d’un sentiment innat a l’espècie humana i que ens ha acompanyat sempre. De fet, crec que gran part dels avenços de la societat s’han derivat de la indignació de persones compromeses amb el seu entorn i amb els seus iguals. El segle XX ha estat un dels més convulsos de la història. Prova d’açò han estat sobretot els avenços socials assolits, el vot femení, la instauració de la democràcia a molts països, els moviments ecologistes, pacifistes,... motius n’hi ha de sobra per a indignar-se, sols cal mirar al nostre voltant i triar qualsevol de les moltes injustícies que hi ha.

Stéphane Hessel als seus noranta-tres anys encara troba motiu per a indignar-se, i no sols això sinó que ha escrit un xiquet manifest on ens explica les seues raons per a fer-ho, que podríem fer nostres.

Hessel va nàixer l’any 1917 a Berlín, però de menut va marxar a París amb la seua família on va estudiar i on el cridaren a files. Són anys intensos per a la història recent, amb el crac de l’any 1929, seguit per l’ascens dels totalitarismes a Europa, la Guerra Civil Espanyola i la II Guerra Mundial. En aquest moment Hessel s’uneix a la Resistència i s’incorpora a Londres, a la França Lliure del General De Gaulle. El 1944 serà empresonat i torturat per la Gestapo i enviat al camp de concentració nazi de Buchenwald on aconsegueix fugir d’una mort segura canviant la seua identitat per la d’un altre pres ja mort. Acabada la guerra i convertit en diplomàtic, formarà part de l’equip redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans l’any 1948. Actualment és l’únic redactor viu. Va ser militant de la independència algeriana i defensor de la causa palestina. Amb aquest currículum tant dilatat té motius suficients per a indignar-se. Evidentment ha estat un lluitador constant i ara en aquest manifest escrit per ell –i prologat per un escriptor destacat com José Luis Sampedro nascut el mateix any que Hessel-, ens anima a lluitar per mantenir tots els drets que durant anys han costat tant d’assolir pels nostres avis i pares en guerres, dictadures, etc. A lluitar en contra de la dictadura dels mercats, en el tracte discriminatori que se’ls dóna a minories ètniques o immigrants.

Ell diu que “la pitjor actitud és la indiferència” i jo pense el mateix. Em sap greu escoltar a companys i gent jove sense il·lusió per millorar el seu voltant, al·legant que tan se val els què governen, faran el que voldran un cop estiguen al poder. Però hem de recordar que els ciutadans normals, són els què tenim (afortunadament encara) el dret de triar qui ens ha de governar. No votar, no és cap acte de rebel·lia, és apatia. S’ha de votar, encara que siga en blanc per a manifestar la nostra inconformitat amb el sistema. Es poden fer moltes coses. Cada gest, per xiquet que siga, pot aconseguir una revolució silenciosa. La qüestió és fer entendre a molta gent que en cada gest que realitza està fent política. Des de comprar un determinat producte (ecològic o no, de comerç just o no), a dur els nostres diners a determinats Bancs o Caixes i saber on els inverteixen, informar-se a través de determinats mitjans de comunicació i no d’altres, i sobretot i independentment d’açò, ser capaços de reflexionar i saber què ens intenten vendre o de què ens intenten convèncer. Aquí està el poder del ciutadà de a peu, en la capacitat de triar si necessitem realment consumir, i si hem de fer-ho, saber i triar què consumim. En la capacitat d’implicar-nos pel nostre entorn i lluitar per millorar-lo, en dignificar la nostra vida i la dels que ens envolten. Qualitat de vida no és igual a capacitat de consum, sinó que és saber valorar què necessitem realment i si el què necessitem beneficia al nostre entorn humà i natural, o almenys no el perjudica. Indignar-se és no resignar-se davant el que no ens agrada, sinó lluitar per millorar la situació, aportar al nostre entorn el que millor sabem o podem fer. Indignar-se és lluitar per mantenir els drets que tant van costar d’aconseguir a molta gent durant dècades (sufragi universal, drets socials, sanitat i educació pública, etc.).

Ja ho diu Hessel “La pitjor de les actituds és la indiferència, dir “Passo de tot, ja m’espavilo tot sol”. Si us comporteu així, perdeu un dels components essencials que forma l’ésser humà. Un dels components indispensables: la facultat d’indignació i el compromís que en deriva”. De manera que actuem, diguem NO, INDIGNEM-NOS!

Pedro Páramo, de Juan Rulfo

A R.

Pedro Páramo és una de les obres més influents de la literatura llatinoamericana i contemporània. Creada per Juan Rulfo (1917-1986), va ser la primera i única novel·la d’aquest autor, que va escriure també un recull de contes: El llano en llamas.

La història recorre entre fragments i salts, la vida de Pedro Páramo i la del seu poble, Comala. Poble que segueix la mateixa trajectòria del protagonista i queda desfeta per la seua ira i ambició. La novel·la ens endinsa també en un moment de la història de Mèxic, la Revolució, on alguns dels personatges secundaris que apareixen hi participen.

Pedro Páramo és una novel·la que volia llegir des de fa molt temps. Recomanada per persones molt volgudes, em parlaven d’ella com una història realment increïble, absorbent, colpidora. I he de dir que no m’ha decebut gens, al contrari. M’ha emocionat llegir cadascuna de les seues frases, dels seus capítols. He gaudit moltíssim durant la seua lectura dins l’univers estremidor de Comala i els seus personatges. Juan Rulfo va escriure una gran novel·la, enquadrada com a obra representativa del realisme màgic. Comala és un lloc inhòspit, deteriorat, trist. Sembla el purgatori pel qual passegen els personatges de l’obra, ànimes que tenen alguna pena que pagar: incest, adulteri, bogeria, suïcidi.

Tots els personatges són fonamentals per a entendre la novel·la i la seua vinculació amb Pedro Páramo. Juan Preciado és el protagonista, fill legítim de Pedro Páramo, que torna a Comala després de la mort de la seua mare Dolores Preciado. També hi són Abundio Martínez, Eduviges Dyada, Miguel Páramo, Susana San Juan, Fulgor Sedano, etc.

La narració comença amb la promesa de Juan Preciado a la seua mare Dolores, un cop morta, de reclamar al seu pare el que els pertocava i cobrar-li l’abandó en què els havia deixat. Una promesa que en principi Juan no té intenció d’acomplir, però acabarà realitzant-la. Juan Preciado marxa del seu poble en direcció a Comala, i pel camí trobarà a Abundio Martínez, fill il·legítim de Pedro Páramo, que el guia i li dóna referències d’on pot allotjar-se. L’adverteix que Comala és un lloc fantasma, desert. A la seua arribada comprovarà que el poble no té res a veure amb la imatge que la seua mare tenia d’ell, i observa que Comala i “la Media Luna”, la hisenda del seu pare, estan abandonades a les herbes, a les penes i a les murmuracions de les ànimes que hi deambulen per allí.

La narració de la història avança amb la imatge d’un jove Pedro Páramo i la seua evolució fins a convertir-se en un terratinent sense escrúpols, de la seua relació i estima amb Susana San Juan, de demanar la mà de Dolores Preciado (propietària absoluta de l’herència de la seua família) per a resoldre els seus problemes econòmics, etc. S’introdueix la història de Miguel Páramo, fill de Pedro que segueix els passos del seu pare i que comet també crims i actes d’injustícia. El pare Rentería té un paper destacat en la trama. La seua família s’ha vist seriosament perjudicada pels actes de Miguel a qui es nega a donar-li la benedicció un cop mort, però cedirà davant el poder de Pedro Páramo. El mossèn és sentirà culpable d’aquest fet. També la història de Damiana Cisneros és colpidora per al protagonista i el lector de l’obra.

Així anem descobrint la xarxa de relacions entre els pobladors de Comala i la seua situació de fantasmes en un poble que des de la primera descripció anuncia la tragèdia, el dolor, la misèria i desolació d’un territori que evidència en molts i diversos aspectes un període no massa llunyà de la història contemporània de Mèxic. Llegir aquest llibre ha estat un gran descobriment i un plaer, que imagine es repetirà en pròximes relectures.

La excursión a Tindari, de Andrea Camilleri

Andrea Camilleri se ha convertido con los años en uno de los responsables de que la novela negra goce actualmente de tan buena salud. Ya se sabe, hemos pasado del imperio de la novela histórica al reinado de la novela negra.

Quinta entrega de la serie del comisario siciliano Salvo Montalbano, "La excursión a Tindari" (2000) se lee con deleite y se disfruta de la primera a la última página. Montalbano debe resolver un asesinato y una doble desaparición que parecen no tener relación, aunque evidentemente nada es lo que parece. Como protagonista habitual, la mafia, capaz de helar la sangre del mismísimo Montalbano.

Camilleri plantea dos historias sencillas, que podrían darse en cualquier pueblo de cualquier lugar del mundo, y que vienen a reflejar las mismas miserias humanas (la corrupción, el dinero, la traición, etc.).

Todo esto aderezado por supuesto con el fino humor que caracteriza a todas las novelas, y es que Catarella es un personaje insustituible. A la vez que intenta resolver los casos, descubrimos las maniobras de Montalbano para evitar que su subordinado Mimí Augello acabe pidiendo el traslado, y es que el comisario está ya algo cansado y querría retirarse dejando en la comisaría de Vigata una estructura consolidada. Tampoco falta el toque gastronómico, esa trattoria San Calogero, o esos platos que Adelina deja en la nevera de Montalbano y que éste devora con fruición.

Por cierto, Montalbano es un comisario chapado a la antigua, eso de la tecnología se lo deja a otros (incluso a Catarella). Es un comisario de los de siempre, que resuelve los casos a golpe de teléfono.

No falta un dardo de Camilleri a los que infravaloran la novela negra:

"Cuando te jubiles, podrías dedicarte a escribir novelas [dice Mimí].

- Escribiría novelas de misterio, con toda seguridad. Y no merece la pena. [contesta Montalbano]

- ¿Por qué lo dices?

- Ciertos críticos y catedráticos, o aspirantes a serlo, consideran las novelas de misterio un género menor hasta el punto de que en las historias de la literatura ni siquiera se las menciona".

Lo dicho, leer a Camilleri continúa siendo una delicia.

Pa negre, d'Emili Teixidor

L’escriptor català Emili Teixidor, nascut a Roda de Ter (1934), té una extensa carrera literària. Els seus llibres han estat traduïts a diversos idiomes i ha rebut nombrosos guardons, entre els quals destaquem el Premi de la Generalitat de Catalunya i el Premio Nacional de Literatura. La present obra, Pa negre va ser guanyadora de diversos guardons com són: XXXIII Premi Joan Crexells 2003, Premi Lletra d’Or 2004, I Premi de Narrativa M. Àngels Anglada 2004 i el Premi Nacional de Literatura 2004.

Pa negre, és una novel·la ambientada a la postguerra. Un moment molt crític i dur per a la història recent d’aquest país. L’acció és desenvolupa a una comarca catalana, entre les masies i les localitats veïnes a Vic. Els protagonistes són tres xiquets: l’Andreu, la Núria (també anomenada la Ploramiques) i en Quirze jove. Tots tres són cosins i viuen al mateix mas. Les circumstàncies per les quals la seua infantesa es compartida en el mas sota la mirada afectuosa de l’àvia és diferent en els tres casos. L’Andreu, el protagonista principal ha arribat allí empès per les circumstàncies familiars. La seua mare treballa sense descans a una fàbrica tèxtil per a poder menjar i sobreviure; el seu pare, republicà ha estat tancat a la presó per les seues idees i per tant ell viu al mas amb familiars pròxims. La Núria, està al mas per motius no massa diversos. Els seus pares van creuar la frontera com a exiliats i la nena s’ha quedat amb la família fins que aquells troben una estabilitat a l’altra banda dels Pirineus. En Quirze jove, viu al mas amb els seus pares que s’encarreguen de dur endavant les tasques d’aquest i el bestiar. L’avi Mosso, viu al bosc controlant el ramat i s’acosta poc a la masia, l’imprescindible per a tenir o donar notícies.

En un moment dur com aquest, els tres xiquets acompanyats d’una nena d’un mas pròxim, la Roviretes, viuen al seu món no sense deixar de banda el món dels adults que encara no entenen massa. La seua vida transcorre entre l’escola, on està el senyor Madern (el mestre), i les històries de la gent del poble que es conten mentre juguen i s’amaguen pel bosc. Una infantesa plena de limitacions, i marcada pel bàndol dels perdedors; a banda també de l’allunyament per part de l’Andreu com de la Núria dels seus pares. Aquest temps, viscut dins un clima de por constant, es també un temps de descobertes personals i sentimentals. És un temps per als infants de llibertat condicionada per les circumstàncies i també de misèria. De contes i faules explicats per l’àvia a la vora del foc, de jugar i fer barraques damunt dels arbres, de pa amb vi i sucre... Encara que jo ja vaig nàixer en democràcia, les penúries patides i les costums adquirides pels nostres majors als pobles, van continuar anys després de la postguerra, fins al punt d’haver viscut –jo mateixa- una infantesa alimentada amb pa amb vi i sucre, i de córrer pels camps fent barraques o casetes a qualsevol amagatall secret o caçar cullerots a les sèquies. Evidentment no és comparable el moment ni la duresa d’un temps com aquell. Però sí el record de les vivències dels nostres majors, que fins i tot en democràcia continuaven (o continuen) actuant amb patrons propis de la postguerra, com l’austeritat diària, l’acumulació d’aliments (per si passa alguna cosa...), o la por en situacions crítiques de la democràcia d’un possible retorn al passat.

En moments com els que està ambientada la novel·la, una postguerra dura, cruel, plena de misèries i represàlies pel règim dictatorial –que va durar gairebé quaranta anys-, els sentiments són més intensos i cerquen l’essència perquè no hi ha res a perdre. O tot o res, i per això l’amor, l’odi, la venjança, la hipocresia, la humiliació són tan comuns que sobrevolen constantment la vida de tots els personatges. I això és el que viuen els protagonistes. El seu trajecte a l’Escola i la missa obligada, la dura ocupació dels familiars al camp, el treball a la masia dels senyors Manubens (els amos), el paper del pare Tafalla dins la família, la Guàrdia Civil, etc.

La novel·la no sols és atractiva per l’època en la qual està ambientada, sinó per l’evolució dels personatges, especialment del protagonista, l’Andreu un xiquet que pertany al bàndol dels perdedors per a acabar sentint-se guanyador i menysprear de manera cruel els seus orígens.

Personalment m’ha agradat molt l’obra, considere que està molt ben ambientada, manté l’interès narratiu en tot moment i el llenguatge utilitzat és, com diu a la contraportada, ric i ple de matisos.

Alejandría, de Lindsey Davis

Para alguien que tiene a Falco como nick y que ha leído 19 novelas de Lindsey Davis (1949) dedicadas al célebre detective Marco Didio Falco ambientadas en la Roma del siglo I d.C., era una asignatura pendiente que no tuviera una reseña en este blog (la número 20, "Némesis", sale a la venta en español en abril de este año). He tardado porque cuando inicié esta aventura bloguera, ya me había leído las 18 novelas anteriores, y estuve esperando pacientemente a que saliera en bolsillo la entrega número 19. Tengo que decir que todavía no ha tenido a bien la editorial Edhasa a publicarla en bolsillo (que yo sepa), aunque reconozco que en los últimos meses han dado un empujón y ya vi el otro día la novela 18 en bolsillo.

Así que, lo sé, he "traicionado" a mi Lindsey Davis y he leído "Alejandría" en el ebook que estas navidades me regalaron. No voy a entrar en la discusión de si libro en papel o libro digital, evidentemente la magia que transmite un libro en papel no puede irradiarla el formato digital, pero a la larga estos dos formatos van a convivir y van a tener que entenderse. ¿Es el final del libro en papel?, no, ni mucho menos, pero sí es cierto que hay que aceptar que los nuevos soportes, aunque carentes de romanticismo, van a hacer más accesible la lectura a las próximas generaciones, y estaréis de acuerdo conmigo en que de lo que se trata es de leer, ya sea en papiro, pergamino, papel o pantalla. Y el que no lee, no lo hace en ningún soporte.

Bueno, nos centramos en la saga de Marco Didio Falco, creada por la británica Lindsey Davis en 1989, con la sublime "La plata de Britania", a la que siguieron nuevas aventuras de este detective privado de la época del emperador Vespasiano (69-79 d.C.), que vivía en la Plaza de la Fuente, Roma. Estas nuevas entregas no fueron todas de la misma calidad que la primera, en mi opinión, y recalco lo de mi opinión, son muy buenas "La estatua de bronce" (la nº 2), "La Venus de cobre" (3), "El oro de Poseidón" (5), "Una virgen de más" (11), y tal vez "Los fiscales" (la 15); y vuelve a ser sublime "Tres manos en la fuente" (9). Son peores las que Davis ambienta en las provincias, ya sea Hispania, Judea, Britania, Grecia o Egipto (ésta última que acabo de leer), como si al salir de Roma, Falco se encontrara más desubicado. Las novelas se cuentan en pasado porque se supone que un Falco retirado y anciano cuenta sus casos a alguien que ¿quiere publicarlos?.

El argumento de "Alejandría" es muy sencillo: a Marco Didio Falco le acompaña su fiel esposa Helena Justina y sus hijas, a lo que parece un viaje de placer a la capital de la cultura, la Alejandría egipcia. Pero bien pronto aparece un cadáver, y en la biblioteca, al estilo Agatha Christie, de manera que Falco inicia su habitual investigación, con la ayuda de su cuñado Camilo y en algunos momentos de Helena Justina. Sin embargo, la trama no gana en emoción conforme avanza la novela, es más, el modus operandi, ya conocido para los seguidores de Falco, no cambia ni un ápice: entrevistas a los sospechosos (los que de alguna manera pueden heredar el puesto de bibliotecario), más cadáveres que parecen complicar el asunto, y resolución del asesinato con algún que otro sobresalto. No sé si es que a estas alturas de la saga, uno espera algo más sorprendente, Lindsey Davis se ha vuelto muy repetitiva y monótona desde hace muchas novelas, ni siquiera el humor mordaz de Falco es lo que era. Y con esto no digo que deje de ser seguidor de Falco, pero sí que esta magnífica combinación entre novela histórica y negra necesita de un giro decisivo. Esperemos que "Némesis", la nueva entrega, sea algo diferente.

Es una novela para fans de Falco, pero es recomendable comenzar la saga desde el principio, las primeras novelas son muy buenas, y luego ya depende de ti, lector, si quieres seguir.

El derecho a la pereza, de Paul Lafargue

Crec que no corren bons temps per a moltes coses, però és important intentar veure el futur amb una mica d’il·lusió i dosis equilibrades d’optimisme i realitat. Davant una situació de crisi econòmica com la que tenim que afecta milers de persones en molts països, potser seria el moment de replantejar-nos canviar, millorar el sistema, la societat en la qual vivim. Ningú diu que siga fàcil, però tampoc impossible. La realitat és que cada família viu un drama, perquè les persones que les integren tenen problemes. Dificultats sempre n’hi ha, igual que solucions. Algunes poden estar al nostre abast, altres no depenen de nosaltres. És evident que aquesta situació tan crítica i dramàtica ens afecta, tant en el professional com en el personal. Als governs i a les empreses (especialment les grans), els beneficia aquest moment crític, perquè aprofiten per a retallar drets socials i salaris. Es treballa més per menys, i els que guanyen són pocs a costa de molts. Cap novetat en aquest aspecte, sobretot pel que fa als dos últims segles. Una prova de la contradicció del sistema és que s’allarga l’edat de la jubilació. La gent que ha treballat tota la vida i ja vol retirar-se a descansar i gaudir d’aquesta no ho pot fer, mentre que la bossa d’aturats joves i preparats augmenta limitant les opcions professionals i per tant personals d’independència o de formar una família. A més formació, no significa millor treball o més ben pagat, potser fins i tot que en aquest país siga al contrari –molts exemples sobre açò podríem trobar-los en un reportatge que es va publicar fa uns mesos i que va durar unes setmanes al diari El País titulat: Jóvenes (pre)parados, on molts contaven les seues experiències. Era complicat llegir moltes d’aquestes històries i no sentir-se identificat-.

Però si hi ha coses que no podem controlar com voldríem i que no depenen de nosaltres, hi ha una cosa que és nostra i de ningú més: el temps. Amb el temps podem fer tot allò que volem, tret d’aquelles hores que es dediquen a treballar i de les quals no disposem lliurement, la resta depen de l’ús que cadascú de nosaltres faça d’ell. La qüestió és que cada cop gaudim menys de temps lliure per a fer allò que ens agradaria. El sistema ens aliena i juntament amb el treball absorbeix les nostres energies. Pense que gaudim menys perquè ens han inoculat el virus de la productivitat, de ser profitosos per a la societat, de manera que si un dedica el seu temps a llegir, passejar, estar amb els amics, compartir una conversa amb un familiar o fins i tot amb algun desconegut, mirar les estreles o contemplar com dorm un gat, sembla que eixe temps invertit s’ha perdut. Res més lluny de la realitat, això sí, al sistema l’interessa que pensem d’aquesta manera perquè continuarem sotmesos i submisos, i per tant controlables.

Paul Lafargue (1842-1911) en aquest escrit reivindica precisament El derecho a la pereza. Evidentment s’ha de treballar per a poder viure, però no hem d’acabar pensant que vivim per a treballar. La revolució industrial va comportar les dures i llargues jornades laborals en les que participava tota la família, des dels homes, passant per les dones i acabant amb els fills xiquets. Una gran maquinària que produïa i produïa, i generava misèria en abundància en les classes treballadores. Una maquinària que va ser la causa d’un problema actual (el Tercer Món) que ve de la carrera colonial. Si els productes fabricats són tants que no es poden vendre aquí, s’hauran de buscar nous mercats. I en aquell moment va començar el deliri. Enriquir més als rics, empobrir més als pobres. Explotar-los sense miraments en nom d’un major progrés per a la humanitat, que precisament als països colonitzats tampoc va beneficiar. En aquest text, Lafargue, actiu militant de la Comuna de París, dirigent de la II Internacional i un dels fundadors del Partit obrer francès el 1879, reclama la millora de condicions laborals dels obrers. La possibilitat d’una millora en la societat, on el treballador dispose de temps per a viure, per a compartir, per a gaudir. Un exemple sobre com pensaven molts economistes de l’època i que repetien contínuament als obrers era: treballen per a augmentar la riquesa social! al que Destutt de Tracy (altre economista) respon: “Es en las naciones pobres donde el pueblo vive con comodidad; es en las naciones ricas donde es, comúnmente, pobre”. Per a finalitzar m’agradaria mostrar un fragment que ens ajudaria a reflexionar sobre si hi ha moltes diferències entre els treballadors de fa un segle i els d’ara, Lafargue diu: “Trabajad, trabajad, proletarios, para aumentar la riqueza social y vuestras miserias individuales; trabajad, trabajad, para que, volviéndoos más pobres, tengáis más razones para trabajar y ser miserables. Tal es la ley inexorable de la producción capitalista”. Així és, treballadors o esclaus al servei del capital (bancs i multinacionals) que exploten recursos naturals i humans, per al seu benefici personal. Una interessant lectura que ens pot aportar una visió més completa d’on venim i sobretot cap a on anem.