Antología, de Sylvia Plath

Que els Reis Mags existeixen o no, ho deixe en mans d’aquells que ho volen creure. Si màgics o no, és perquè pensàvem que amb aquella carta que escrivíem de xiquets ens arribaven els desitjos i els regals que havíem sol•licitat. Jo no crec massa en aquestes coses, però des de fa un temps, el que crec que si existeix són els Amics Màgics. Potser penseu que aquesta història no té res a veure amb el comentari del següent llibre, però si que té relació. Ja des de fa un temps, per al meu aniversari (i quasi també per al de la resta dels meus amics) comença a fer-se quasi comú escriure una carta virtual amb allò que m’agradaria que em regalaren o bé que necessite. Després de tants anys de compartir tantes i tantes coses, es fa cada cop més difícil triar un detall que no s’haja fet anteriorment. De manera que a finals de l’any passat vaig demanar com a regal l’Obra Completa de poesia de Sylvia Plath. No va ser del tot així, però a canvi van portar-me una Antologia d’aquesta autora i la seva obra La campana de cristal. El que més he d’agrair-lis a tots ells, no és aquest o qualsevol altre regal de tipus material, sinó un regal molt més difícil d’aconseguir i mantindre que és la seva amistat.

Sylvia Plath (Boston, 1932-Londres, 1963) va ser una dona emblemàtica i una poetessa excepcional. Coneguda especialment per la seva tràgica vida (aquell qui estiga interessat, a més de llegir la seva obra, pot veure una pel•lícula que es va fer l’any 2004 titulada Sylvia, amb Gwyneth Paltrow i Daniel Craig, que a mi personalment em va agradar) i la seva mort voluntària, Plath va fer de la poesia la seva manera d’expressió personal i íntima. Mitjançant els poemes, amb un ús molt acurat del llenguatge i les metàfores, descriu situacions i sensacions delicades, al temps que realitza confessions doloroses. A mi m’ha resultat especialment colpidora la seva poesia, i he descobert a una gran autora. Aquí deixe un parell de poemes dels que més m’han agradat.

CARTA DE AMOR

No es fácil expresar lo que has cambiado.
Si ahora estoy viva entonces muerta he estado,
aunque, como una piedra, sin saberlo,
quieta en mi sitio, mi hábito siguiendo.
No me moviste un ápice, tampoco
me dejaste hacia el cielo alzar los ojos
en paz, sin esperanza, por supuesto,
de asir los astros o el azul con ellos.

No fue eso. Dormí: una serpiente
como una roca entre las rocas hiende
el intervalo del invierno blanco,
cual mis vecinos, nunca disfrutando
del millón de mejillas cinceladas
que a cada instante para fundir se alzan
las mías de basalto. Como ángeles
que lloran por la gente tonta hacen
lágrimas que se congelan. Los muertos
tenían yelmos helados. No les creo.

Me dormí como un dedo curvo yace.
Lo primero que vi fue puro aire
y gotas que se alzaban de un rocío
límpidas como espíritus. Y miro
densas y mudas piedras en tomo a mí,
sin comprender. Reluzco y me deshojo
como mica que a sí misma se escancie,
igual que un líquido entre patas de ave,
entre tallos de planta. Mas no pienses
que me engañaste, eras transparente.

Árbol y piedra nítidos, sin sombras.
Mi dedo, cual cristal de luz sonora.
Yo florecía como rama en marzo:
una pierna y un brazo y otro brazo.
De piedra a nube iba yo ascendiendo.
A una especie de dios ya me asemejo,
hiende el aire la veste de mi alma
cual pura hoja de hielo. Es una dádiva.


NACIDOS MUERTOS

Estos versos no viven, es triste diagnóstico.
Sus dedos crecieron, bastante normales,
sus frentes se combaban con ideas hondas.
Si no paseaban por ahí como gente,
no fue porque les faltara cariño materno.

¡La verdad, no comprendo qué pudo pasarles!
Su forma y su ritmo no tienen defecto.
¡Qué a gusto bucean en el agua que los adoba!
¡Sonríen, sonríen, sonríenme! Pero
su corazón no arranca ni su pulmón se llena.

No son cerdos, ni peces siquiera, aunque tienen
cierto aire porcino e íctico, sería
mejor verles vivos como antes, más muertos están,
y a su madre también, de tristeza, casi;
y ellos la miran, bobos, sin decir nada de ella.