viernes, 26 de junio de 2009

Digues que m'estimes encara que sigui mentida: sobre el plaer solitari d'escriure i el vici compartit de llegir, de Montserrat Roig



Montserrat Roig (1946-1991) escriptora catalana que va dedicar-se al periodisme d’investigació i a la narrativa. Coneguts són els seus treballs: Els catalans als camps nazis (1977) o L’agulla daurada (1986); en narrativa: el recull de contes Molta roba i poc sabó i les novel•les Ramona, adéu o El temps de les cireres. Va guanyar nombrosos guardons entre els quals el Premi St. Jordi.
El llibre que tractem aquí, és un recull d’escrits en els quals l’autora fa reflexions sobre la literatura, les escriptores i escriptors que la van marcar (Maria Aurèlia Capmany, Mercè Rodoreda, etc.) i les lectures que van influir en la seva manera de veure el món. Perquè M. Roig, no concebia viure sense el plaer i el vici, de llegir i d’escriure i totes dues coses queden molt ben reflectides en aquest treball.
Trobem aquí també, una descripció molt acurada del que representava la ciutat de Barcelona per a l’autora, on descriu carrers, places i barris. Ens narra com es va criar a un barri i una família benestant que si bé –com diu ella- tenia unes limitacions a nivell de llibertat individual quan era petita i adolescent, també açò va permetre que pogués conèixer i envoltar-se d’un cercle cultivat a nivell cultural a casa.
A tothom li marca a la vida la seva infantessa, el lloc on ha viscut i de la manera que ho ha fet. És inevitable que ho recordem al llarg dels nostres dies i d’alguna forma condiciona moltes actituds de futur. Monserrat Roig deia que per a ella escriure era una necessitat, que potser al principi l’ajudava a comprendre coses, però que es va convertir en un vici. Amb els anys, diu que va aprendre que ningú no pot explicar per què escriu. Un dels motius de l’escriptura és que aquesta és una teràpia, ja ho diu ella quan esmenta una frase de Graham Greene “De vegades em demano com s’ho fan els que no escriuen, componen o pinten per escapar de la bogeria, la malenconia o el terror inherent a la condició humana”.
Un cop un crític literari li va dir que mai seria una bona escriptora perquè no es drogava, ni estava alcoholitzada ni era lesbiana. Per sort, pense que açò ha canviat, almenys en la mentalitat general. Sempre han existit i existiran artistes, escriptors amb vides normals i d’altres potser no tant. Però tan se val, perquè el que compta és la qualitat literària d’una obra i si la història que se’ns narra és bona.
M. Roig ens explica al llarg d’aquestes reflexions com es pot veure el món darrere els ulls d’una dona, i fa una recerca de la dona i la seua història a Barcelona des de gairebé l’època medieval fins a l’actualitat.
Coneixia a aquesta autora des de fa anys, però no havia llegit encara res d’ella. Aquest llibre que no és cap novel•la m’ha resultat molt interessant i pense que m’ha aportat moltes coses positives. El recomane a tots aquells que vulguen saber que en pensa una dona de la vida i del seu ofici, que era el d’escriure. Malauradament va morir jove d’un càncer, hauria pogut continuar escrivint llibres o relats tan compromesos com els que feia. Una llàstima la seva pèrdua, tanmateix i per sort ens ha fet i farà gaudir de les obres que va escriure i de la seua visió particular del món. De fet, la seva trajectòria literària, breu però intensa, està marcada per una obsessió: "Sempre que escric una cosa és perquè no entenc el que veig".

martes, 23 de junio de 2009

Segunda Fundación, de Isaac Asimov


No he hecho muchas incursiones en el género de ciencia-ficción, la verdad, pero es un género que me gusta y que me hace reflexionar. Con esta novela que voy a reseñar, escrita en 1952 ,Isaac Asimov cerraba la primera trilogía dedicada a la Fundación -Fundación, Fundación e Imperio y Segunda Fundación-, cuyos dos primeros libros ya leí y disfruté en su día.
De sobras es conocido Isaac Asimov (1920-1992), escritor norteamericano de origen ruso, doctor en ciencias y en filosofía, y autor de libros de divulgación científica (tiene algunos dedicados a la historia antigua a los que algún día les hincaré el diente), y de numerosas novelas de ciencia-ficción (Yo Robot, Némesis, Los robots del amanecer, Viaje alucinante, etc.).
En Fundación se relataban los conflictos internos de un planeta de científicos establecido para preservar la cultura durante la decadencia del Imperio Galáctico donde la energía atómica es el arma más poderosa (Asimov escribe el libro en el contexto de la Guerra Fria: EEUU usó la bomba en 1945; la URSS obtiene la bomba atómica en 1949); en Fundación e Imperio ,estos se enfrentaban entre sí para luego encontrarse ante un enemigo imprevisible, un mutante conocido como el Mulo, además de conocer la existencia de una segunda Fundación, oculta y misteriosa. Hasta aquí Asimov se inspira claramente en la historia del Imperio Romano, sobre todo desde el comienzo de su decadencia en el siglo III d.C., cuando Roma todavía es la gran capital pero empiezan los problemas para controlar las fronteras del imperio; en la segunda novela, el general del Imperio Bel Riose, que intenta vencer a esos reinos que se han rebelado contra el Imperio, que intenta resurgir de sus cenizas, recuerda claramente a la época de Justiniano y su general el conde Belisario en el siglo VI d.C., cuando el imperio romano de Oriente intentó recuperar los dominios de Occidente.
La tercera entrega cuenta la búsqueda de esa Segunda Fundación y se convierte ante todo en un relato policíaco lleno de sorpresas y giros que mantiene en vilo al lector y que está dividido claramente en dos partes: la primera cuenta los intentos del Mulo por encontrar la Segunda Fundación y someterla para convertirse en el soberano más importante de la galaxia; la segunda es incluso más interesante que la primera puesto que son los de la primera Fundación los que quieren conocer el paradero de la Segunda, ya que consideran que según el Plan Seldon (Hari Seldon es el "psicohistoriador" que analizando el comportamiento de las masas predijo el fin del imperio y el inicio de un Segundo Imperio tras mil años de interregno, creando dos fundaciones de científicos, separadas y desconocedoras de su existencia mútua), es la Primera Fundación la que debe desembocar en el Segundo Imperio. Asimov nos mantiene expectantes y sí, al final nos revela el sorprendente paradero de la Segunda Fundación, formada por científicos de la mente cuya misión en realidad es mantenerse ocultos y vigilar por el cumplimiento del Plan Seldon. Sublimes los dos últimos capítulos en los que el escritor plantea dos respuestas al enigma: "la respuesta satisfactoria" y "la respuesta verdadera". Esas respuestas responden a lo establecido por el Plan Seldon. Quien quiera conocer las respuestas, debe por tanto leerse esta magnífica trilogía.
Asimov no solo es un maestro del relato científico sino también se muestra aquí como un buen novelista de intriga al estilo Conan Doyle si se permite la comparación, salvando las distancias. Su estilo narrativo es ameno y ágil, sus reflexiones filosóficas muy sencillas y el vocabulario asequible. Se nota su condición de divulgador. Tal vez los personajes quedan más desdibujados , salvo Arkady Darell, puesto que Asimov no centra la trama en un solo personaje sino que a lo largo de sus novelas son varios los que juegan un papel importante en la historia, así que mas bien los "personajes" son la Fundación, el Mulo, el Imperio, la Segunda Fundación, y eso sí, Hari Seldon, que aparece mencionando en todo momento en las tres novelas.
Por tanto, una novela para disfrutar, eso sí, comenzando por el principio.

viernes, 19 de junio de 2009

La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol


“Mai no som infinitament lluny d’aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d’aquells qui estimem. Quan em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç. Però hi ha veritats que mereixen la nostra atenció, i n’hi ha d’altres amb les quals no ens convenen els diàlegs”.

Així comença aquesta obra que vaig descobrir per casualitat. No coneixia res d’ella, de fet no sabia de que tractava, però quan un dia a una llibreria vaig llegir a la contraportada aquesta frase vaig pensar que tard o d’hora llegiria aquest llibre. Al final l’he llegit abans del que em pensava i he de dir que m’ha seduït des de la primera frase, que és precisament l’esmentada anteriorment.

Un home que vol fugir de tots i de tot, s’embarca en un vaixell en direcció a una illa pràcticament deserta i quasi als confins del món. Ha de treballar com a oficial atmosfèric durant un any. Un treball curiós, si més no, en un lloc que sembla no importar gaire a ningú. Allí, a l’illa sols hi viu un home: en Batís Caffó. Un austríac, home de poques paraules que resideix al far. Hi ha una casa, la de l’oficial atmosfèric que serà a on s’haja d’instal·lar el nostre protagonista. Des de la primera nit comencen a produir-se fets insòlits per criatures desconegudes. A partir d’aquí serà una lluita per la supervivència.

El personatge principal, que és d’origen irlandés s’ofereix per a aquest treball pensant que un any lluny de tot i de tots, el farà trobar-se a ell mateix. Pensa que aquesta illa, lluny de qualsevol ruta i lluny del món és un bon lloc per als seus propòsits. Al seu equipatge du llibres i altres coses que pensa podrà necessitar en la seua estada aquí. Però res més lluny de la tranquil·litat i la pau que ell esperava trobar. Els primers dies no dorm perquè d’aquestes hores de descans depen la seua vida. Lluita sense treva i pensa que és home mort, perquè arriba un moment que la situació és insostenible. Però no es rendeix. Ha d’aconseguir parlar amb en Caffó. L’ha de convèncer perquè el deixe viure amb ell al far. Si tots dos estan junts podran ajuntar les seues forces per a defensar-se. La realitat és que a en Batís Caffó li importa ben poc el que li passe al nostre protagonista.

Un dia apareix un ésser estrany, provinent de les profunditats marines que està al servei d’en Caffó. El nostre protagonista fa presonera a aquesta criatura i aconsegueix negociar amb l’habitant del far. Aquest lloc, el far, és l’única fortalesa on poden viure i defensar-se de les criatures que els ataquen totes les nits. De la convivència de tots tres neix una relació complexa i interessada. Saben que junts no poden estar, però separats tampoc.

Més enllà de la història, podem veure com entre dos éssers humans pot existir el millor i el pitjor de la nostra espècie. Com un d’ells després d’una carnisseria atroç comença a pensar que ha d’haver-hi alguna manera per a solucionar el conflicte, que potser són atacats perquè per a les criatures marines o granotots com diuen ells, els humans són uns invasors. Que no s’ha de civilitzar a ningú, sols respectar, entendre i deixar viure els altres, tan senzill com açò i tan complex alhora. Sánchez Piñol és antropòleg i potser ha volgut explicar en aquesta novel·la, com podem arribar a ser d’incivilitzats els europeus, o bé aquells que pertanyen al conegut com a primer món. Com, quan arribem a un lloc volem imposar la nostra llei i costums, i no pensem que abans de nosaltres hi ha altres persones o éssers que viuen allí segons les seues, que evidentment no són iguals a les nostres, i no per açò són pitjors.

En aquesta novel·la trobem: misteri, sexe, lluita per la supervivència, violència entre els dos humans que hi viuen a l’illa, i també d’aquests envers la criatura que ells anomenen mascota. Trobem l’essència de l’ànima humana, el bo i dolent que hi ha en ella, els sentiments envers els altres i un mateix. La necessitat que hi tenim de la solitud i alhora de la companyia dels altres, i sobretot d’entendre que per desgràcia no volem o no sabem aprendre dels nostres errors, perquè al final tot torna a repetir-se. Tot comença un altre cop.

Una lectura que recomane per a aquells que vulguen passar una bona vesprada llegint, un llibre que va sorprendre quan és va publicar i que ha estat traduït a moltes llengües i que enganxa des del principi.

miércoles, 17 de junio de 2009

L'illa de Maians, de Quim Monzó


Aquest llibre de contes de l’escriptor català Quim Monzó va ser publicat el 1985. És un llibre curt que no arriba a les cent cinquanta pàgines i està dividit en tres blocs: Carrer dels dies feiners, A handkerchief or neckerchief of soft twilled silk, i La casa de la estilográfica. Aquests apartats estan al mateix temps composats de diversos contes que, si bé són curiosos el final normalment no sol deixar indiferent.

No tots els contes tenen la mateixa llargada, tampoc tenen un fil conductor que els relacione entre ells. Si bé he de dir que en molts d’ells el tema eròtic o bé sexual està ben definit, però el que sobretot trobem són els pensaments dels diversos personatges creats per Monzó.

Al conte Ferrocarril, trobem a banda d’una atracció sexual molt gran entre dos viatgers i també entre la resta dels passatgers (com observa a altres compartiments del tren el personatge principal de la narració), un vocabulari molt proper al públic d’avui dia i una barreja de paraules italianes al mig del diàleg.

En un altre conte El segrest, el fil conductor és un home que escriu poesia i presenta el seu treball a un concurs literari. El guanya i a partir d’aquí la seua vida ja no serà la mateixa. Ell vol escriure i llegir, és perfeccionista en aquest treball, però cada cop té més i més compromisos als que no sap dir que no i que l’impedeixen fer la vida que volia.

A No n’estigui tan segur, veiem com un home dependent d’una botiga de roba, s’esforça diàriament a saber que pensen els altres. Aconsegueix conèixer que volen i pensen d’ell i la resta de les persones que els envolten. D’aquesta manera va guanyant posicions dins l’empresa en la qual treballa fins a aconseguir un càrrec important. El problema arriba quan aspira al càrrec més alt de tots i allí es troba amb algú, que com ell també ha arribat a aquell lloc pel mateix motiu, llegir els pensaments dels altres.

Aquests tres exemples són un tast del que es pot trobar en aquesta obra. Jo la vaig llegir ja fa uns anys i recorde haver gaudit molt amb ella, de manera que he tornat a fer-ho per recordar-la. Si vols passar una bona estona llegint et recomane aquest llibre que està escrit amb un llenguatge accessible i que et pot arribar a sorprendre en molts casos. En molts d’ells se’ns mostra la complexitat de la ment humana, que de vegades actua no de la manera socialment correcta, però si com cadascú dels personatges voldria.

martes, 9 de junio de 2009

Sharpe y sus fusileros, de Bernard Cornwell


No podía faltar en este blog una reseña dedicada a Bernard Cornwell, escritor inglés nacido en 1944 que se ha convertido en uno de los más reputados escritores de novela histórica actuales, capaz de abarcar varias épocas (s. V-VI d.C., edad media, guerras napoleónicas) y de hacerlo siempre de manera tan apasionante. Además es uno de los mejores narradores de batallas, sino el mejor. Sus sagas son mundialmente famosas: la dedicada a las leyendas artúricas (Crónicas del señor de la guerra), las invasiones vikingas (Northumbria, etc.), la guerra de los cien años (Arqueros del rey), y por supuesto la dedicada al fusilero británico Richard Sharpe durante la conquista de la India por el Imperio Británico y las guerras napoleónicas, que aquí nos ocupa.
El libro que reseño es la tercera entrega de las aventuras del fusilero Richard Sharpe, titulada "Sharpe y sus fusileros", que se desarrolla en España durante la primera mitad de 1812. Pero la serie comienza en la edición de Edhasa en bolsillo con "Sharpe y el águila del imperio" y "Sharpe y el oro de los españoles". Es una larga serie, con más de veinte libros, que cronológicamente va pegando saltos puesto que en posteriores entregas rellena algunos huecos de la guerra en España, y no puedo más que valorar lo que hasta el momento he leído, pero puedo decir que me está gustando mucho.
Sharpe se encuentra en esta entrega a las puertas de Ciudad Rodrigo, un enclave ocupado por los franceses que sufrirá un sitio y un sangriento asalto por parte de las tropas inglesas al mando de Wellington que no es más que un aperitivo de lo que es la parte central del libro, el asedio y caída de Badajoz en abril de 1812, uno de los episodios de la Guerra de Independencia más conocidos por los desmanes cometidos por las tropas británicas tras la rendición de la ciudad.
Con este argumento lógicamente estamos ante una novela militar en la que caben pocas cosas que no tengan que ver con la guerra (la aparición de Teresa a mitad de la novela y al final), y donde Cornwell nos presenta a un viejo enemigo de Sharpe que está en sus propias filas, el sargento Hakeswill, un "malo" donde los haya al que deseas fervientemente una muerte indigna pero que no hay manera...
Es un libro que se disfruta leyendo, que crece en intensidad y emoción porque deseas que muera Hakeswill pero también que la carnicería del asalto a Badajoz acabe pronto. Ese asalto a Badajoz es tan bien descrito por Cornwell que me dan ganas de pensar que primero, ni loco me hubiera gustado estar ahí, y segundo, Wellington sacrificó demasiadas vidas en un ataque demasiado precipitado.
Por otro lado, por poner algunos "peros" a este libro y a los anteriores, a veces parece como si Sharpe no tuviera debilidad alguna, fuera invencible, es audaz y valiente pero no flaquea nunca, y creo que hasta el mejor soldado sabe lo que es el miedo. También, los españoles son aguerridos guerrilleros pero un desastre como ejército (tópico), los portugueses unos mantas (otro tópico) y los británicos nuestros salvadores.
Los desmanes de la "chusma" británica (los regimientos se alimentaban de ladrones, asesinos fugados e indeseables) tras la toma de Badajoz (asesinatos, violaciones, robos, etc.) también aparecen descritos, porque Cornwell no puede obviarlos, se dieron, pero también puntualiza que la ira de los soldados era tanta por la carnicería que provocaban los cañones franceses que la reacción lógica fue una locura desenfrenada que ningún oficial pudo frenar.
Se ha criticado esta inhumanidad del ejército inglés en la toma de Badajoz y después en la de San Sebastián con la población española, cuando se supone que era un ejército liberador, no ocupante. De todas formas, ¿cuántos ejércitos antes de éste saquearon, violaron y mataron tras ocupar una ciudad que se había resistido?, es la ley de la guerra, y no la inventaron los ingleses, preguntad en todo caso a los griegos.
Sobre su forma de escribir, lo hace de manera sencilla, con un vocabulario asequible, incluso para algunos demasiado diferente en cuanto a calidad literaria de sus otras sagas, más trabajadas, parece como si la saga de Sharpe fuera más un divertimento sin muchas pretensiones. Pues sinceramente, a este divertimento no llegan muchos escritores hoy en día. Hurra por Cornwell!!

lunes, 8 de junio de 2009

El extraño caso del Dr. Jekyll y Mr. Hyde, de Robert Louis Stevenson


Robert Louis Stevenson (1850-1894) escriptor escocès conegut especialment per les seues novel·les com L’illa del tresor o La fletxa negra, així com el relat breu del que avui tractem, ens conta aquí la història d’un metge respectable de Londres, el Dr. Henry Jekyll que amb un beuratge realitzat per ell mateix, es converteix en un ser abominable.

El extraño caso del Dr. Jekyll y Mr. Hyde, és un relat entre la novel·la psicològica i la policíaca o de terror. Probablement en el moment en què va ser escrita aquesta narració, seria una novetat a molts nivells. A mi especialment, m’ha agradat l’estudi psicològic que Stevenson fa dels personatges. La història està narrada per un advocat, Utterson, que és amic del Dr. Jekyll i al que aquest envia el seu testament perquè en cas que li passe alguna cosa estranya, com la seua desaparició o mort, tot el que li pertany passe a Mr. Hyde.

Utterson ens conta des del primer moment com va tenir notícies i va conèixer de l’existència de Mr. Hyde. Poc a poc van introduint-se nous personatges com: Mr. Enfield, el Dr. Lanyon, Poole el criat,... Tot comença quan degut a una situació desagradable provocada per Mr. Hyde es difonen rumors entre els coneguts del Dr. Jekyll que aquest últim (algú tan respectable a la societat londinenca) tinga com a protegit una persona tan desagradable. Després, anirem coneixent mitjançant les relacions entre els personatges i els escrits realitzats per aquestos la situació real, fins arribar al desenllaç. L’escrit més esclaridor és el que el Dr. Jekyll fa a Utterson, on realitza una descripció psicològica molt acurada del que és l’ànima humana i el seu desdoblament. Tot ésser humà és, com a mínim dos. Hi ha un costat fosc en cadascú de nosaltres, una lluita interior entre el bé i el mal com molt bé relata el Dr. Jekyll a la seua carta en un dels fragments “[...] que estos gemelos que son dos polos opuestos tengan que luchar continuamente dentro del angustiado seno de la conciencia”. Aquesta carta que tanca la narració sobre la història de com ell experimenta en el seu propi cos (amb el risc fins i tot de morir) la duplicitat de la personalitat. Podem observar com dins d’un mateix ésser humà, poden existir dues persones totalment diferents i estranyes per al seu altre jo.

La transformació del Dr. Jekyll en Mr. Hyde, tan físicament com psicològica, demostra com en una mateixa persona es pot trobar, la bondat, l’amabilitat, la generositat, i en l’altra la maldat en tota la seua amplitud. Ja ho diu el mateix Henry Jekyll “Estudiando el lado moral en mi propia persona, si en verdad se podía afirmar que yo era una y otra de las dos naturalezas que luchaban entre sí en el campo de mi conciencia, esto ocurría precisamente porque estaba identificado de un modo radical con las dos [...]”. En aquesta novel·la ens endinsem en la profunditat de l’ànima humana com també va saber transmetre J. Conrad en el seu text El cor de les tenebres. Un relat que a més a més de ser un clàssic de la literatura que tothom hauria de llegir a la seua vida, ens fa passar una bona estona perquè està redactat de manera senzilla i es pot llegir d’una tirada. Molt recomanable.

sábado, 6 de junio de 2009

Tres cuentos chinos, de Robert Van Gulik


En un especial de El País dedicado a autores de novelas de misterio ambientadas en épocas anteriores (se hablaba de Lindsay Davis con su Falco, o de Gordiano el Sabueso de Saylor, etc.), se mencionaba a Robert Van Gulik, conocido por sus novelas de misterios protagonizadas por el Juez Di, protagonista que tomó prestado de la novela del siglo XVIII "Casos celebrados del Juez Di". Sentí curiosidad, puesto que soy muy aficionado a esa mezcla tan afortunada entre novela histórica y misterio, pero lo dejé estar, como a veces suele pasar (un libro te llama la atención y piensas que algún día volverás a él). Bien, pues no fue tan fácil encontrarlo (al menos en la FNAC no estaba...ya sé, hay vida más allá de la FNAC), y mira por donde mi hermano tenía las primeras novelas a través de una colección de kiosko llamada "Novela histórica. Crimen y misterio", que supongo que muchos tendrán algún libro suelto.

La primera aventura del juez Di, de Robert Van Gulik (1910-1967), experto orientalista y escritor nacido en Holanda pero que pasó parte de su infancia en las Indias orientales holandesas, y que después trabajó como lingüista para el servicio exterior en el sudeste asiático, Japón y China, se sitúa en la China del siglo VII a.C., aunque la ambientación es del siglo XVII (esto el autor lo aclara dando sus razones).

En "Tres cuentos chinos", el Juez Di se enfrenta a su primer caso en su nuevo destino, el distrito de Fulai, donde ha sido enviado tras el asesinato del anterior juez del distrito. Puesto que los jueces son los encargados no solo de resolver las causas sino también de investigarlas, se pone manos a la obra. El autor plantea una trama basada en tres asuntos que finalmente acaban relacionándose y que el juez resuelve con su intuición, inteligencia y capacidad de observación.

A veces me pasa que una novela de misterio está muy bien ambientada, como es el caso, como no podía ser menos en un experto en estos temas, pero luego la trama no tiene el suficiente interés como para engancharme. Y es lo que me ha pasado con este libro, no he acabado de coger el hilo a la historia, un poco fría, ni a los personajes (he sufrido con los nombres chinos), ni al protagonista (poco se deja entrever de su personalidad o sus sentimientos). Así que no puedo decir que me haya desagradado pero tampoco he disfrutado cada página de la novela, por tanto mi impresión no es del todo positiva. Igual la segunda entrega, "El monasterio maldito", me sorprende gratamente.

Queda patente que cuando en una novela la ambientación es impecable pero falla la historia, la novela se cae, en cambio si es al revés parece como que es más perdonable. De todas formas, es muy posible que a muchos la trama les pareciera acertadísima y la expectación creciera a cada página, y sea yo un bicho raro, pero bueno, es solo mi opinión.


jueves, 4 de junio de 2009

Els racons de la memòria, d'Isabel-Clara Simó


Isabel-Clara Simó va néixer a Alcoi el 1943. És doctora en Filologia Romànica i ha estat professora. Ara, però, es dedica exclusivament a la literatura. Ha rebut nombrosos guardons per les seues obres, i ha publicat molts llibres dels quals esmentem alguns com: Júlia, La salvatge, Alcoi-Nova-York, Dones, La veïna, etc.

A Els racons de la memòria, l’autora ens presenta l’obra dividida en quatre capítols: Figueres, Barcelona, Enlloc i Alcoi/València. En ells, ens narra anècdotes i experiències viscudes amb personalitats del món de la cultura arreu dels Països Catalans. No es tracta d’una autobiografia, com diu l’autora, sinó de deixar per escrit, allò que d’altra manera no sabem si podrem conservar en el nostre record. Per a Simó, escriure és viure, i ens descriu la seua passió tant per la lectura com per l’escriptura. A més es considera afortunada d’haver pogut conèixer (i fins i tot, amb alguns establir llaços d’amistat) a escriptors i gent diversa de la cultura al llarg de la seua trajectòria vital que encara continua.

El primer capítol ens narra com va arribar a Figueres com a docent amb tan sols vint-i-quatre anys, i com la va captivar la ciutat, on va conèixer al seu marit. També, com va descobrir paisatges i llocs increïbles a l’Empordà, la tramuntana, en J. Pla, en Dalí, etc. El següent capítol conta el seu trasllat a Barcelona. La seua participació en diverses associacions culturals i els càrrecs que va ocupar. Els viatges que va realitzar amb altres companys del gremi a països estrangers i els bons records que d’aquests en té. El seu pas per la Universitat Pompeu Fabra com a professora associada, del que es despren una desil·lusió o desencant. La seua participació com a directora i autora de la revista Canigó, així com la relació amb els seus companys, i les entrevistes que va realitzar a personalitats destacades per a aquesta. La relació que va establir amb la Montserrat Roig, i altres escriptores i escriptors. El tercer capítol és el més breu, però alhora el més colpidor. Conta la mort del seu fill en un accident de trànsit, i les sensacions i la impotència que d’aquesta situació es deriva. L’últim capítol es presenta més entranyable, perquè narra la seua infantessa a la seua població natal, Alcoi i la seua relació amb els germans i els pares. També tracta la peculiaritat i particularitat d’aquesta ciutat i els seus habitants. Aquí mateix, ens parla de la seua estada a València quan estudiava a la Universitat i la gran oportunitat que va tenir de conèixer a gent com Joan Fuster, Sanchís Guarner, etc.

El llibre que ens presenta Isabel-Clara Simó es llegeix d’una tirada. És de lectura senzilla i no es fa pesat en cap moment. Hi ha descripcions crítiques com les que realitza a Jordi Pujol, però en general parla bé de tothom que ha conegut, el que significa que ha tingut sort amb aquells amb qui s’ha creuat durant la seua vida. Potser la majoria són bons records, perquè la ment ja de per si selectiva tendeix a eliminar allò que no ens agrada o que ens causa dolor.

De les coses que més m’han agradat del llibre, ha estat el seu concepte d’amistat i la descripció que d’aquesta fa, del que significa per a ella escriure i viure d’aquesta professió, de la complexitat de les persones i la seua humanitat. També m’ha resultat entranyable la descripció que fa de personatges com la Monserrat Roig, Joan Fuster i l’Ovidi Montllor, gent a la que m’hauria agradat poder conèixer. Però sobretot i com a ella, com em van influir les lectures de Fuster durant la meua adolescència.

Els racons de la memòria em sembla un llibre sense massa pretensions i curiós de llegir, més per les anècdotes i la visió que en té d’altra gent i del món cultural d’aquests Països. Altra cosa, si més no, curiosa ha estat veure que al món de la cultura hi ha com a dos bàndols ben definits, i que la dona escriptora o que es vol dedicar a aquest món ho té complicat, perquè continua essent un món majoritàriament masculí. Una llàstima!

martes, 2 de junio de 2009

La inteligencia fracasada. Teoría y práctica de la estupidez, de José Antonio Marina


José Antonio Marina és un dels pensadors més destacats en l’actualitat a l’Estat Espanyol. Ha rebut diversos guardons, entre els quals el Premi Anagrama i el Nacional d’Assaig. Ha publicat nombroses obres entre les que destaquem: Teoría de la inteligencia creadora, Ética para náufragos, El laberinto sentimental, El misterio de la voluntad perdida, etc.

J. A. Marina en aquest llibre ens presenta una reflexió del que ell considera què és la intel·ligència. I sobretot la importància del seu ús. Ser intel·ligent no significa utilitzar correctament aquesta capacitat, i açò és el més important, perquè de què serveix ser intel·ligent si després s’actua de forma estúpida? I realment té raó.

El llibre està estructurat de la següent manera: introducció, set capítols i l’epíleg. Els títols dels capítols són: I. La inteligencia malograda; II. Los fracasos cognitivos; III. Los fracasos afectivos; IV. Los lenguajes fracasados; V. El fracaso de la voluntad; VI. La elección de las metas; i VII. Sociedades inteligentes y sociedades estúpidas. L’epíleg du per títol: Elogio de la inteligencia triunfante. Encara que ens semble un llibre que per als no lectors habituals de filosofia puga semblar pesat no ho és gens. De lectura fàcil, amb un vocabulari senzill i proper a la nostra quotidianitat, es llegeix ràpid i la seua comprensió és elevada.

En aquesta obra, Marina ens planteja els diversos tipus d’intel·ligència existent i l’ús que en donem a aquesta. Fa una diferenciació entre la intel·ligència estructural (aquella que es pot medir als test d’intel·ligència) i l’ús de la intel·ligència (que és aquesta en acció, és a dir, el què el subjecte fa amb les seues capacitats). Açò és important destacar-ho perquè sovint pensem en gent intel·ligent que arriba a fer barbaritats i coses realment estúpides a la seua vida, i en molts casos decisions que prenen polítics o gent amb poder que poden arribar a perjudicar molta gent. Per això, Marina parla també de la intel·ligència individual i de la col·lectiva, perquè al cap i a la fi som éssers que vivim en societat i que d’una manera o altra els nostres actes poden repercutir en ella, o almenys en el nostre cercle més proper.

Aquest llibre, és una visió optimista i intel·ligent del que podem arribar a fer amb les nostres capacitats. La voluntat és una d’elles, i a més a més destacada. També la presa de decisions ho és. Marina ens fa reflexionar profundament en els nostres actes i en les nostres conviccions, i ajuda a què durant aquest procés de reflexió siguem capaços d’aprendre de manera positiva de les experiències viscudes. Perquè la finalitat a la vida és la felicitat, i aquesta difícilment es pot assolir si no és amb l’ús de la intel·ligència. Si com diu l’autor “la finalidad de este libro es ponernos a salvo de la estupidez y de esa manera ayudar a reducir la desdicha humana” el recomane. I si encara tens dubtes de les intencions d’aquets llibre, aquí van algunes de les preguntes que es plantegen: Per què ens equivoquem tant? Per què ens entossudim en amargar-nos l’existència? Per què les persones intel·ligents fan coses tan estúpides? Per què ensopeguem cent vegades en la mateixa pedra?

La frase: “El fracaso de la inteligencia aparece cuando alguien se empeña en negar una evidencia, cuando nada puede apearle del burro, cuando una creencia resulta invulnerable a la crítica o a los hechos que la contradicen, cuando no se aprende de la experiencia, cuando se convierte en un módulo encapsulado.” p.34