jueves, 4 de junio de 2009

Els racons de la memòria, d'Isabel-Clara Simó


Isabel-Clara Simó va néixer a Alcoi el 1943. És doctora en Filologia Romànica i ha estat professora. Ara, però, es dedica exclusivament a la literatura. Ha rebut nombrosos guardons per les seues obres, i ha publicat molts llibres dels quals esmentem alguns com: Júlia, La salvatge, Alcoi-Nova-York, Dones, La veïna, etc.

A Els racons de la memòria, l’autora ens presenta l’obra dividida en quatre capítols: Figueres, Barcelona, Enlloc i Alcoi/València. En ells, ens narra anècdotes i experiències viscudes amb personalitats del món de la cultura arreu dels Països Catalans. No es tracta d’una autobiografia, com diu l’autora, sinó de deixar per escrit, allò que d’altra manera no sabem si podrem conservar en el nostre record. Per a Simó, escriure és viure, i ens descriu la seua passió tant per la lectura com per l’escriptura. A més es considera afortunada d’haver pogut conèixer (i fins i tot, amb alguns establir llaços d’amistat) a escriptors i gent diversa de la cultura al llarg de la seua trajectòria vital que encara continua.

El primer capítol ens narra com va arribar a Figueres com a docent amb tan sols vint-i-quatre anys, i com la va captivar la ciutat, on va conèixer al seu marit. També, com va descobrir paisatges i llocs increïbles a l’Empordà, la tramuntana, en J. Pla, en Dalí, etc. El següent capítol conta el seu trasllat a Barcelona. La seua participació en diverses associacions culturals i els càrrecs que va ocupar. Els viatges que va realitzar amb altres companys del gremi a països estrangers i els bons records que d’aquests en té. El seu pas per la Universitat Pompeu Fabra com a professora associada, del que es despren una desil·lusió o desencant. La seua participació com a directora i autora de la revista Canigó, així com la relació amb els seus companys, i les entrevistes que va realitzar a personalitats destacades per a aquesta. La relació que va establir amb la Montserrat Roig, i altres escriptores i escriptors. El tercer capítol és el més breu, però alhora el més colpidor. Conta la mort del seu fill en un accident de trànsit, i les sensacions i la impotència que d’aquesta situació es deriva. L’últim capítol es presenta més entranyable, perquè narra la seua infantessa a la seua població natal, Alcoi i la seua relació amb els germans i els pares. També tracta la peculiaritat i particularitat d’aquesta ciutat i els seus habitants. Aquí mateix, ens parla de la seua estada a València quan estudiava a la Universitat i la gran oportunitat que va tenir de conèixer a gent com Joan Fuster, Sanchís Guarner, etc.

El llibre que ens presenta Isabel-Clara Simó es llegeix d’una tirada. És de lectura senzilla i no es fa pesat en cap moment. Hi ha descripcions crítiques com les que realitza a Jordi Pujol, però en general parla bé de tothom que ha conegut, el que significa que ha tingut sort amb aquells amb qui s’ha creuat durant la seua vida. Potser la majoria són bons records, perquè la ment ja de per si selectiva tendeix a eliminar allò que no ens agrada o que ens causa dolor.

De les coses que més m’han agradat del llibre, ha estat el seu concepte d’amistat i la descripció que d’aquesta fa, del que significa per a ella escriure i viure d’aquesta professió, de la complexitat de les persones i la seua humanitat. També m’ha resultat entranyable la descripció que fa de personatges com la Monserrat Roig, Joan Fuster i l’Ovidi Montllor, gent a la que m’hauria agradat poder conèixer. Però sobretot i com a ella, com em van influir les lectures de Fuster durant la meua adolescència.

Els racons de la memòria em sembla un llibre sense massa pretensions i curiós de llegir, més per les anècdotes i la visió que en té d’altra gent i del món cultural d’aquests Països. Altra cosa, si més no, curiosa ha estat veure que al món de la cultura hi ha com a dos bàndols ben definits, i que la dona escriptora o que es vol dedicar a aquest món ho té complicat, perquè continua essent un món majoritàriament masculí. Una llàstima!

1 comentario:

  1. Encara que és cert que hui hi ha poques dones al món de la cultura en general i de la escriptura en particular, gràcies a personatges femenins com Isabel-Clara Simó, el camí està obert per a altres que vulguen començar a escriure. Sols cal tirar endavant.
    Per cert, m'alegre que t'haja agradat aquest llibre tan ple de sentiments.

    ResponderEliminar