Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés

Aquest poemari, llegit en temps d’estudiant i rellegit en diverses ocasions per pur plaer, és un dels llibres més destacats de la literatura en català. Amb el nom de Llibre de meravelles –el títol té òbvies ressonàncies lul·lianes-, l’obra va ser escrita entre 1956 i 1958, encara que no va ser publicada fins el 1971. Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993) va ser escriptor i periodista, i segurament el poeta valencià més destacat del segle XX. Va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1978 i de les Lletres Valencianes el 1990, a més d’atorgar-li la Medalla d’Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura a títol pòstum.

A molts dels poemes que hi ha al Llibre de meravelles, trobem descrit l’ambient de la ciutat de València durant la postguerra. Es tracta d’un passeig poètic i sentimental (i en el fons completament enamorat) per la València bruta i trista de la guerra i els anys posteriors a aquesta. Estellés és un poeta que intenta donar una idea de la vida quotidiana més que dels fets històrics, i és per açò –entre d’altres coses-, pel que els temes de l’amor i el sexe obtenen una gran atenció. En aquesta obra exemplar destaca l’ajustada compenetració del llenguatge quotidià i corrent, així com una visió popular o des del poble, tractant uns temes considerats eterns en la tradició poètica i les abundants referències cultes que apareixen al llarg del Llibre.

Aquesta crònica de la realitat quotidiana emmarcada entre els anys més cruels de la dictadura franquista són una finestra oberta a la València del poeta. Estellés no idealitza, descriu la vida com és, com ell la veu. Llegir i rellegir a Estellés com he dit anteriorment, és un esclat de sensacions, és reconèixer els sentiments del poeta en vivències pròximes, és gaudir de l’estètica dels versos. Personalment dels poemes que més m’agraden d’aquest llibre són: Els amants o Fundacions de la ràbia. Deixe aquí un tast d’aquest últim per a aquells que no el conegueu,

FUNDACIONS DE LA RÀBIA

Lentament edifique i dolorosament

aquest cant, que és un cant, més que d’amor, de ràbia,

d’una ràbia que funda les dinasties bíbliques,

d’una ràbia que crea, més que els versos, els pobles.

És la ràbia d’un poble o la ràbia d’uns pobles

creuats de banda a banda pel senyal de la guerra,

una vida precària, un amor clandestí,

les paraules ocultes cautament als calaixos,

tot allò que no fou possible i és possible,

i hauria estat possible, però no fou possible,

com si únicament ara l’aigua arribàs a l’àtic.

No ens podíem besar si no era ocultament,

i si no ens sorprenia la Moral d’uniforme

i si era a la platja la Moral a cavall.

Hòmens d’ordre vigilen de reüll el que escrius,

els hòmens que s’han fet grossos en la postguerra.

Hem pecat per això, perquè no se’ns deixava

existir plenament, amar-nos plenament

amb aquell impudor que la vida demana,

aquell amor capaç de fondre tots els ploms,

rebentar les perilles, deixar el món a fosques.