El color del sol, d'Andrea Camilleri

Escriure sobre Camilleri i no repetir el que altres ja han dit o bé comentar el mateix que s’ha publicat en entrades anteriors sobre aquest autor al nostre bloc és difícil. Aquest llibre, curt i de temàtica diversa als coneguts de l’autor sicilià, és un relat breu que no arriba a les cent vint-i-cinc pàgines i que es llegeix d’una vegada. Camilleri ha volgut en aquest llibre donar-nos una visió diferent del gran mestre de la pintura barroca Caravaggio.

A El color del sol, el més curiós és que Camilleri conta la història en primera persona. Ell que actualment viu a Roma es desplaça a Sicília per a veure una obra de teatre i visitar alguns llocs de l’illa. Un cop allí, comença a produir-se una estranya situació en la que s’acaba per trobar immers. La història seria la següent: l’autor arriba a l’illa, s’allotja a un hotel, un periodista li fa una entrevista per a un diari, va al teatre, allí un personatge curiós li passarà una nota, es posa en contacte amb la persona de la nota (sense saber de què es tracta accepta les condicions d’un joc que no sap cap a on el durà), realitza tour d’amagat per l’illa en companyia d’un xofer que no l’explica res, arriba a una casa aïllada i allí finalment descobrirà el perquè de tant secretisme. Aquest relat va acompanyat de la sensació d’estar llegint una novel·la del comissari Montalbano, però amb un protagonista diferent, i on la màfia no deixa d’estar present encara que de manera subtil. La trama, aquí, gira al voltant d’un suposat manuscrit de Caravaggio que ha restat ocult durant més de quatre segles i on el propi pintor narra la seua història per terres malteses i sicilianes, en fugida constant i creació artística inclosa. A més, el curiós del cas és que, els fragments suposadament escrits per Michelangelo Merisi Caravaggio són transcrits quasi literalment per Camilleri.

La història de Caravaggio, genial pintor del segle XVI i introductor de la pintura tenebrista, va tenir una vida curta, intensa i plena d’incidents dramàtics. Entre aquests està la mort d’un home (per una baralla durant un joc de pilota), que el va fer fugir de Roma i traslladar-se a Nàpols, d’aquí a Malta i després a Sicília per a tornar de nou a la capital campana. Les obres que va deixar són totes magistrals i d’una bellesa estremidora, però la seua vida privada contrasta especialment amb l’artística. Pel que sembla va viure quasi sempre en els llocs més pobres, entre mercenaris, prostitutes i matons. Segons el suposat manuscrit que ens presenta Camilleri, Caravaggio fuig constantment del poder papal i de l’ordre dels cavallers de Malta. Troba refugi en casa de gent adinerada o en convents, durant breu temps, en el qual es dedica a crear les seues magnifiques pintures, però sempre amb la incertesa i l’angoixa com a companya de viatge. El mateix pintor ho diu. Les seues reflexions ens demostren la seua genialitat i alhora les seues contradiccions. Sembla que vaja a tornar-se boig per moments i afirma veure negre el color del sol. Aquest és motiu de comentaris amb gent del seu voltant i de pensaments reiteratius en la seua ment. Una possible i suposada nova visió del pintor.

Com a les seues novel·les negres, Camilleri ens mostra la seua passió per la cuina i sobretot els misteris que poden arribar a envoltar una obra d’art, o la vida d’un artista genial com ho va ser Caravaggio. L’any 2006 a Düsseldorf es va realitzar una exposició monogràfica del pintor, per a la qual se li va encarregar a Camilleri que escrigués un breu text sobre l’artista. En aquell moment es va publicar la història però no de manera íntegra, l’any 2007 l’autor sicilià publicà el text complet en un llibre que no ens ha arribat traduït fins a l’any passat. Una bona lectura i entretinguda amb la qual passar una bona vesprada.