viernes, 14 de junio de 2013

Persèpolis, de Marjane Satrapi


Fa uns quants anys quan es va publicar aquesta novel·la gràfica al nostre país (2006), una bona amiga em va recomanar la seua lectura. Ja en aquell moment em va encuriosir però com sempre passa amb aquestes coses, vas deixant-les i acaben passant setmanes, mesos i anys... Tanmateix, quan vaig tenir l’oportunitat de veure la pel·lícula no ho vaig dubtar ni un moment. He de dir que em va agradar molt i que va augmentar el meu interès per llegir-ne el còmic. Finalment aquesta setmana i després de mesos sense poder llegir un llibre tranquil·lament i sense la pressió de terminis i treballs, vaig decidir fer una pausa i dedicar-me una mica de temps i fer també una de les coses que més m’apassionen: la lectura, així que vaig devorar aquest llibre, perquè després diguen que la cultura no alimenta...
Persèpolis és una novel·la gràfica -en blanc i negre- de la iraniana Marjane Satrapi (1969) que va ser publicada inicialment en quatre llibres independents, per a fer-ho més tard en un únic volum (encara que mantenint l’estructura inicial). L’autora narra mitjançant les pàgines d’aquest la seua autobiografia de manera que els personatges principals de la història són ella i la seua família.
M. Satrapi, filla d’una família benestant iraniana de tradició política i favorable a la revolució comunista, va viure amb deu anys el que nosaltres coneixem com a  revolució islàmica que es va produir el 1979. Segons un aclariment de l’autora, a les últimes pàgines del llibre, aquesta revolució va ser democràtica i posà fi al règim del Xa de Pèrsia. Durant aquest període (el Xa arribà al poder l’any 1953 per un cop d’estat dels americans que van destituir el primer ministre iranià que va nacionalitzar el petroli en 1951) la diferència entre classes socials era molt gran, Iran era el tercer productor mundial de petroli en aquell moment, però de 35 milions d’habitants el 70% de la població era pobra i no existia la llibertat d’expressió. Durant els primers mesos d’aquesta revolució a Iran, els seus habitants van gaudir del dret a expressar-se lliurement. Tanmateix va ser a partir de 1980 quan el règim islàmic s’endurí, empresonant a antics revolucionaris i opositors de l’anterior règim (el del Xa), moment que coincidí amb el inici de la guerra amb Iraq. Dins aquesta conjuntura la situació al país es va endurir i amb l’excusa de l’enemic exterior s’exterminava a l’interior, executant a molts presoners polítics. I tot açò, evidentment, va afectar la vida quotidiana de la gent. A partir d’aquest moment Satrapi comença a narrar-nos la seua història personal.
Al llibre primer, apareix una breu introducció que ens explica la situació del país fins a l’any 1979, on l’autora a partir d’aquest moment ens conta coses de la seua infantesa com: que volia ser profeta de major i la seua relació amb Déu, la revolució islàmica, les revoltes i manifestacions dels ciutadans, el mocador al cap per a les dones que no el duien abans, els herois del país i l’estreta relació amb la seua àvia i el seu oncle.

Al segon llibre narra el començament de l’adolescència amb un viatge que fa amb els seus pares. A la tornada al país aquest es trobarà en guerra amb Iraq. Ens parlarà de les diferències entre les dones i els homes moderns i integristes, l’acolliment a casa d’amics refugiats, les restriccions i la mancança d’aliments als supermercats, la prohibició de reunions i festes, l’enduriment del règim amb l’arrest sistemàtic dels opositors i l’execució en massa, el tancament de les fronteres durant anys, la inflació econòmica al país, etc.
Com passa a tots els règims totalitaris, en alguns passatges podem veure l’ocupació d’alts càrrecs per gent sense formació que es troba amb poder i l’exerceix sobre qui no el te de manera cruel, mentre que la gent amb formació s’ha de resignar a obeir-los si no vol sotmetre’s a privació de llibertat, humiliacions, tortures, etc. Cal destacar també l’episodi on narra la promesa de la clau del paradís, que sols es fa als adolescents dels barris més pobres i deprimits del país a la cerca de màrtirs per al règim, fet que ens fa reflexionar sobre el món actual i els fonamentalismes, que neixen majoritàriament de les classes socials baixes i sense accés a l’educació, ja sabem que és més fàcil controlar als ignorants...
Al tercer llibre Satrapi ens conta la seua estància a Europa, on va ser enviada pels seus pares per a acabar els estudis de secundària. En ell mostra el contrast que va trobar a tots els nivells amb l’arribada a Viena (que és on va viure) que la marcaran a nivell personal. Marxava d’un Iran religiós pensant en una Europa laica i... només arribar l’amiga de la seua mare la va ficar a viure a una residència de monges! També va influir el grup d’amics –tan important durant l’adolescència- amb qui es va relacionar, que era si més no característic com bé diu Satrapi: “una il·luminada, un punk, dos orfes i una tercermundista”.

Si Marjane Satrapi era una nena rebel, d’adolescent ho continuarà sent. Pel que ens mostra al llarg del còmic ha estat, a banda d’una persona intel·ligent, una dona honesta, clara i reflexiva, que es trobava generalment descol·locada allà on fos: al seu país perquè no tenia la llibertat necessària i a Europa perquè era una estranya que s’havia de trobar a ella mateixa. En part, d’això tracta el còmic, de l’evolució de Satrapi al llarg de gairebé dues dècades de la seua vida.
Al llibre quart i últim ens conta el retorn a Iran, el retrobament amb la família i els amics, el desencant de trobar-se amb un país destrossat a tots els nivells per la guerra i el règim islàmic, les pressions familiars i socials, el ingrés a la universitat i l‘etapa d’estudiant, les relacions de parella, etc. però sobretot el que trobem en aquest últim apartat del llibre és una reivindicació constant de la llibertat de la dona, del seu dret a decidir i no estar sotmesa a cap home, de la independència econòmica i emocional dins les relacions de parella i de les seues complicacions, etc.

Persèpolis és un llibre necessari per gaudir i entendre una cultura que malauradament els mitjans de comunicació ens han transmès de manera unidireccional i que l’autora ens fa arribar de la forma més tendra i divertida possible. En ella, M. Satrapi ens transmet la recerca constant d’un mateix (independentment de la seua procedència) i la necessitat de llibertat i suport, per part dels que ens estimen, per a assolir-la. Totalment recomanada.

2 comentarios:

  1. Sembla molt interessant. A vore si me'l deixes la pròxima volta que quedem.

    ResponderEliminar
  2. No deixes de ser mai com eres, gràcies per tot.

    ResponderEliminar