L'home duplicat, de José Saramago

L’escriptor portuguès José Saramago, premi Nobel de literatura l’any 1998, ens presenta en aquesta obra una situació prou increïble i insòlita, però no per això menys impossible. A L’home duplicat, el protagonista és en Tertuliano Máximo Afonso, un professor d’història a un institut de secundària. La seua vida sembla del més normal en tots els aspectes i circumstàncies del món actual. Té la seua feina, està separat, va a veure la seua mare que viu lluny de la ciutat de tant en tant, encara que no massa sovint, llegeix llibres d’història, etc. En general i de vistes enfora, la seua vida és prou gris. Tot està programat o sembla estar-ho, fins que per eixes, diguem-ne casualitats de la vida, descobreix a una pel·lícula que hi ha un home exactament igual a ell. A partir de llavors tot canvia, tot trontolla a la seua vida, i s’obsessiona quasi en saber més i més coses d’eixe home que és igual a ell.

La lectura del llibre no és complicada. El que pot sorprendre és que l’estil directe (els diàlegs entre els personatges) quan es produeix està integrat al text, i a voltes s’ha d’estar centrat totalment a la lectura per a no perdre el fil quan parlen. El curiós i també interessant és que el novel·lista parla amb nosaltres exposant-nos que hauria de fer en eixe moment el seu personatge i mantenint un diàleg directe amb el lector, açò crea una proximitat amb l’obra total, i després està el Sentit Comú. Eixe que tots tenim o hauríem de tenir, però potser amb el que no es parla mai, doncs aquí, en Tertuliano Máximo Afonso ho fa prou sovint i ens planteja la duplicitat de pensaments que existeixen dins una mateixa persona, que podria semblar contradictori però no ho és. La resta dels personatges, ens fan a voltes de fil conductor de la vida del protagonista, perquè és mitjançant els altres que anem coneixent una mica més a en Tertuliano.

La novel·la tracta un tema prou encertat en el món que vivim. La solitud de la gent, la incomunicació constant, la pèrdua de la identitat, així com la imprevisibilitat de la vida, que fa girar 180º i fins i tot canviar el camí d’aquells que pensaven que tenien una vida establerta, per a emportar-los cap a llocs desconeguts i a realitzar coses que mai haurien pensat que serien capaços de fer. Una joia per a reflexionar.

Les frases:

“No sabem mai què ens espera més enllà de cada acció que fem” (p. 190)

“Cada segon que passa és com una porta que s’obre per deixar entrar el que encara no ha passat, això a què donem el nom de futur, però desafiant la contradicció amb el que s’acaba de dir, potser la idea correcta és que el futur no és més que un buit immens, que el futur no és sinó el temps de què l’etern present s’alimenta” (p. 191)