domingo, 5 de abril de 2009

El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez


Que Gabriel García Márquez és un escriptor de renom ningú ho dubta. Premi Nobel de Literatura l’any 1982, aquest colombià sap com endinsar-se en les històries més increïbles i fer-nos partícips d’elles tant com als seus protagonistes. Aquesta és una història de les de no oblidar fàcilment, un amor per a tota la vida, d’aquells capaç de sobreviure el pas dels anys i els entrebancs de la vida per a arribar a bon port.

La història succeeix a un poblet portuari del Carib, entre dos protagonistes: Fermina Daza i Florentino Ariza. Els dos s’enamoren quan són adolescents i les circumstàncies familiars, personals i socials del moment fan impossible la relació. El temps passa i ella es casa, però Florentino no assimila la nova situació i espera el moment que tot canvie per buscar la seua nova oportunitat d’amor al costat de la persona estimada. Quan de temps estariem disposats a esperar l’amor de les nostres vides? En aquest cas més de seixanta anys. Açò ara semblaria impensable encara que no impossible. Què és impossible? Potser aquest és un amor dels d’abans, dels de per a sempre, i açò en els temps que corren ens sembla estrany. El món s’ha reduït gràcies a les noves tecnologies i les ràpides comunicacions, però també ens allunya dels éssers humans, i fa les nostres vides més independents i lliures però també més solitàries.

Potser els temps canvien i els amors amb ells, però també a la nostra societat es donen casos semblants que ni tan sols coneixem. La novel·la destil·la passió i molta tristesa perquè reflexa com la posició social, el que diràn i les aparences poden fer tan de mal en les relacions entre humans. L’escenari i l’època en què es produeix la història transpira poesia, i els pensaments dels protagonistes ens mostren que ni tot és meravellós en les relacions ni tampoc s’ha de renunciar a viure els somnis que voldriem tan sols perquè han passat els anys i ens anem fent grans. Una novel·la per a gaudir-la amb temps i amb final feliç.

La frase: “Pero si algo habían aprendido juntos era que la sabiduría nos llega cuando ya no sirve para nada” p. 46

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada