jueves, 24 de abril de 2014

El azul es un color cálido, de Julie Maroh


Reconec que vaig arribar a aquest còmic gràcies al magnífic film “La vida de Adèle” tot un èxit per part de la crítica i premis aconseguits, entre els quals la Palma d’Or a Cannes en 2013 com a millor pel·lícula i interpretació de les dues actrius protagonistes (Adèle Exarchopoulos i Léa Seydoux). A mi em va seduir des del primer minut –tot i durar 3 hores- perquè la història d’aquestes dues dones, molt ben contada, enganxa i t’endinsa en el seu univers sentimental, en la passió amb la qual viuen la seua relació i com aquesta es desenvolupa i creix. També mostra els entrebancs de fer visible, davant els prejudicis individuals i socials, un amor intens entre dues persones del mateix sexe. Pel que sembla l’autora del còmic no va quedar massa satisfeta amb l’adaptació cinematogràfica. Tot s’ha de dir, la novel·la gràfica inspira el film però hi ha moltes diferències, encara que sota el meu punt de vista capta l’essència de la història contada evidentment amb visions diferents.
Però deixem de banda la pel·lícula, que recomane, i passem al llibre. La jove autora francesa Julie Maroh (Lens, 1985) va publicar en 2010 al seu país la novel·la gràfica Le bleu est une couleur chaude pel qual va guanyar també diversos guardons (Premi autor novell en el Saló del Còmic i de les Arts Gràfiques de Roubaix i Premi del Consell Regional del Festival de Blois –França- tots dos en l’any 2010 a banda del Premi del Públic en el Festival d’Angoulême –França- en 2011). La il·lustració de Maroh és elegant i subtil, construint una història on diferència els tempos, mostrant-nos el present en colors apagats i el passat en tons grisos –llevat dels cabells blaus d’Emma i dels diaris de Clementine. Hi ha delicadesa i molta tendresa en cada traç de l’autora al llarg del relat.


El azul es un color cálido es desenvolupa durant els primers anys del segle XXI i comença quan Emma es dirigeix a casa dels pares de Clementine, després de la mort d’aquesta, per a complir les últimes voluntats de la seua companya: accedir als seus diaris íntims. En aquests Emma recordarà de mans de Clementine la història de la seua parella, des de l’adolescència, passant per la relació i fins a la mort. En el diari Clementine ens mostra l’arribada a l’institut, les seues amistats durant aquell temps, la relació amb un xic i la trobada fortuïta pel carrer amb una parella de xiques. Una d’elles –amb els cabells tenyits de blau- li somriu, a partir d’aquest moment res tornarà a ser igual a la seua vida. Aquest instant serà determinant pels dubtes, la relació amb els altres –familiars i amics-, l’acceptació personal, la sexualitat, les prioritats, etc. La història ens mostra que mai sabem quan ni per on pot arribar l’amor, quan les sensacions d’aquest ens fan vibrar i dins l’estomac ronden papallones, quan fa mal i els obstacles ens fan forts per a superar-los, quan les cicatrius semblen que no acaben mai de tancar-se, en definitiva tot allò que aporten les relacions i la vida: estimar, aprendre i créixer.

La història m’ha agradat molt, si bé narra l’amor homosexual de dues dones davant les dificultats i els prejudicis de la societat actual la identificació amb les protagonistes en algun moment o situació de les seues vides és inevitable. Totalment recomanable.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada