Otoños y otras luces, d'Ángel González

El llibre d’Ángel González du al títol la meua estació preferida, encara que jo vaig llegir-lo durant una vesprada de primavera. Tanmateix no parla sols de la tardor sinó dels diferents significats d’aquesta. Recorde el moment d’obrir i llegir les primeres pàgines, volia assaborir cadascun dels versos amb delicadesa, cada paraula, cada silenci. Allargava així els poemes rellegint-los perquè volia assegurar-me que ressonaven a la meua ment, com si volgués aprendre’ls de memòria, una memòria efímera que va diluint-se amb el pas discret del temps.

En una anterior entrada a propòsit d’aquest mateix autor, vaig comentar la seua trajectòria. A Otoños y otras luces, poemari publicat l’any 2001, González ens submergeix en aquesta estació de l’any i en els matisos de les seues llums. Estructurat en quatre parts (I. Otoños; II. La luz a ti debida; III. Glosas en homenaje a C.R. i IV. Otras luces) ens dóna diferents visions del món, proporcionant-nos una sèrie d’imatges que ens acosten al comiat, al final d’una estació i de la vida, però també a la passió de l’amor i el desengany, així com a l’amistat i les experiències viscudes, sempre amb la poesia com a companya indiscutible i salvadora. Aquest llibre és un regal d’un gran poeta a tots els lectors i els amants d’aquest art. He gaudit especialment de cadascun dels poemes però m’han colpit profundament els Versos amebeos. Per tal de finalitzar el post i amb la intenció de fruir d’alguns dels seus versos, seguidament deixe un tast d’aquests:

AQUÍ O ALLÍ

Quién es el que está aquí, y dónde:

¿dentro o fuera?

¿Soy yo el que siente y el que da sentido

al mundo?

¿O es el secreto corazón del mundo

-remoto, inaccesible-

el que me da sentido a mí?

Qué lejos siempre entonces ya de todo,

incluso de mí mismo;

qué solo y qué perdido yo,

aquí o allí.

QUISE

Quise mirar el mundo con tus ojos

ilusionados, nuevos,

verdes en su fondo

como la primavera.

Entré en tu cuerpo lleno de esperanza

para admirar tanto prodigio desde

el claro mirador de tus pupilas.

Y fuiste tú la que acabaste viendo

el fracaso del mundo con las mías.