lunes, 2 de abril de 2012

La idea de Europa, de George Steiner



La present entrada està basada en una de les lectures que he realitzat durant les últimes setmanes. El xiquet assaig que analitzem o que ens ha fet reflexionar és de George Steiner, crític i teòric de la literatura i de la cultura, a més d’escriptor (el seu àmbit principal d’interès és la literatura comparada). La seua influència internacional com a intel·lectual és una de les més destacades des de mitjans del segle XX.

A La idea de Europa, assaig realitzat arran d’una conferència a Holanda l’any 2005, l’intel·lectual francés ens mostra una idea un tant pessimista del que pot arribar a convertir-se el vell continent si no intentem canviar les coses des d’aquest precís instant. Les idees fonamentals que conté el text són els trets definitoris de la cultura europea. Aquests es resumeixen en cinc axiomes que serien els següents: “el café, el paisaje a escala humana y transitable, estas calles y plazas que llevan los nombres de los estadistas, científicos, artistas, escritores del pasado, nuestra doble ascendencia en Atenas y Jerusalén y, por último, ese famoso crepúsculo hegeliano, que ensombreció la idea y la sustancia de Europa incluso en sus horas de mediodía”.

El discurs de Steiner i l’exposició clara i concisa del que per a ell representa Europa, és un exercici obligat de reflexió a tots els nivells, no sols els literaris. És veritat que d’una manera o altra els ciutadans del vell continent ens reunim, socialitzem i “arreglem el món” en els cafés que inunden els nostres pobles o ciutats. En ells ens relacionem i flueixen les idees de tot tipus, ja siguen aquestes culturals o de posar-nos al dia en situacions o persones que ens envolten (socials, politiques, etc.). Tal volta una cosa tan senzilla com aquesta que per als europeus és tan habitual, siga una situació estranya o inexistent en altres llocs i punts del planeta. Per açò la geografia és tan important, perquè influeix profundament i afecta al fàcil desplaçament de persones per ella, així com també ha condicionat la història i els col·lectius que en determinades zones vivien i viuen. Un exemple seria la formació de les polis gregues. Com podem entendre-les sense conéixer el territori en el qual van sorgir? per què allí i no en altre lloc?

Què fa que al vell continent bategem els nostres carrers i places amb noms de persones il·lustres de la història o d’episodis destacats d’aquesta i no passe el mateix en altres llocs fora d’Europa? La història respira a través de la nostra pell, de manera conscient o no. La necessitat de conéixer la nostra història, els orígens de la nostra comunitat i la seua cultura és freqüent entre els europeus –diuen que per a no tornar a repetir els errors del passat, però jo diria que mai aprenem-. Els transmissors d’aquesta idea en l’actualitat són els docents, però la situació de l’ensenyament i els nous plans d’estudis (a la vista dels resultats) deixen molt que desitjar. Bàsicament perquè cada cop més la inversió en aquest àmbit es retalla i s’intenta distreure a la gran massa modificant lleis educatives que no ajuden a millorar si no van acompanyades d’inversió. A més, a tot açò cal afegir la importància que el substrat de cultures com la grega i la jueva han deixat a Europa. D’aquí va sorgir i a través d’elles evolucionaren les diferents civilitzacions que han conformat el continent. Hem de sentir-nos orgullosos de tot açò, però també avergonyir-nos del que van generar, com nombroses guerres, moltes d’elles sota un dogmatisme religiós que amagava interessos territorials i econòmics (com per exemple les Croades). Les guerres, la lluita entre països i/o institucions (Estat-Església) sempre s’han realitzat pel mateix: el poder. I aquest tàndem Església-Estat, actualment i per desgràcia (sota el meu punt de vista) continua existint. Les creences són importants per a determinats sectors de la societat, però el que no es pot entendre és la no separació de l’Estat. Sobretot si pensem que Europa és un continent on les migracions estan a l’ordre del dia i la diversitat de creences també. Steiner parla de l’augment de l’ateisme i l’agnosticisme. Aquestes dues postures, segons l’autor, generen més tolerància entre els ciutadans, ja que qualsevol religió monoteista al creure’s única injecta en el cas dels més fonamentalistes una intolerància i manca de respecte cap a l’altre desmesurada.

L’última idea que tractem no demostra optimisme per part de l’autor i en certa manera no va gens desencaminat respecte als plantejaments realitzats fa ja més de set anys. La crisi que es va instal·lar a Europa des de 2007 no deixa d’augmentar les expectatives de decadència d’aquest vell continent i la seua jove i relativa unió. Aquest somni d’unificació europea existent des de Carlemany, que semblava haver-se aconseguit (sobretot en els últims trenta anys), comença a esquerdar-se i diluir-se com un somni dolorós. Aquella unió entre Estats que buscava el respecte i suport mutu dels seus membres a tots els nivells, comença a fer aigües des de fa uns anys. I no és per motius culturals o lingüístics, sinó tristament per qüestions econòmiques. Els mercats regeixen als països i amb ells la vida de tots els ciutadans que vivim a Europa. Els joves marxen a d’altres països cercant un benestar i una realització personal i professional que no veuen a casa. I tot l’esforç fet per intel·lectuals i generacions de treballadors per a aconseguir una Europa forta, unida, multicultural i lingüística, des de després de la II Guerra Mundial, desapareix a marxes forçades. Res més lluny de la realitat. La inversió en formació realitzada pels Estats per a formar a ciutadans preparats que milloren i facen créixer al continent de manera unificada es desfà com un mirall. Steiner te tota la raó i l’esperança d’un continent fort, unit i en harmonia desapareix.

Després de ser l’autopista cultural des de fa més de dos mil anys, què futur ens espera als europeus? Després d’haver-hi ressorgit com un fènix de dues guerres mundials i nombrosos conflictes bèl·lics durant segles; d’haver lluitat per la integració dels Estats i el respecte de cadascun d’ells; d’haver aconseguit drets socials i laborals; de ser l’origen de les universitats i haver ampliat amb el pas dels segles coneixements i matèries que en elles s’imparteixen, cap a on ens dirigim? Està destruint aquesta dictadura dels mercats tot el nostre sistema de benestar i educatiu? Jo pense que sí. No veig pel moment massa vies cap a l’optimisme, perquè tractant-se d’una cadena, el que ara no ens afecta ho farà amb el pas dels anys. Si es retalla en aliments bàsics (educació, sanitat, recerca, etc.) al final l’animal famolenc és més fàcil de domesticar i controlar. Perquè al cap i a la fi, què volen els poders fàctics? Manipular a l’ésser humà, aconseguir doblegar-lo als seus interessos, aniquilar la seua capacitat de pensament, potenciar la frustració i la desesperació, etc. De moment, em pense que van guanyant la partida, però no sabem fins a quan...

Per a acabar, comentar que no potenciar l’estudi de les humanitats, el coneixement del nostre passat històric, literari, etc. és permetre que el continent s’enfonse en les aigües profundes de la ignorància. Per tot açò, Steiner injecta cap al final una dosi d’optimisme contingut oferint propostes als problemes que podrien donar-se en un futur pròxim si no es comencen a donar solucions. Entre aquestes està la de detenir la fugida d’investigadors (especialment joves) cap a d’altres països que puguen aprofitar-les i salvar l’abisme que s’ha creat, i cada cop es fa més gran, amb l’actual potència mundial americana. La solució és senzilla i estic profundament d’acord. Si els joves no tenim present, difícilment hi haurà futur. Cal reorientar i invertir en ensenyament secundari i recerca. No fer-ho és condemnar al vell continent a una mort quasi segura, per aquest motiu recomane la lectura i reflexió d’aquest xiquet assaig publicat per Ediciones Siruela, perquè és senzilla i profundament aclaridora.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada