Vista cansada, de Luis García Montero

Fa pocs mesos vaig descobrir a aquest autor. No és que no el coneguera com a escriptor, és que senzillament no havia llegit res d’ell. Ara, coses de la vida, estic amb dos llibres de García Montero. He de dir que el llibre de poemes m’ha agradat, i la novel·la que estic acabant de llegir també. El vaig descobrir, com passa amb aquestes coses gràcies a algú molt especial. Una persona amb uns coneixements desbordants de literatura, cinema i música. Algú amb qui pots seure a prendre un té al voltant d’una taula i passar hores i hores conversant sobre qualsevol tema vital o cultural.

Luis García Montero (1958) escriptor reconegut i catedràtic de Literatura Espanyola a la Universitat de Granada, va nàixer en aquesta mateixa ciutat. Entre els seus llibres de poemes estan: El jardín extranjero (1983), Diario cómplice (1987) o La intimidad de la serpiente (2003). Ha rebut guardons molt prestigiosos com són: el Premio Nacional de Literatura (1994) i el Premio Nacional de la Crítica (2003).

Vista cansada, llibre de poemes publicat l’any 2008, és una obra plena de records, no sols de la vida del poeta sinó de l’Espanya de les últimes dècades. Els seus versos evoquen racons de Granada, sensacions viscudes per ell en aquesta ciutat i la seua gent. També de ciutats importants per a l’escriptor i de persones que han marcat la seua vida. Però no sols veiem melangia en aquests poemes, o el record entranyable d’un passat complicat, sinó la vitalitat d’un futur millor. En els seus poemes parla de democràcia, de llibertat, de política, de vivències a la Universitat, de grans poetes com Alberti, Machado o Ángel González. Als més joves, García Montero ens recrea la història recent d’aquest país en molts aspectes, i ens refresca la memòria. Us deixe aquí amb un parell dels seus poemes, que a mi personalment m’han agradat molt.

ASÍ FUE

La vida hizo sus cuentas.

Desde entonces

el secreto que más he perseguido

es tu respiración.

Dos y dos son los labios en los labios,

la suma de los cuerpos y la queja.

Amada claridad.

Aunque perdí el sentido,

yo no podía equivocarme.

La vida hizo sus cuentas con los dedos,

y la piel un paisaje de multiplicaciones

al hundirse en la piel.

OTRAS DUDAS

Lo peor

no es perder la memoria,

sino que mi pasado

no se acuerde de mí.

Ha estat un descobriment molt gratificant. Gràcies Raquel.