Troya, de Gisbert Haefs

La primera novela, y única curiosamente, que he leído del prestigioso escritor alemán Gisbert Haefs (1950) fue "Aníbal" hace unos años y me encantó. Sin embargo, no había leido nada más de este especialista en voluminosas novelas históricas ambientadas en la Antigüedad ("Alejandro", "El jardín de Amílcar", "La primera muerte de Marco Aurelio", "César, las cenizas de la República"). Las lecturas siguieron otros caminos aunque nunca olvidé el que recorrí tan gratamente. Ahora he vuelto a Haefs para leer Troya (1997), una visión particular de la epopeya griega contada por Homero en La Ilíada, que pasa por ser una de esas historias apasionantes que nunca nos cansamos de contar.
Pero Haefs tiene la maestría de no ser repetitivo (para contar la guerra ya está Homero), es al contrario muy original porque la guerra de Troya se convierte en un detallado análisis de la situación geopolítica en el Mediterráneo oriental a finales de la Edad de Bronce y principios de la Edad del Hierro, en torno al siglo XII a.C. Asiria, el imperio hitita, Egipto, las ciudades cananeas, el reino de Arzawa, Acaya, las islas del Egeo, todos estos territorios influyen de alguna manera u otra en el destino de una rica ciudad a las puertas del Mar Negro, Troya, anhelada por los aqueos occidentales por su valor comercial.
A los personajes históricos, como el rey Agamenón, el tonto Menelao, el astuto Ulises, el bravucón Aquiles, etc., Haefs añade de su imaginación unos personajes entrañables que son en realidad el nudo de la narración, y de entre ellos, el verdadero protagonista es el comerciante asirio Awil-Ninurta, el cual acabará siendo testigo directo de la absurda guerra que aqueos y troyanos mantienen por el supuesto rapto de Helena por parte de Paris. Haefs deja bien claro que todo el mundo sabe que Helena huyó con Paris porque se aburría con Menelao, y que los aqueos ya planeaban una incursión hostil en Troya para hacerse con el control del comercio con las tierras que circundan el Mar Negro ("En general, había acuerdo en que la historia de la reina huida era sólo un pretexto, adecuado tan sólo para estimular a los combatientes de a pie, que creían en el honor y cosas por el estilo").
El relato de la guerra de Troya lo conocemos por las "cartas" y narraciones de Ulises y Corinnos, un cronista que cuenta la historia al comerciante egipcio Djoser. Pero más que la guerra lo que importa en esta novela son las consecuencias económicas que una guerra puede ocasionar en el sistema comercial tan complejo del Mediterráneo oriental, tanto en forma de beneficios como de perjuicios.
La prosa de Haefs es exquisita, hay párrafos que son verdadera poesía, y aunque al principio me resultó un poco difícil adaptarme a la utilización de topónimos antiguos en asirio (Babilu es Babilonia, Kefti es Creta, Kupiriyo o Alashia es Chipre, Muqannu es Micenas, Sidunu, Tameri, etc.), luego terminas acostumbrándote.
Qué difícil es volver a contar una historia cuyo final ya conocemos de una manera tan conmovedora y original, centrada en entrañables personajes inventados (es genial Awil-Ninurta) que son testigos de lo que personajes históricos hicieron.
Dejo algunos fragmentos que muestran la prosa de Haefs:
"Tu aliento -dijo él, interrumpiéndose una y otra vez- es sésamo y menta fresca..., tus labios, el estrujón de miel e higos maduros..., tu lengua, el chupetón de Ishtar...".

"En el amor hay que llegar tarde. En los negocios, hay que quedarse a tiempo. De la guerra, hay que irse a tiempo. Ése es el secreto para sobrevivir."

Mañana no será lo que Dios quiera, de Luis García Montero

Setmanes enrere comentava en aquest bloc un llibre de poemes de Luis García Montero. En aquesta ocasió ho faré sobre el llibre publicat l’any passat per aquest mateix autor on narra la vida de l’escriptor asturià Ángel González (1925-2008). En realitat no conta tota la història d’Á. González, però sí des dels seu naixement fins a la seua joventut.

Ángel González va ser un gran escriptor, però sobretot un gran poeta i acadèmic de la llengua. Va rebre diversos guardons al llarg de la seua vida, entre els quals esmentem els premis Príncipe de Asturias de las Letras, i el Reina Sofía de Poesía Hispanoamericana.

El segon quart del segle XX va ser especialment mogut a tots els nivells, i Espanya no es va quedar enrere en aquest aspecte. González va nàixer l’any 1925, per això va viure de manera inconscient primer i després ja conscient, molts dels fets històrics que han marcat a aquest país: la dictadura de Primo de Rivera, la segona República, la guerra civil i la dictadura franquista que es va allargar fins l’any 1975. Tot açò paral·lelament al que s’anava produint a nivell mundial (II Guerra Mundial, guerra Freda, etc.). La qüestió és que d’una manera o altra, a ell com a tots aquells que els va tocar viure aquella època de canvis, els van afectar moltes i variades circumstàncies.

García Montero ens conta la història des del principi, i això és des que els pares del poeta es coneixen, es casen i comencen a tenir fills. El més xiquet serà Ángel. Poc després el seu pare morirà a causa d’una operació (Ángel tenia divuit mesos), i la seua mare, vídua i amb quatre fills als quals criar, va haver de lluitar per seguir endavant. No va ser fàcil. En aquella època poques coses ho eren, i més encara si Pedro González Cano, el pare d’Ángel era un republicà declarat i poc donat a les doctrines de l’església. Els germans d’Ángel també. Compromesos cadascun d’ells amb la ideologia que els hi havia transmés el seu pare, arribaven a casa amb l’entusiasme propi d’aquells que volen canviar el món i les injustícies que en ell es produeixen. Però la vida juga les seues cartes, i pot trencar trajectòries, projectes de futur, il·lusions que s’esfumen com la boira matinal. La seua germana va seguir el camí del seu progenitor, i anteriorment del seu avi. Es va convertir en mestra. Però l’aixecament d’Astúries i posteriorment la guerra trenquen el seu futur, la poca pau i tranquil·litat que podia existir en la família González, i en totes aquelles que van viure uns esdeveniments tan tràgics.

El seu germà Manolo va ser assassinat pel bàndol franquista l’any 1936, l’altre germà Pedro es va haver d’exiliar, i la seua germana Maruja no va poder exercir com a mestra. Passats uns anys, Maruja va aconseguir treball a un poblet com a docent: Páramo del Sil (Lleó). L’any 1943 van detectar tuberculosi a Ángel. El metge que va diagnosticar-li la malaltia va aconsellar a la família que anara a algun lloc on el clima ajudés a millorar la seua salut. Així ho van fer, i la seua mare i ell van anar al poble de Páramo amb la seua germana. Allí Ángel, s’aficionarà a la poesia i començarà a escriure, encara que aquest món no li era estrany, degut a l’ambient cultural i educatiu que es respirava a la seua casa.

García Montero, en aquesta novel·la no sols ens conta amb una prosa quasi poètica la història d’un xiquet primer i un adolescent després, anomenat Ángel González. Sinó que narra la vida de tots aquells que l’envoltaven i on es reflexa la duresa i la misèria, la por, el dolor per la pèrdua d’aquells éssers estimats que són sistemàticament controlats, assetjats, i en alguns casos desapareguts o fins i tot morts. Veiem mitjançant l’evolució de la vida del poeta, l’evolució d’un país i la seua gent obrint-se pas enmig de les runes, i no sols les materials, sinó també les de les seues vides. Ángel González es va encarregar d’aclarir que d’una manera o altra, la seua poesia respon a què va ser “larga y prematuramente adiestrado en el ejercicio de la paciencia y en la cuidadosa restauración de ilusiones sistemáticamente pisoteadas”.

Al llarg del llibre podem llegir a través del seu amic, i autor d’aquesta novel·la, paraules que ens mostren sensacions semblants. Durant la lectura d’aquesta obra (he de reconéixer que he intentat allargar-la perquè no volia acabar), llegia i rellegia paràgrafs escrits amb una tendresa i una admiració pròpies d’algú que es considera afortunat d’haver conegut i compartit converses amb un poeta de versos tan intensos i esclaridors.

García Montero també ho és, i en aquest llibre ho demostra deixant-nos paràgrafs tan bells i alhora tan tristos com aquest: “Los sueños muestran sus cicatrices cuando hablan con la realidad o con el porvenir. No resulta tan fácil acercarse al futuro a través de las ciénagas, los pantanos, las selvas amazónicas, los insectos homicidas y las vacunas contra la malaria. Los paraísos suelen estar cargados de amenazas, que gritan como pájaros desconocidos cuando nos acercamos a su noche. Hay árboles que ocultan el bosque y paisajes perfectos que esconden el abismo. Las negociaciones entre la realidad, el porvenir y el futuro son un asunto difícil de llevar a buen término” (pàg. 409).

Poder y terror. Reflexiones posteriores al 11/09/2001, de Noam Chomsky

El present llibre és una entrevista i una sèrie de conferències realitzades per N. Chomsky en diferents centres i universitats americanes. Aquí l’autor, un dels intel·lectuals més crítics del nostre temps, fa una exposició clara i detallada de la situació actual del món. El llibre es va publicar l’any 2003, però crec que tot el que el seu autor exposa continua tenint (per desgràcia) una vigència descarnada.

Noam Chomsky (1928) és un reconegut activista polític, així com escriptor, lingüista, etc. És autor de nombrosos llibres, tant de lingüística com de tipus polític. A Poder y terror, Chomsky fa un anàlisi dels conflictes actuals a nivell mundial, i analitza els seus orígens. Parla de manera oberta del “terrorisme” i de les seues diferents accepcions, i sobretot de com aquest és utilitzat per uns estats i per altres. La gran potencia mundial de la segona meitat del segle XX i principis del XXI l’ha estat utilitzant de manera descarada, tant a guerres en les quals intervenia directament com aquelles en les que ho feia de manera indirecta (proporcionant armes i altre tipus de coses –informació, logística, etc.-). També ens parla dels conflictes que no arriben a la població, o que si ho fan s’expliquen amb una visió incompleta. L’autor ens diu de manera reiterada que l’opinió pública americana mai s’assabenta ni coneix els conflictes en els quals intervé el seu país “baix mànega”.

Que els nazis eren uns criminals, és evident. La història hi ha deixat constància. Alguns d’ells van ser jutjats a Nuremberg, però no oblidem que la història sempre, sempre ha estat escrita pel bàndol guanyador. Què passa amb el genocidi realitzat pels turcs al poble kurd amb capital i armes americanes? Què va passar a Nicaragua? Colòmbia? Haití? Afganistan? I no cal parlar ja del gos fidel d’EUA a Pròxim Orient: Israel. Qui jutja per crims de guerra als EUA? Chomsky ho pot dir més alt, però no més clar. “Recuerde: cuando lea tanques israelíes, helicópteros israelíes y aviones israelíes, debe usted traducir mentalmente: tanques estadounidenses, helicópteros estadounidenses y aviones estadounidenses, enviados a Israel con la absoluta certeza de que van a ser usados con el propósito que todos sabemos” açò ho va explicar a una de les seues conferències conjuntament a aquest altre comentari a propòsit de la missió de Dick Cheney al Pròxim orient, on els tancs i les tropes israelianes que ocupaven territori palestí: “Se retiraron al instante. Al instante. Porque así se hace en la mafia. Si el capo da una orden, el sujeto de ahí abajo se deja de bromas”. I quina és la postura davant aquest tipus d’actes per part de la UE? Ninguna. Perquè ningú diu res, malgrat que s’estiguen vulnerant de manera descarada els drets humans (com el de l’atac a la flota que duia ajuda humanitària a Gaza fa uns dies), sobretot quan hi ha tants interessos econòmics en joc d’empreses i corporacions diverses. Europa? Millor mira cap a un altre costat. Com a tots els llocs, hi ha de tot. Ni tots els israelians estaran d’acord amb aquesta situació injusta, ni tots els palestins seran dolents com ens volen vendre determinats països o mitjans de comunicació. La qüestió és que no s’utilitza la mateixa vara de medir per a tots i això també ho explica l’autor al llibre fent un “análisis del doble rasero y la hipocresía de los medios de comunicación y los intelectuales occidentales”.

Crec que Chomsky és dels pocs intel·lectuals crítics que existeixen actualment, i que a més difon de manera molt clara i concisa els problemes del món que ens envolta. Pense que és una lectura necessària per a entendre moltes de les notícies que ens arriben a diari a través dels mitjans de comunicació i que ens donen (segons els grups de pressió) una visió partidista de la situació. Qui és el terrorista? Com acabar amb el terrorisme? De nou Chomsky ens dóna una solució possible: “A todo el mundo le interessa acabar con el terrorismo. Bien, hay una manera muy sencilla de conseguirlo: dejar de participar en él”.

El color del sol, d'Andrea Camilleri

Escriure sobre Camilleri i no repetir el que altres ja han dit o bé comentar el mateix que s’ha publicat en entrades anteriors sobre aquest autor al nostre bloc és difícil. Aquest llibre, curt i de temàtica diversa als coneguts de l’autor sicilià, és un relat breu que no arriba a les cent vint-i-cinc pàgines i que es llegeix d’una vegada. Camilleri ha volgut en aquest llibre donar-nos una visió diferent del gran mestre de la pintura barroca Caravaggio.

A El color del sol, el més curiós és que Camilleri conta la història en primera persona. Ell que actualment viu a Roma es desplaça a Sicília per a veure una obra de teatre i visitar alguns llocs de l’illa. Un cop allí, comença a produir-se una estranya situació en la que s’acaba per trobar immers. La història seria la següent: l’autor arriba a l’illa, s’allotja a un hotel, un periodista li fa una entrevista per a un diari, va al teatre, allí un personatge curiós li passarà una nota, es posa en contacte amb la persona de la nota (sense saber de què es tracta accepta les condicions d’un joc que no sap cap a on el durà), realitza tour d’amagat per l’illa en companyia d’un xofer que no l’explica res, arriba a una casa aïllada i allí finalment descobrirà el perquè de tant secretisme. Aquest relat va acompanyat de la sensació d’estar llegint una novel·la del comissari Montalbano, però amb un protagonista diferent, i on la màfia no deixa d’estar present encara que de manera subtil. La trama, aquí, gira al voltant d’un suposat manuscrit de Caravaggio que ha restat ocult durant més de quatre segles i on el propi pintor narra la seua història per terres malteses i sicilianes, en fugida constant i creació artística inclosa. A més, el curiós del cas és que, els fragments suposadament escrits per Michelangelo Merisi Caravaggio són transcrits quasi literalment per Camilleri.

La història de Caravaggio, genial pintor del segle XVI i introductor de la pintura tenebrista, va tenir una vida curta, intensa i plena d’incidents dramàtics. Entre aquests està la mort d’un home (per una baralla durant un joc de pilota), que el va fer fugir de Roma i traslladar-se a Nàpols, d’aquí a Malta i després a Sicília per a tornar de nou a la capital campana. Les obres que va deixar són totes magistrals i d’una bellesa estremidora, però la seua vida privada contrasta especialment amb l’artística. Pel que sembla va viure quasi sempre en els llocs més pobres, entre mercenaris, prostitutes i matons. Segons el suposat manuscrit que ens presenta Camilleri, Caravaggio fuig constantment del poder papal i de l’ordre dels cavallers de Malta. Troba refugi en casa de gent adinerada o en convents, durant breu temps, en el qual es dedica a crear les seues magnifiques pintures, però sempre amb la incertesa i l’angoixa com a companya de viatge. El mateix pintor ho diu. Les seues reflexions ens demostren la seua genialitat i alhora les seues contradiccions. Sembla que vaja a tornar-se boig per moments i afirma veure negre el color del sol. Aquest és motiu de comentaris amb gent del seu voltant i de pensaments reiteratius en la seua ment. Una possible i suposada nova visió del pintor.

Com a les seues novel·les negres, Camilleri ens mostra la seua passió per la cuina i sobretot els misteris que poden arribar a envoltar una obra d’art, o la vida d’un artista genial com ho va ser Caravaggio. L’any 2006 a Düsseldorf es va realitzar una exposició monogràfica del pintor, per a la qual se li va encarregar a Camilleri que escrigués un breu text sobre l’artista. En aquell moment es va publicar la història però no de manera íntegra, l’any 2007 l’autor sicilià publicà el text complet en un llibre que no ens ha arribat traduït fins a l’any passat. Una bona lectura i entretinguda amb la qual passar una bona vesprada.

Poemas de amor y de guerra, de Miguel Hernández

Enguany, any de celebracions i centenari del naixement del poeta, almenys per aquestes terres pròximes a la seua Oriola natal, s’estan realitzant molts i variats actes en homenatge a un dels autors més destacats de principis del segle XX.
Vaig descobrir a Miguel Hernández (1910-1942) en la meua adolescència, i és un dels poetes als que més torne una i altra volta, juntament amb Miquel Martí i Pol. Ja no recorde si vaig conèixer els seus versos a l’escola o a l’institut, de la mà d’algun amic o bé mitjançant els poemes musicats per Serrat. Ara de nou, aquest gran cantautor torna a musicar els seus versos i els passeja de la mà per damunt dels escenaris. Crec, que gràcies a la tasca entre d’altres de Serrat, les paraules del poeta formen part de l’imaginari col•lectiu. Qui no coneix els versos de Para la libertad, o les Nanas de la cebolla entre moltes altres? A mi personalment és un poeta que m’entusiasma amb els seus tendres poemes d’amor o amb la seua creença aferrissada de l’home, del treballador, del poble lliure, amb la seua crítica clara de la situació d’un país en conflicte, i d’una Europa també difícil amb els totalitarismes de països com Alemanya i Itàlia. Miguel Hernández és un poeta del poble que transmet en els seus versos els seus sentiments més profunds. En Canción última, ens mostra la vida amb les seues passions més oposades: la desgràcia, l’amor, l’odi, però deixant al final un raig per a l’esperança, tant necessària per a continuar endavant i alhora tant dolorosa en la seua certesa. L’Elegía a Ramón Sijé, és un dels poemes més colpidors que he llegit mai per la pèrdua d’algú estimat, en aquest cas el seu amic. Els seus versos tenen la capacitat de descriure intensament les sensacions de dolor i tristesa per la pèrdua de Sijé.
Els sonets, són d’una bellesa estremidora, i sovint em costa dir quin de tots ells m’agrada més perquè tots són per a mi perfectes. Cada paraula, cada rima, la cadència i la musicalitat dels versos és única. No em canse de llegir i rellegir sonets com Tengo estos huesos hechos a las penas, o Umbrío por la pena, casi bruno, Te me mueres de casta y de sencilla, o Una querencia tengo por tu acento, que és un dels meus preferits.
Què més ens hauria ofert Hernández d’haver tingut una vida més llarga? Indubtablement, pense que una gran obra, si en la seua curta trajectòria va ser capaç d’escriure amb tanta bellesa i qualitat.
En aquest llibre, separat en dos blocs: Poemas de amor i Poesía social y de guerra, podem veure no sols la seua tendresa i sensibilitat en cada paraula en els versos dedicats a la seua dona, el seu fill, Ramón Sijé, etc, sinó el seu compromís social i ideològic en poemes com Rosario, dinamitera, Aceituneros, Los cobardes, Ceniciento Mussolini o El herido. Tornar i retornar a les paraules del poeta oriolà és un dels plaers més grans de la literatura dels últims cent anys.

Umbrío por la pena, casi bruno

Umbrío por la pena, casi bruno,
porque la pena tizna cuando estalla,
donde yo no me hallo no se halla
hombre más apenado que ninguno.

Sobre la pena duermo solo y uno,
pena es mi paz y pena mi batalla,
perro que ni me deja ni se calla,
siempre a su dueño fiel, pero importuno.

Cardos y penas llevo por corona,
cardos y penas siembran sus leopardos
y no me dejan bueno hueso alguno.

No podrá con la pena mi persona
rodeada de penas y de cardos:
¡cuánto penar para morirse uno!

Vista cansada, de Luis García Montero

Fa pocs mesos vaig descobrir a aquest autor. No és que no el coneguera com a escriptor, és que senzillament no havia llegit res d’ell. Ara, coses de la vida, estic amb dos llibres de García Montero. He de dir que el llibre de poemes m’ha agradat, i la novel·la que estic acabant de llegir també. El vaig descobrir, com passa amb aquestes coses gràcies a algú molt especial. Una persona amb uns coneixements desbordants de literatura, cinema i música. Algú amb qui pots seure a prendre un té al voltant d’una taula i passar hores i hores conversant sobre qualsevol tema vital o cultural.

Luis García Montero (1958) escriptor reconegut i catedràtic de Literatura Espanyola a la Universitat de Granada, va nàixer en aquesta mateixa ciutat. Entre els seus llibres de poemes estan: El jardín extranjero (1983), Diario cómplice (1987) o La intimidad de la serpiente (2003). Ha rebut guardons molt prestigiosos com són: el Premio Nacional de Literatura (1994) i el Premio Nacional de la Crítica (2003).

Vista cansada, llibre de poemes publicat l’any 2008, és una obra plena de records, no sols de la vida del poeta sinó de l’Espanya de les últimes dècades. Els seus versos evoquen racons de Granada, sensacions viscudes per ell en aquesta ciutat i la seua gent. També de ciutats importants per a l’escriptor i de persones que han marcat la seua vida. Però no sols veiem melangia en aquests poemes, o el record entranyable d’un passat complicat, sinó la vitalitat d’un futur millor. En els seus poemes parla de democràcia, de llibertat, de política, de vivències a la Universitat, de grans poetes com Alberti, Machado o Ángel González. Als més joves, García Montero ens recrea la història recent d’aquest país en molts aspectes, i ens refresca la memòria. Us deixe aquí amb un parell dels seus poemes, que a mi personalment m’han agradat molt.

ASÍ FUE

La vida hizo sus cuentas.

Desde entonces

el secreto que más he perseguido

es tu respiración.

Dos y dos son los labios en los labios,

la suma de los cuerpos y la queja.

Amada claridad.

Aunque perdí el sentido,

yo no podía equivocarme.

La vida hizo sus cuentas con los dedos,

y la piel un paisaje de multiplicaciones

al hundirse en la piel.

OTRAS DUDAS

Lo peor

no es perder la memoria,

sino que mi pasado

no se acuerde de mí.

Ha estat un descobriment molt gratificant. Gràcies Raquel.

Por qué no soy cristiano, de Bertrand Russell

Reseñar a Bertrand Russell (1872-1970) no parece tarea fácil porque sería capaz de reproducir gran parte del libro debido a la clarividencia de sus reflexiones. Por qué no soy cristiano recoge una serie de conferencias y ensayos del filósofo británico publicados entre 1928 y 1951. Sin duda alguna, la que lleva por título "Por qué no soy cristiano", pronunciada en 1927, tuvo una repercusión enorme en la época puesto que Russell negaba la existencia de Dios con argumentos racionalistas, además de criticar el papel del cristianismo a lo largo de la historia.
Russell fue un humanista en el sentido amplio de la palabra: escribió sobre literatura, política, ética, matemáticas, filosofía y teología. Además fue un firme partidario del desarme y de la paz mundial, un defensor a ultranza de la libertad y por tanto un enemigo de los totalitarismos (tanto fascista como comunista). Fue un librepensador del siglo XX, un intelectual racionalista admirado cuyas opiniones nunca dejaron indiferente a nadie. Todo un humanista.
Su posición frente a las religiones es tan tajante que no deja duda desde el prefacio: "Creo que todas las grandes religiones del mundo -el budismo, el hinduismo, el cristianismo, el islam y el comunismo- son a la vez falsas y dañinas".
Ser cristiano supone creer en un dogma: hay que creer en Dios y en la inmortalidad. Pero, ¿existe Dios? hay diferentes argumentos que lo niegan:
- la Causa Primera: "Si todo tiene que tener alguna causa, entonces Dios debe tener una causa".
- el argumento del Plan: que todo fue creado siguiendo un plan, pero desde Darwin, sabemos que las criaturas vivas se adaptan al medio, y que por tanto evolucionamos.
- el argumento del remedio de la injusticia: que Dios existe porque es necesario para traer justicia al mundo. Según esto, tiene que haber un Dios y tiene que haber un cielo y un infierno con el fin de que a la larga haya justicia, si no la hay en la tierra. ¿Pero por qué Dios nos castiga con injusticia en la tierra?
- el carácter de Cristo: Cristo no era el mejor y más sabio de los hombres, creía en el infierno y amenazaba con el castigo eterno. Dice Russell, "yo no creo que ninguna persona profundamente humana pueda creer en un castigo eterno". Cristo es un predicador que manifiesta su furia vengativa contra los que no escuchaban sus sermones. "No se halla esa actitud en Sócrates".
Russell acaba diciendo que la doctrina cristiana es una doctrina que trajo la crueldad al mundo y dio al mundo generaciones de cruel tortura.
A continuación Russell afirma que la religión cristiana ha sido y es la principal enemiga del progreso moral del mundo. Y llega a una afirmación que comparto: "La religión se basa principalmente en el miedo. Es en parte el miedo a lo desconocido... el miedo a lo misterioso, el miedo a la derrota, el miedo a la muerte."
Es la ciencia la que nos librará del miedo cobarde con el que la humanidad ha vivido, "tenemos que ver el mundo tal cual es y no tener miedo de él", "debemos mantenernos en pie y mirar al mundo a la cara".
En el ensayo de 1930, "¿Ha hecho la religión contribuciones útiles a la civilización?", Russell afirma que no. La religión es una enfermedad nacida del miedo, es perniciosa intelectual y moralmente. Como ejemplo, su actitud ante el sexo (considerado tabú), y su oposición al control de la natalidad, idea que Russell considera que es fundamental para luchar contra la pobreza. Para que exista libertad sexual, Russell proponía que las Iglesias no dominasen la política educacional. Buena parte de esto se ha conseguido en muchos países.
Para el cristiano, el sufrimiento es parte de su vida. Para Russell, "ningún hombre que crea que los sufrimientos de este mundo son por nuestro bien puede mantener intactos sus valores éticos, ya que siempre está tratando de hallar excusas para el dolor y la miseria".
Sus afirmaciones son categóricas a lo largo del libro, y no pretendo citar todas aquellas que me han llamado la atención, sería una larguísima reseña, solo destacaré algunas más: "los tres impulsos humanos que representa la religión son el miedo, la vanidad y el odio"; "No pretendo poder probar que Dios no existe...El dios cristiano puede existir; igualmente pueden existir los dioses del Olimpo, del antiguo Egipto o de Babilonia."; "si no tuviéramos miedo a la muerte, no creo que hubiera nacido la idea de la inmortalidad", "el miedo es la base del dogma religioso".
Sin embargo, el miedo a la muerte es consustancial al hombre, es algo que ya muestran los neandertales cuando entierran a sus seres queridos. Las religiones prometen la inmortalidad, ¿por qué no creer en ella? Da consuelo.
Finalmente la eterna discusión entre libre albedrío y determinismo: "El mundo en que vivimos puede ser entendido como resultado de la confusión y el accidente; pero, si es el resultado de un propósito deliberado, el propósito tiene que haber sido el de un demonio. Por mi parte, encuentro el accidente una hipótesis menos penosa y más verosímil".
Acabo con esta reflexión que suscribo: "El cristianismo se ha distinguido de las otras religiones por una mayor disposición a la persecución... El antisemitismo fue fomentado por el cristianismo desde el momento en que el Imperio romano se hizo cristiano".

Un libro para abrir las mentes. Imprescindible.