Frida Kahlo (1907-1954). Dolor y pasión, d'Andrea Kettenmann

Ja fa uns quants mesos que no feia cap entrada i la veritat, no per falta de ganes sinó de temps. Aprofitant que avui és un dia destacat (8 de març, Dia de la dona treballadora) voldria parlar d’una figura destacada del segle XX. Una artista genial, compromesa amb el seu temps, però sobretot dona. El llibre, Frida Kahlo (1907-1954). Dolor y pasión, ens conta la vida de l’artista, de gran personalitat així com tracta de les seues obres, a més de reflectir inquietuds i reflexions pròpies de la dona del segle passat i actual.

Kahlo viu en un període de grans canvis històrics i culturals (des de la Revolució Mexicana a les dues Guerres Mundials). La seua obra es desenvolupa a partir de successos i situacions personals molt complicades (sobretot problemes de salut constants). També influeix la seua educació, la seua controvertida personalitat, les seues relacions amb personatges destacats en aquell moment, tant a Mèxic com d’altres països (A. Bretón, L. Trotsky, etc.) i especialment la seua relació amb l’artista Diego Rivera que van marcar profundament les seues pintures. En elles hi ha una estreta relació amb el simbolisme, l’art popular i sobretot amb les tradicions precolombines. S’autoretrata de manera constant degut en part als seus llargs períodes de convalescència, però també retrata a dones del seu entorn com Alicia Galant (1927), la seua germana Cristina (1928), Lupe Martín –l’anterior dona de Rivera- (1929) o Eva Frederick (1931). Tots aquests retrats són imatges del bust i els seus rostres no reflectixen emocions, com tampoc ho faran els seus nombrosos autoretrats. Frida, compromesa amb el seu temps, no sols reivindica el seu origen, el seu mexicanisme –amb la vestimenta que tant la caracteritza i els seus cabells recollits-, sinó que també mostra la seua adhesió a moviments d’esquerra i lluita pels pobres, assistència a manifestacions o la seua militància al Partit Comunista de Mèxic. Així ho podem veure en moltes de les seues obres.

Un dels seus períodes artístics es desenvolupa durant la seua estada a USA que li va fer veure una societat i un sistema desequilibrats, on existia una preponderància de les màquines i molta desigualtat. La seua visió personal del país veí podem observar-la en el seu quadre Autorretrato en la frontera entre México y los Estados Unidos (1932). Existeix una contraposició molt evident a les seues pintures entre: el dia i la nit (claror-foscor), el sol i la lluna, Mèxic-USA, art popular-indústria, etc.

F. Kahlo tenia un profund sentit de la seua feminitat i un compromís amb el seu entorn i el diferent prou marcat. Una prova d’açò és la seua pintura Unos cuantos piquetitos (1935), realitzada a partir de la lectura d’un reportatge a la premsa en el qual s’explicava l’assassinat d’una dona a mans d’un home per gels. L’obra no sols exposa un cas del que actualment anomenem com a violència de gènere, sinó que te un estret vincle amb la seua situació personal, degut que la seua relació en aquell moment amb Diego Rivera era prou problemàtica.

Existeixen a la seua obra, nombrosos retrats i molts més autoretrats –de cos sencer, bust o sols rostre- així com quadres que reflecteixen la situació personal. Així ho podem veure a Mi nana y yo (1937); Allá cuelga mi vestido (1933); Henry Ford Hospital (1932); Mi nacimiento (1932); Lo que vi en el agua (1938), producte de diverses composicions pròpies i d’altres autors; Las dos Fridas (1939); El sueño (1940) o La columna rota (1944). Una visió molt especial de la seua vida com a dona, que podria també identificar a altres del seu mateix gènere (independència econòmica i professional, adulteri, maternitat, patiment, etc.) en definitiva, un trencament pel que fa a la manera tradicional de representar a la dona en l’art durant èpoques anteriors.

Per a acabar esmentar l’interès que l’artista ha tingut a la pintura del s. XX i com a icone del moviment feminista. Kahlo, malgrat la seua delicada salut, va lluitar per viure i sobreposar-se a les adversitats. Els dolors continuats d’esquena i de la cama, no la van fer renunciar a seguir endavant i a representar sobre els llenços i altres suports allò que sentia. Encara que A. Bretón la va catalogar de surrealista, ella no es va considerar part del moviment, ja que va dir que no pintava els seus somnis, sinó la seua realitat. Una de les coses més destacades de Frida i que Diego Rivera va definir molt bé va ser el següent: “la primera vez en la historia del arte que una mujer ha expresado con franqueza absoluta, descarnada y, podríamos decir, tranquilamente feroz, aquellos hechos generales y particulares que conciernen exclusivamente a la mujer”. Pense que Frida era un esperit lliure, una dona independent que cercava la realització personal i a la que li va arribar, sense esperar-ho, el reconeixement professional (encara que tard). També va ser una dona que desitjava experimentar la maternitat i que no va poder acomplir, degut als seus nombrosos i constants problemes de salut. Com a dona, va crear una personalitat única que s’identificava amb els orígens del seu poble, però no menyspreava la modernitat. Considere que Kahlo va ser i continua sent un referent en l’art, no sols per la qualitat de les seues obres sinó per tot allò que va representar en elles. Una dona diferent a la de segles anteriors, que no renuncia a la seua feminitat, però que vol i lluita per sentir-se lliure, independent.

Recomane el llibre a tots els amants de l’art que vullguen endinsar-se en la vida d’una artista única i molt especial. I dedicar aquesta modesta entrada a totes les dones que han lluitat, lluiten i lluitaran al llarg de la història. El temps no aconseguirà mai silenciar-les, mentre altres continuem mantenint viva la seua memòria.