miércoles, 22 de junio de 2011
Africanus, el hijo del cónsul, de Santiago Posteguillo
jueves, 16 de junio de 2011
Manolito Gafotas, d'Elvira Lindo
Aquesta és la meua primera incursió en la literatura d’Elvira Lindo, autora que ja fa temps volia llegir. Aquesta vegada m’he animat a fer-ho i he començat amb un llibre conegut a l’imaginari literari dels últims anys: Manolito Gafotas.
Elvira Lindo (Cadis, 1962) periodista, escriptora, ... en resum, dona polifacètica es coneguda pels seus treballs radiofònics i televisius en diferents emissores i canals de televisió, així com els seus articles a diversos periòdics i revistes. Creadora de Manolito Gafotas, ha inventat diverses historietes amb aquest divertit personatge. A més, és autora d’altres novel·les per a adults com: El otro barrio, Algo más inesperado que la muerte, Una palabra tuya, i Lo que me queda por vivir la seua última novel·la.
La història de la que avui tractem és la primera de la saga amb el nom del protagonista i que va donar peu a nous relats com: Pobre Manolito, ¡Cómo molo!, Los trapos sucios (Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil, 1996), Manolito on the road, Yo y el Imbécil i Manolito tiene un secreto.
Manolito Gafotas és un xiquet del barri de Carabanchel que ens conta com veu i viu el món, i especialment el seu barri, a través de les paraules que xucla del seu entorn (adults, televisió, etc.). Amb ell i amb la resta dels personatges que apareixen al relat (l’avi Nicolás, els pares, el seu germà o Imbécil, els seus amics –Orejones López, Yihad, Susana, Paquito Medina-, la sita Asunción, etc. ) podem veure com transcorre la vida a un barri d’una gran ciutat amb la mirada innocent (o sovint no tant innocent) i descarada d’un nen com ell.
Feia temps que no reia tant llegint un llibre com ho he fet amb aquest, i he de reconèixer que si en el seu moment vaig devorar totes les novel·les de Harry Potter, en el cas d’aquest nen tant entremaliat, descarat i divertit no crec que deixe passar molt de temps a tornar a enganxar-me a la propera aventura de Manolito.
Va ser molt divertit llegir la part de la sita Espe –la psicòloga- (com diu Manolito) i com li conta tota la seua vida i acaba per escriure-la; o com ens explica el pecat original; o bé, quan tots els xiquets de la classe copien l’examen de Paquito Medina; o quan s’han de disfressar de coloms de la pau per a un concurs de Carnestoltes amb la resta d’escoles del barri, i també el que fa amb els rotuladors (qui no ha fet una cosa semblant a casa quan era xiquet? crec que tots ho hem fet i després evidentment han vingut les bronques i els càstigs).
Moltes de les històries que ens narra l’autora a través de Manolito les hem viscut de xiquets –adaptades al lloc i les circumstàncies personals-. Pense que tots hem tingut el company més xulo de la classe, o la dominadora, o el germà que destrona, la mare que ho sap tot i que hauria de treballar per a
Una història molt divertida, que es llegeix de tiró i amb un llenguatge fresc, diàlegs vius i anècdotes simpàtiques. Un heroi atípic, dels que a mi personalment m’agraden molt. Si us voleu endinsar en el seu món podeu fer-ho en http://www.manolitogafotas.es/
domingo, 12 de junio de 2011
Choque de reyes, de George R.R. Martin
martes, 7 de junio de 2011
La Cenicienta que no quería comer perdices, de Nunila López Salamero
Fa molts mesos, pràcticament un any, va caure a les meues mans una història molt divertida. Realment es tractava d’una història coneguda per tots, però reescrita amb molt d’humor i sobretot amb una actualització total de la protagonista, una dona. El conte clàssic que tots coneixem i que ens hauran llegit i haurem llegit moltíssimes voltes:
Des de fa unes setmanes estic realitzant un curs molt interessant sobre dinamitzar la lectura en educació. El responsable d’impartir-lo ens ha mostrat infinitat de contes i de literatura infantil i juvenil que podria servir-nos a l’hora de potenciar la lectura entre estudiants i sobretot crear un hàbit lector derivat del plaer que representa aquesta acció. Entre els llibres que ens va proposar va aparèixer aquest, que recorde amb molta simpatia i que he tornar a rellegir. Evidentment és tracta d’un conte, i es llegeix ràpidament, però no es tracta d’un conte qualsevol. A “
L’autora d’aquesta adaptació de
Afortunadament i al llarg del segle passat, la dona a assolit grans fites –personals, professionals, etc.- però s’ha de continuar lluitant per aconseguir la igualtat real de tots dos sexes i sobretot per educar a les noves generacions en aquests valors. Els prínceps blaus no existeixen i les princeses passives, adorables i perfectes ja van desaparéixer, o almenys espere que així siga.
Si voleu tenir més informació sobre aquest conte actualitzat i divertit podeu aconseguir-la a: www.lacenicientaquenoqueriacomerperdices.com