miércoles, 31 de agosto de 2011

Tormenta de espadas (Canción de hielo y fuego 3), de George R.R. Martin

Tormenta de espadas (2000) es la tercera entrega de la saga fantástica Canción de hielo y fuego salida de la imaginación desbordante del escritor norteamericano George R.R. Martin. Es difícil reseñar una obra de tal envergadura, no solo por su larguísima extensión sino también por la cantidad de personajes y situaciones que tienen su importancia en esta entrega. ¿Quién podría resumir El Señor de los Anillos en pocas líneas? Lo mismo ocurre con esta saga que mantiene, si no aumenta, su calidad literaria en cada entrega. Porque Tormenta de espadas vuelve a ser un novelón para disfrutarlo de la primera a la última página. No se preocupen, no contaré qué pasa en esta entrega porque uno tiene que descubrir todas las sorpresas que le aguardan sin que nadie le chafe esos momentos mágicos. Sí que les digo que Martin narra en este libro la llamada Guerra de los Cinco Reyes, bautizada así por los maestres, una guerra que muy pronto no hará honor a su nombre. A través de los ojos de Arya, Sansa, Jaime, Tyrion, Davos y Catelyn, viviremos diversos episodios de una guerra cruel que desangra los siete reinos de Poniente. No es solo la novela de la Guerra, es también la novela de las bodas con desenlace inesperado, y hasta ahí se puede contar. 
Por otro lado, otro de los personajes importantes, Bran Stark, continúa su viaje al norte para adentrarse más allá del Muro. Mientras, sobre Poniente se cierne un peligro todavía mayor que la guerra civil, los salvajes (o como ellos se definen, los hombres libres) se concentran y avanzan contra el Muro. Con los ojos de Sam Tarly o de Jon Nieve nos enfrentamos a la oscuridad que avanza, aunque el deseo de los salvajes de entrar en Poniente tiene que ver con un peligro mayor que amenaza a todos. Jon, el caballero de la Guardia de la Noche, adquiere un protagonismo esencial en esta novela, deberá tomar decisiones difíciles y elegir caminos que no esperaba tomar. Su peso como personaje esencial de la saga aumenta en cada entrega, junto con el de Daenerys Targaryen, quien, aconsejado por Jorah Mormont, comienza a reclutar un ejército con el que conquista algunas ciudades esclavistas. Se está preparando para volver a Poniente y reclamar su derecho al Trono de Hierro.
Lo malo de simpatizar con algún personaje concreto es que a Martin no le tiembla el pulso a la hora de acabar con la vida de algunos que considerábamos esenciales para la historia, así que todo puede pasar en las próximas entregas. Además, Martin juega con nuestra ansiedad, cuando deseas que tales personajes, como los Stark, vuelvan a encontrarse por fin, siempre sucede algo que hace que vuelvan a escoger caminos diferentes que les alejan. Está claro que la aventura está en el viaje que cada uno emprende, como un viaje a Itaca interminable.
Es una novela que guarda muchas sorpresas y de la que se desprende una reflexión: en Martin no hay un bando del Bien que lucha con un bando de la Oscuridad, con personajes bien encuadrados en uno u otro, como haría Tolkien. A Martin no le gustan los personajes tan planos, actúan con motivaciones que a nosotros nos gustan o nos disgustan pero, al fin y al cabo, se comportan como seres humanos, con sus miedos, sus debilidades, sus errores, sus fortalezas. Es por ello que ya sabíamos que Tyrion era un personaje especial, pero en esta novela descubrimos un Jaime Lannister diferente, un Sandor Clegane (el Perro) más humanizado, etc. Esta es la grandeza de la obra de Martin, convencernos de que sus personajes son creíbles porque son humanos, no héroes.
Bueno, aun a riesgo de quedarme huérfano en la próxima entrega, sigo teniendo mis personajes preferidos: Jon Nieve, Arya Stark y Daenerys Targaryen, aunque debo hacerle un hueco a Tyrion Lannister. 
La aventura continúa.

miércoles, 24 de agosto de 2011

Tu, mio, d'Erri De Luca


Erri De Luca, escriptor, traductor i poeta italià, va nàixer a Nàpols l’any 1950. Ha realitzat molts i diversos treballs, tant a Itàlia com a l’estranger, com ser conductor de combois humanitaris destinats a la població civil durant la guerra de l’ex-Iugoslàvia. Una cosa curiosa, o potser no tant, és que va publicar la seua primera novel·la gairebé als quaranta anys. Persona molt compromesa socialment, va ser un dels responsables de Lotta Continua, una de les grans formacions de l’esquerra extraparlamentària italiana. A més col·labora habitualment amb diversos periòdics italians amb articles d’opinió, encara que també és conegut per la seua afició a la muntanya i les seues expedicions a grans cims com l’Himàlaia. L’any 2003 va formar part del jurat del Festival de Cinema de Cannes.

Erri De Luca ens narra a Tu, mio, la història d’un adolescent de setze anys que va a passar les vacances a una illa del Tirrè, després de la II Guerra Mundial. Allí, no sols aprendrà a pescar amb l’ajuda de Nicola i la seua barca, sinó que coneixerà a una xica una mica més gran que ell i amb un passat fosc que el farà reflexionar sobre el seu entorn i el perquè de la seua vida.

El protagonista és un xic inquiet, amb una gran curiositat pel seu entorn, per la història recent del seu país, per les persones que estima, però també molt respectuós amb tot allò que l’envolta. Evidentment, no és igual que els xics de la seua edat. De fet no es relaciona amb ells i normalment quan ha de sortir amb algú ho fa amb el seu cosí Daniele que té vint anys i amb els amics d’aquest. És així com coneix a Caia, una xica d’origen romanès, que ha perdut als seus pares durant la guerra i que estudia a Suïssa. De seguida se sent atret per ella, i intentarà conèixer el seu passat, el seu secret.

Nicola és un bon aliat, no sols passa moltes hores amb ell a diari pescant, sinó que d’una manera o altra és converteix per al protagonista en una referència. És l’adult a qui pot preguntar tot allò que vol saber sobre la guerra i ningú li conta. De fet els seus pares, cansats de preguntes pel que fa a açò, li diuen que consulte als llibres però en ells no estan escrites les vides de les persones que coneixem, sols els fets fàctics i les explicacions que els van provocar. Ell no es conforma amb açò i per tant no vol una explicació dels fets a nivell general.

La II Guerra Mundial, com qualsevol guerra, va marcar a aquelles persones que la van patir. Les sensacions que cadascuna d’aquestes persones va tenir és única i difícil de contar segons els casos. De fet hi ha una tendència general (almenys així va passar també a la Guerra Civil Espanyola) de no voler contar com ho van viure els que ara són els nostres avis. Hi ha la por, la pèrdua de la gent volguda, de la innocència, d’un mateix. Imagine que es tracta de moments límits en la vida de qualsevol humà que haja viscut un conflicte armat.

Per al protagonista, aquell estiu va representar la transició entre l’adolescència i la vida adulta. Descobrir el dolor i el patiment de la gent que estima, voler defensar-los d’aquest sentiment o de situacions incòmodes i doloroses. Caia (Hàiele) anirà mostrant-li a poc a poc el seu secret (l’origen hebreu) i s’anirà llevant a poc a poc una part de la cuirassa que la protegeix del món, per a mostrar-li el seu dolor (la mort del seu pare pels nazis) ja que veu en ell reflectit al seu progenitor.

A banda de la recerca de les contradiccions personals, veiem una Itàlia decidida a netejar tot el que la guerra ha deixat, així com el coneixement i la superació d’un present sotmès a les circumstàncies de tot allò que ha passat, sempre amb la mar com a paisatge de fons.

Erri De Luca, ens mostra en aquesta breu novel·la el trànsit i la pèrdua de la innocència juvenil, el descobriment de l’horror, la pèrdua dels éssers estimats, la necessitat de les respostes (encara que doloroses) per a fer completa la nostra existència.

lunes, 15 de agosto de 2011

Rojas. Las mujeres republicanas en la Guerra Civil, de Mary Nash


Continuem amb la línia inaugurada l’anterior entrada. En aquesta ocasió tractarem d’una recerca realitzada per la historiadora irlandesa Mary Nash (1947). Aquesta investigadora s’ha especialitzat en la història de gènere i és catedràtica d’Història contemporània de la Universitat de Barcelona. L’any 1982 va fundar el Centre d’Investigació històrica de la dona de la Universitat de Barcelona i és una de les directores de la revista Arenal. Revista de historia de las mujeres que edita la Universitat de Granada.

A Rojas, las mujeres republicanas en la Guerra Civil, l’autora fa una investigació exhaustiva sobre el tema. El llibre es va publicar l’any 1995 als Estats Units amb la intenció d’introduir als lectors d’aquell país en la realitat, molt complexa per altra banda, de la Guerra Civil amb una visió diferent: la perspectiva de gènere. Posteriorment es va editar a la península, l’any 1999, i es van modificar o eliminar alguns aspectes de l’edició anglosaxona que servien per a clarificar la situació als lectors per als quals estava pensada inicialment. Evidentment els que d’una manera o altra és dediquen al món de la investigació, són conscients que els seus estudis serviran per a noves recerques, però que al mateix temps faran possible l’ampliació de noves dades gràcies a nous projectes. Sovint hi ha estudis que es queden obsolets amb el pas del temps, per la proliferació de nova informació o nous descobriments. No crec que siga el cas de Rojas. De fet aquest treball, tan ben documentat (entrevistes i testimonis, consulta de revistes de l’època i arxius de diferents agrupacions –POUM, FAI, CNT, AMA, etc.-, bibliografia molt especialitzada, correspondència, etc.) fa possible una visió, almenys prou completa, sobre la dona durant aquell breu període de temps per a la història però en canvi tan important per a la consecució de drets femenins.

Mary Nash, ens presenta un treball estructurat en capítols, que al seu temps se subdivideixen en altres apartats. També ens proporciona un mapa a l’inici del llibre, un llistat dels acrònims més utilitzats, un glossari i una cronologia de la Guerra Civil.

L’autora ens fa una descripció detallada i ben documentada de la situació de la dona a l’Espanya contemporània. I açò no és altra cosa que el què la societat espera d’ella. No difereix gens de ser la perfecta casada i mare, treballadora i previsora, però sempre dins d’uns límits. Evidentment, açò es realitzava mitjançant una educació ben definida per al seu rol social. Però la dona, i sobretot durant la primera meitat del segle passat, va fer el possible per deixar de ser invisible i participar activament, igual que els seus companys del sexe contrari, en els canvis que s’estaven produint.

Nash ens explica mitjançant cartells, imatges i revistes d’aquella època la lluita constant de les dones, per canviar i millorar la situació general, però també la seua pròpia. Per modificar l’imaginari col·lectiu sobre la seua funció com a dones dins la societat. Moltes dones van lluitar activament a la resistència antifeixista, com a milicianes al front i heroïnes a les trinxeres, però també com a mares combatives a la rereguarda. Durant la Guerra Civil es van crear infinitat d’agrupacions femenines, sorgides dintre de partits polítics o altres agrupacions de caire antifeixista. Les dones van haver de fer front a dos lluites: la Guerra Civil, el feixisme, i el ser acceptades i respectades pels seus companys masculins. En molts casos açò era complicat, perquè malgrat lluitar i tenir clara en la teoria la igualtat dels sexes entre els companys anarquistes, no ocorria el mateix a la pràctica, una prova d’açò és aquesta frase que explicava una miliciana (Manuela) a la columna del POUM que capitanejava Mika Etchebéhère: “He oído decir que en vuestra columna las milicianas tenían los mismos derechos que los hombres, que no lavaban ropa ni platos. Yo no he venido al frente para morir por la revolución con un trapo de cocina en la mano”. I tenia tota la raó. Afortunadament les investigacions sobre aquests temes cada cop són més abundants i demostren que el món és sobretot gràcies a les persones, independentment del seu sexe i condició social. El treball i la lluita de les dones dona pas a una nova visió de la història, escrita secularment i exclusivament pels homes. Una molt bona i interessant recerca feta sobre dones, per una dona.

jueves, 4 de agosto de 2011

Història de les dones als Països Catalans al segle XX, d'Autores diverses


Aquesta vegada no vaig a comentar cap novel·la, ni llibre de poesia, assaig o conte. En aquesta ocasió es tracta d’un llibre d’història sobre la dona al segle XX i concentrat en un àmbit geogràfic molt delimitat.

La present investigació realitzada íntegrament per dones és una obra de fàcil consulta que he llegit durant els últims dies. No puc dir que va caure a les meues mans per casualitat, sinó que d’una manera o altra l’anava buscant per a ampliar coneixements d’un projecte que fa poc temps ha començat a rodar.

A Història de les dones als Països Catalans, treball realitzat per investigadores prestigioses i reconegudes com Mary Nash o Anna Aguado (ambdues professores d’Universitat), podem trobar un breu recorregut de la dona per aquest territori al llarg del segle passat.

La meitat de la humanitat, l’espai silenciat i invisibilitzat, el conegut com àngel de la llar: la dona. Al llarg d’aquestes pàgines veiem la seua evolució des dels inicis del segle XX i els moviments sufragistes a diferents països europeus, així com la seua situació al nostre territori. També com van afectar els canvis polítics de la primera meitat del segle al desenvolupament de la dona i com aquesta es va implicar directament en els canvis. Un exemple evident va ser durant la II República i la consecució del vot femení, amb la posterior Guerra Civil on van treballar activament en la rereguarda, així com també al front com a milicianes. Però amb la pèrdua de la guerra i la implantació de la dictadura franquista, la dona torna al seu lloc inicial: la casa. Aquesta perd qualsevol autonomia i passa de nou a dependre de l’home (pare, marit, germà, etc.). El treball que ha de desenvolupar és el de mare i esposa perfecta, i l’educació que se li dóna és precisament per a acomplir aquests tipus de funcions dins de la societat. El seu treball normalment no estava remunerat, i quan percebia un salari –per fer la mateixa feina d’un home- cobrava la meitat d’aquest.

La dona sempre ha lluitat per millorar l’entorn, la societat. Durant la República, quan es debatia si se l’havia de concedir el vot, la majoria de les discussions es produïen perquè pensaven que un cop aconseguit aquest, estaria a mercè de l’església (a causa de la influencia de la institució sobre la dona) i afavoriria la victòria de la dreta o de partits conservadors.

Evidentment la dona havia de tenir i ha de tenir tots els drets igualats al sexe masculí, i en qüestions d’ideologia és lliure de votar tal i com ho fa el seu company d’espècie, conscientment o inconscient.

Durant la dictadura, la Sección Femenina va ser un instrument de control i submissió de la dona davant la societat, i va ser adoctrinada pels poders fàctics del moment. La seua funció no diferia gens de la de segles anteriors: realització de tasques domèstiques i procreació. No hi havia molta alternativa, fer quelcom diferent era sortir de la línia marcada i el règim no estava disposat a aquest tipus de canvis.

El llibre, estructurat per capítols i al seu temps i dins de cada capítol, subdividit entre Catalunya, País Valencià i Illes Balears, ens narra la situació de la vida de totes aquelles dones que van lluitar per seguir endavant, per aconseguir el mateix que els homes, i ens explica la dura i dolorosa situació que van patir durant la repressió i a les presons, etc.

Pense que es tracta d’un treball senzill, clar i accessible a qualsevol persona interessada en la història de gènere. Descobrir que allò invisible, finalment s’ha fet i s’està fent visible. La dona camina endavant, però no oblida el seu passat.