martes, 15 de febrero de 2011

La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda


Mercè Rodoreda (1908-1983) possiblement siga la novel·lista catalana més coneguda a nivell internacional. Totes les seues obres han sigut traduïdes a altres idiomes, però potser La plaça del Diamant, siga la més coneguda de totes elles. Rodoreda sembla que va viure una infantesa prou feliç i no va anar a l’escola fins als set anys per a deixar d’anar-hi als deu. Aquest període de la seua existència fou solitari i cassolà. La seua vida, per l’època en què va tocar-li viure, semblava estar abocada a aconseguir un bon matrimoni, i per tant com a filla única que era, part de la seua educació es basava en aprendre a cosir i cuinar. Però Rodoreda és rebel·là contra el seu destí i gràcies a la seua afició per la lectura, així com el suport del seu pare i avi, superà de manera autodidacta la seua manca d’estudis.

A causa de la Guerra Civil Espanyola va haver d’exiliar-se en companyia d’altres escriptors i intel·lectuals, i va viure a diverses ciutats franceses, per a més tard traslladar-se a Suïssa. Coneguda també per altres llibres com Aloma, El carrer de les Camèlies o Mirall trencat, va rebre diversos i importants guardons, com el Premi Sant Jordi (1966) o el Ramon Llull (1969).

La plaça del Diamant, se situa en un context històric molt definit ja que es produeix poc abans de la proclamació de la Segona República, passant per la Guerra Civil i la postguerra. La història transcorre a Barcelona i narra les vivències i pensaments de Natàlia, la protagonista. Un personatge que podria perfectament representar a moltes dones de l’època. A través de la Natàlia i la seua evolució personal, ens endinsem en una novel·la plena de tendresa, de poesia, i al mateix temps de misèria, d’un temps històric molt complicat.

Natàlia és un personatge femení que ens transmet força. La força d’una dona que lluita a diari per seguir endavant. La força d’un col·lectiu que amb el seu treball i dedicació va aconseguir superar els entrebancs socials d’una època. La protagonista és una xica jove que en una festa major, coneix al que serà el seu futur marit, en Quimet. Comencen a festejar, i ja aquí observem en els diàlegs entre els personatges un poc el tipus de relació que existirà entre ambdós:

- ¿I si una cosa no m’agrada de cap de les maneres?

- T’ha d’agradar, perquè tu no hi entens.

Aquesta és la resposta clara i transparent del Quimet a la Natàlia. Ens mostra clarament, que la dona no té ni veu ni vot, i que la seua vida passava de mans del pare a mans del marit. És tracta d’una situació general, que evidentment ha tingut vigència fins a fa poques dècades, la subjugació de la dona a la figura de l’home. Però és la dona, i en aquest cas Natàlia-Colometa la que treballa, manté i cuida a la família, etc. Amb en Quimet tenen dos fills, l’Antoni i la Rita, i la Natàlia treballa a casa d’uns senyors per a dur diners; quan arriba a casa s’encarrega també dels coloms (del Quimet) als quals cuida, neteja i dels que es responsabilitza; i com això amb la resta, fills inclosos.

El Quimet marxa al front d’Aragó i mor allí. Durant l’absència del marit i després de la mort d’aquest, són els moments més crítics de la novel·la. Per a sobreviure, torna a demanar feina a casa dels senyors, però no la volen perquè el seu marit lluita de part dels “rojos” i ella s’ho ha de vendre tot, per a poder alimentar els seus fills. És dur llegir les seues reflexions, de com no pot continuar endavant i pensa en suïcidar-se, primer llevant-li la vida als seus fills i després la seua. Però el més trist és que ni tan sols pot fer-ho perquè no té diners per a dur endavant el pla: “No en tenia ni cinc per anar a comprar el salfumant” i pensa com ho farà perquè l’adroguer li’l proporcione.

Una de les parts més tendres és quan, amb tota la desesperació que viu la protagonista, l’adroguer la crida per a parlar amb ella, i la Natàlia pensa ja en el pitjor. Res més lluny de la realitat, una nova vida s’obre davant d’ella. Potser no hi havia ni tan sols imaginat, però suposa benestar per als seus fills i tranquil·litat per a ella.

No vull desvetlar el desenllaç perquè considere que tractant-se d’una història tan intensa, no hi ha res millor que descobrir-la per un mateix. Llegir-la ha estat un plaer i rellegir-la amb els anys imagine que ho continuarà sent. Un comentari molt positiu a propòsit de la història, el va realitzar G. García Márquez a El País, amb motiu de la mort de l’autora on diu: “La Plaza del Diamante es, a mi juicio, la más bella [novela] que se ha publicado en España después de la guerra civil”. Crec que amb aquesta anotació, no hi tenen cabuda massa comentaris.

6 comentarios:

  1. És una de les noveles que tinc pendents. Jo a l'institut vaig llegir "Mirall Trencat" i sempre he tingut "La Plaça..." a la llista.
    Salutacions.

    ResponderEliminar
  2. Ja veus, jo no havia llegit res d'ella. A l'institut vaig triar Santiago Rusiñol i Prudenci Bertrana. Més endavant llegiré "Mirall Trencat". "La plaça del Diamant" va ser un regal de fa ja 10 anys d'un amic i el tenia pendent, s'acumulen les lectures!!!! Petonets

    ResponderEliminar
  3. Llegir-la, llegir-la, llegir-la, rellegir-la i tornar-la a llegir... I plorar mentre gaudeixes de la lectura i agrair a l'autora tots aquests sentiments que floreixen en el nostre interior i ens fa sentir que encara no estem morts.
    Ai pobre Maria...
    Si heu llegit el llibre sabreu de que va la cosa, sinó, ja us ho trobareu pel camí.
    Una salutació.

    ResponderEliminar
  4. La veritat és que tens tota la raó, ha estat un plaer llegir la novel·la, i no emocionar-se durant la seua lectura és complicat. Em va agradar molt, supose que tornaré a rellegir-la en passar uns anys. Salutacions

    ResponderEliminar
  5. Mercè Rodoreda... simplement m'encanta!!!
    He trobat aquest blog per casualitat, i el primer que he vist ha estat aquesta entrada i, només en veure que estava dedicada a Rodoreda he pensat: Si senyor!!!
    La Plaça del Diamant va ser la primera novel·la de Rodoreda que em vaig llegir, tenia 15 anys i, recordo que em va atrapar des de la primera paraula. Des d'aquell Rodoreda es va convertir en la meva escriptora preferida. No he pogut llegir totes les seves obres, però si que he llegit Aloma, Mirall Trencat, El carrer de les camèlies i La Plaça del Diamant, i continuo pensant, com el primer dia, que Rodoreda és i serà una de les meves autores/escriptores/creadores preferida. Simplement m'encanta!!!

    ResponderEliminar
  6. Moltes gràcies Judit pel teu comentari, jo de moment és l'únic que he llegit de Rodoreda i em va agradar moltíssim, espere llegir algun d'ella ben aviat i fer una nova entrada. Una salutació ben cordial!

    ResponderEliminar