La soledad de los números primos, de Paolo Giordano

Paolo Giordano, nascut a Torí, és un autor molt jove (va néixer el 1982) que ha aconseguit amb aquesta història els premis Campiello Opera Prima i el Strega. Tots dos són guardons destacats al món literari italià. És llicenciat en Física Teòrica i treballa a la universitat amb una beca de doctorat.
A La soledad de los números primos, Giordano narra la història d’Alice i Mattia, des de la seva infantesa fins que tots dos arriben als trenta anys i poc més. És una narració dura però reflexa de manera molt clara la soledat, però no sols la dels personatges principals que són aquests dos, sinó també la de la resta de personatges que hi ha a les seves vides. La trista però verídica realitat de que tots estem sols al món i que hi ha vegades que fins i tot ni aquells més pròxims ens coneixen a fons. Alice i Mattia ens conten la seva evolució, la seva història. Al principi de manera separada, fins que durant l’adolescència es coneixen i llavors comença aquí una relació de difícil explicació, fins i tot per a ells mateixa. Alice és una xica sense amistats, li costa comunicar-se amb la resta i es troba desplaçada, marginada del seu entorn habitual. Pateix una anorèxia/bulímia que arrossega durant tota la seva trajectòria vital. Degut a un accident esquiant de xiqueta coixeja d’una cama. Mattia també va patir una desgràcia de xiquet i degut a aquesta arrossegarà un sentiment de culpa de manera constant al llarg dels seus dies. Mattia és un xic solitari, especial i que s’auto-lesiona de manera freqüent perquè en part així pensa que s’alleuja de la càrrega que suporta.
La relació dels protagonistes amb els pares no és precisament de comunicació total. Més bé és la relació d’incomprensió que existeix entre la majoria dels adolescents i els seus progenitors. El problema es que aquesta manca de comunicació no canvia ni millora amb el temps, sinó que s’agreuja. Açò fa que cadascun d’ells, malgrat les situacions desgraciades per les quals passen no troben un bri de felicitat ni de recolzament entre els éssers estimats, el que els aïlla cada cop més de la gent que els envolta.
Alice i Mattia s’estimen i es reconeixen l’un en l’altre, però malgrat aquest enteniment del que tots dos són conscients, els resulta gairebé impossible la comunicació profunda i intensa que necessiten. Açò els fa sentir-se desorientats i sols en els moments més destacats de la seva trajectòria professional i especialment vital.
Cadascun d’ells pren decisions, pensant en la necessitat d’estar amb l’altre però sense dir-s’ho el que va fent que el lligam que hi ha entre tots dos s’acoste i s’allunye segons les decisions. Tots dos són infeliços amb la seva vida, són conscients de la seva solitud, però es troben atrapats per les circumstàncies que no poden canviar.
Alice observa mitjançant la boda d’una antiga companya d’institut, com les relacions de parella més aviat o més tard deixen de ser el que inicialment eren per a convertir-se en qui sap què: “Y Alice sonrió pensando que quizá aquélla sería la primera media verdad de los esposos, la primera de las pequeñas grietas que se crean entre dos personas, por las que tarde o temprano la vida introduce su ganzúa y hace palanca” (p. 186).
La novel•la de Giordano m’ha agradat perquè està ben escrita i reflecteix molt bé, no sols la situació de dues persones en les seves edats potser més complicades, sinó que ens mostra obertament la solitud en tota la seva dimensió, des de xiquets fins a adults, des de fills fins a pares, des de dones fins a homes. En l’actualitat, encara que s’estiga envoltat de gent constantment, moltes persones se senten soles. Tanmateix, hi ha molta gent que cerca la solitud com un oasi de pau interior, i veu a la resta dels humans com un entrebanc dins la seva vida. Però, si els humans necessitem dels altres, també necessitem de la solitud més del que ens pensem. En certa manera la història m’ha recordat a una novel•la que vaig llegir de Murakami. Els personatges se senten soles, van fent la seva vida independentment de l’altre, però un lligam invisible els uneix al llarg del temps, un lligam que no poden, ni saben, ni volen dissoldre, perquè llavors ja no serien ells. És tracta de la vida mateixa.