Georges Simenon, el escritor belga nacido en 1903 y fallecido en 1989 en Lausana, era un escritor prolífico (¿quién puede escribir 192 novelas con su firma y algunas más bajo seudónimo?) aunque renunciara a la escritura en 1972, un viajero incansable y un enamorado de las mujeres. En ese mar inabarcable que es la literatura, hasta un autor tan omnipresente puede pasar desapercibido en mi biblioteca, entono el mea culpa. Pero nunca es tarde si la dicha es buena, y por fin he conocido a este interesante novelista, y a su personaje más emblemático, el comisario Maigret de la Policía Judicial francesa. Maigret nace para la literatuta en los años 30 y protagonizará muchas novelas (y también muchas películas). Me abruma decir la cifra: 75 novelas y 28 relatos cortos. Un personaje tan prolífico como su creador.
Simenon construye en El caso Saint-Fiacre (escrita en 1932), la decimocuarta aventura de Maigret, una trama simple, ¿hace falta hacer complejas las tramas para enganchar al lector? Yo la he leído de un tirón. Los personajes son pocos, y entre ellos se encuentra el asesino, porque sí, hay un asesinato y un cadáver, la condesa de Saint-Fiacre, que muere arrodillada en la primera misa del Día de Difuntos. No hay sangre, no hay escenas truculentas. Solo un comisario que vuelve al pueblo de la infancia intrigado porque en los periódicos un anuncio enigmático decía que el día de Difuntos se produciría un crimen en Saint-Fiacre. El pueblo trae muchos recuerdos a Maigret, un comisario cuarentón con pipa en mano, que pronto se convierte en un personaje entrañable al que nos gustaría acompañar en sus pesquisas. Un Hercules Poirot, una Miss Marple, y por qué no, un comisario Montalbano (aunque éste tiene mucho más genio), son otros personajes que me han venido al recuerdo leyendo esta novela. Una novela corta, 137 páginas, de lectura tan fácil como la trama, pero a veces la sencillez no está reñida con la sorpresa. La forma de desenmascarar al asesino es insólita porque Maigret parece un espectador más, aunque la puesta en escena homenajea el modus operandi de Poirot en las novelas de Agatha Christie.
Maigret observa, disecciona y tuerce el gesto al ver la decadencia moral de la sociedad, donde el dinero está por encima de cualquier otra cosa. Maigret resuelve el caso de una manera sencilla, casi sin quererlo, atando cabos mediante la observación de los comportamientos humanos. Me gusta una frase que leo en la wikipedia sobre Maigret (que como personaje ficticio tiene también su autobiografía), así que la reproduzco tal cual: "A través del comisario Maigret, Simenon nos cuenta historias policiales pero sobre todo nos cuenta historias de personas, pueblos y ciudades, pequeñas historias que trascienden lo local al tratar temas universales".
Joan Brossa, poeta català (1919-1998) es d’aquells escriptors que no et deixen indiferent. Ja fa gairebé deu anys o més, que vaig llegir aquest llibre i he de reconèixer que em va resultar d’allò més interessant, no sols pels seus versos senzills i captivadors, sinó pels seus escrits “escèptics, descreguts i realistes”. Eixa fidelitat a si mateix, ens mostra poemes amb una nitidesa i una visió prou particular que potser no hauriem imaginat. Joan Brossa va guanyar diferents guardons al llarg de la seva vida com: el premi Lletra d'Or (1981), Ciutat de Barcelona (1987), Medalla Picasso de la Unesco (1988), Nacional d’Arts Plàstiques (1992), Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts (1995) i el Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya (1998). És dificil dir alguna cosa sobre aquest autor quan els seus escrits parlem per ells mateixos. Aquest és un llibre per a gaudir i per a reflexionar. Crec que no calen paraules per a intentar descriure’l, així que deixe una xiqueta mostra de la literatura i d’alguns fragments de converses del poeta.
“La poesia no és una força de xoc, sinó d’ocupació” “La fidelitat a un mateix esdevé la forma més difícil d’honestedat personal” “Madurar vol dir saber quedar-se amb l’essencial” “Allò que no s’engull la societat de consum és el que resta marginat. Davant d’aquesta situació només tenim tres posicions possibles: integrar-se, lluitar contra el sistema o marginar-se.” “Per als ateus no hi ha resposta al misteri de la vida; per als creients no hi ha pregunta. Estem iguals!”
Si oblido el passat, igual puc oblidar un dia el que ara sento per tu. Pensa que, a les nostres tempestes, s’hi afegeix la rapidesa del temps.
¿L’emoció regulada o l’intel•lecte emocional?
MIRALL
Allò que penses de mi no em diu res de mi, però m’ho diu tot de tu.
J. Salvat-Papasseit (1894-1924) poeta català que va morir molt jove a causa d’una tuberculosi i, tot i la seva mort prematura va arribar a escriure sis llibres de poemes i altres manifestos.
El seu pare va morir quan ell encara era molt xiquet, i es va haver de criar a l’Asilo Naval, una institució ubicada en un vaixell al port de Barcelona, es per tant aquest marc un dels més destacats al seus poemes: el port, la mar, el far, les gavines, etc.
La seva vida estaria marcada, entre d’altres, per les circumstàncies familiars, doncs a banda de la mort del seu progenitor, s’haurà de fer càrrec de la seva mare vídua amb pocs recursos i un germà més petit. Es llavors quan entra en contacte amb el món del treball i per tant amb l’explotació laboral i començarà a forjar-se dins opcions ideològiques de to radical. Salvat-Papasseit no va disposar de formació acadèmica, no obstant la construcció de la seva personalitat cultural, desordenada i autodidacta es va realitzar durant els primers anys en part gràcies a amistats d’aquell moment. Un ampli ventall literari va completar i complementar la seva formació, mitjançant lectures d’autors com Nietzsche, J. Maragall, C. Riba, J.V. Foix, etc.
El 1918 en J. Salvat abandona la lluita política i tria un alre camp: el literari. Comença activitats i empreses de tipus cultural (editor i constructor de llibres, difusor i autor de manifestos, creador i autor de versos) i troba en “els postulats avantguardistes una plataforma de projecció”. En Salvat-Papasseit va ser un dels seguidors del Futurisme a Catalunya i per tant un pioner en l’escriptura avantguardista d’aquell moment.
Aquest llibre fa un repàs de la seva vida i la seva obra literària, i encara que no es gens voluminós deixa entreveure a un home compromés amb el seu temps i el seu entorn social. Ja fa molts anys vaig llegir un llibre de poemes seu que em va deixar amb bon sabor de boca, especialment pels seus cal·ligrames per a mi totalment desconeguts a la meva edat adolescent i ara he volgut retrobar-me amb els seus versos amb una mirada un poc més madura.
SOTA EL MEU LLAVI EL SEU
Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa,
la seda dels seus rulls com el pecat més dolç
-i l’espatlla ben nua
ben blanca
l’ombra corba
incitant
de l’esguard:
encara un altre bes
un altre
un altre
-quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!
Aquests són alguns dels cal·ligrames que apareixen al llibre:
"Sangre romana", del escritor estadounidense Steven Saylor (1956), combina dos de mis pasiones literarias, la novela histórica (sobretodo si es ambientada en el mundo romano, aunque me gustan todas las épocas salvo la egipcia) y la novela policíaca. Desde que Umberto Eco escribiera la fabulosa novela "El nombre de la rosa" en 1980, esta combinación ha sido especialmente fructífera en los últimos años, de hecho son muchos los investigadores o investigadoras profesionales u ocasionales que han tenido que desentrañar los entresijos de un asesinato entre los muros de una abadía medieval, entre las sinuosas calles de la populosa Roma imperial, bajo el abrasador sol del Egipto faraónico, etc. Soy un admirador confeso de las novelas de Marco Didio Falco, investigador privado de la Roma de Vespasiano (69-79 d.C.), a quien la autora, Lindsey Davis, ha hecho protagonista de 19 aventuras (la última, "Alejandría", todavía no ha caído en mis manos). Cuando descubrí a Falco a mediados de los 90, ya había nacido literariamente Gordiano el Sabueso, también un investigador privado de la Roma del final de la República (desde el 80 a.C. en adelante), una época especialmente convulsa políticamente hablando y por tanto muy jugosa para el escritor. Steven Saylor da vida a Gordiano por primera vez en 1991, dos años despúes de la aparición de Falco en la Plaza de la Fuente ("La plata de Britania"). Desde entonces crea una serie de aventuras protagonizadas por este investigador englobadas en la serie Roma sub rosa. Es inevitable hacer paralelismos entre un personaje y otro, los dos son jóvenes investigadores privados, solitarios (Falco dejará de serlo), que sobreviven a base de pequeños trabajillos (aunque Gordiano vive más holgadamente en una casa amplia con una esclava egipcia), y que conocen perfectamente los bajos fondos de Roma. El argumento es bien sencillo: durante la dictadura de Sila, después de un período convulso de guerra civil y proscripciones, Gordiano debe investigar el asesinato de Sexto Roscio en Roma, mientras iba a un burdel. Del asesinato ha sido acusado su hijo y un parricidio en Roma es considerado un horrible acto que requiere de un castigo ejemplar (meter el cuerpo del asesino en un saco junto a varios animales y ser arrojado al Tíber). Gordiano debe descubrir a los verdaderos asesinos antes del juicio, y el abogado defensor no es otro que un imberbe Cicerón que está ante su primer caso importante. El autor nos plantea una historia donde la justicia no es precisamente ciega y la culpabilidad o inocencia depende de la oratoria de un buen abogado. El caso se basa en un discurso de Cicerón titulado "En defensa de Sexto Roscio". Gordiano, haciendo honor a su sobrenombre de Sabueso, descubre lo que hay detrás del asesinato, pero a veces la verdad no importa. Me gusta el modo de proceder de Gordiano, tan parecido al de Falco, aunque Saylor no lo ha dotado de la ironía tan mordaz del investigador imperial. La ambientación de la ciudad de Roma está muy lograda, y eso ayuda a que uno se sienta a gusto en la novela, y los personajes no quedan para nada desdibujados, sobretodo Cicerón. Es una novela entretenida, no me ha entusiasmado tanto como en su día "La plata de Britania", pero sí lo suficiente como para que siga leyendo la saga de Gordiano, cuya segunda aventura es "El brazo de la justicia". Si te gusta la novela histórica y la policíaca, la primera entrega de la saga de Gordiano es un buen comienzo. A mi querido Falco le ha salido un competidor digno, aunque no contemporáneo.
Por fin he terminado el último libro de Beevor publicado por Crítica este año, 655 páginas de relato vívido de una de las batallas claves de la II Guerra Mundial. Digo por fin no porque me haya resultado pesado, al contrario, sino porque leer un poco por las noches, que es cuando normalmente leo, alarga los libros. Antony Beevor (1946) es un historiador británico autor de varios libros convertidos en "best-sellers". Se ha especializado en la II Guerra Mundial y más concretamente en sus batallas ("Stalingrado", "Berlín 1945: la caída", "La batalla de Creta"), aunque también ha narrado la Guerra Civil Española. No he leído ninguna de sus obras anteriores a ésta, asignatura pendiente porque las tengo, pero sé que "Stalingrado" y "Berlín 1945: la caída" han recibido muy buenas críticas. Todo se andará. El problema de mi visión sobre el libro es que, para bien o para mal, no he leído otros ensayos sobre la batalla (Cornelius Ryan, Stephen Ambrose, o John Keegan y su "Seis ejércitos en Normandía"). Es lógico pensar por tanto que esté impresionado por el relato de Beevor aunque soy consciente de que es la visión de este historiador. En esencia, el libro trata de transmitir que no solo los nazis cometieron atrocidades en Normandía (matanzas de civiles, ejecuciones de prisioneros, etc.) sino que también los aliados se mostraron "salvajes" con los soldados alemanes, sobretodo con los de la SS, y que algunos bomboardeos aliados contra ciudades francesas de Normandía se podían haber evitado porque murieron miles de civiles. Lo que trata Beevor es de desmitificar la dicotomía generalmente aceptada de buen soldado aliado/inhumanos soldados alemanes. La batalla narra desde la acción de los paracaidistas la madrugada del 6 de junio hasta la liberación de París el 25 de agosto. De todo el relato me gustaría comentar algunas cuestiones: - Que Beevor intenta convencernos de que los que más sufrieron en el desembarco fueron los soldados norteamericanos en la playa Omaha. Por el fuerte oleaje de ese día, el desembarco se desorganizó y las ametralladoras alemanas hacían estragos. - Que los paracaidistas aliados realizaron una labor importantísima la madrugada del 6 de junio, tomando puentes, cortando comunicaciones, sembrando el caos entre los alemanes. - la tardanza en movilizar las divisiones alemanas tras el desembarco se debió a que Hitler seguía pensando que el gran desembarco sería en Calais, lo que muestra el éxito de las operaciones de desinformación aliadas. - Que en la batalla de Normandía se impuso la guerra de desgaste en un terreno difícil para los blindados y la infantería ("bocage"); los alemanes no tenían posibilidades de ser reemplazados, ni siquiera de planear una contraofensiva. - Que la inflexibilidad de Hitler (no admitía retiradas) acabaría por destruir al ejército alemán en Normandía y Francia se perdería. Como en Stalingrado. - La valiosísima acción de los bombardeos aliados, que entorpecieron el avance de las divisiones alemanas que se dirigían a Normandía (la Hitler Jugend y la Lehr Division). Sin esta acción, todo lo logrado el 6 de junio se hubiera ido al garete. - La mala opinión de Beevor respecto a Montgomery, el general británico, es evidente a lo largo del libro (como la de De Gaulle): por ejemplo, lo critica por no haber previsto el siguiente paso al desembarco, por no tomar Caen el 7 de junio, por su lentitud en el avance, etc. - El caos en la estructura de mando alemán queda evidenciado en estas palabras del general Von Schweppenburg: "En un momento en el que absolutamente todo dependía de acciones rápidas, sólo se dieron órdenes a dos divisiones y media desde los siguientes cuarteles generales: el del I Cuerpo Acorazado de la SS, el de la Panzergruppe West, el del 7º Ejército destacado en Le Mans, el del Grupo de Ejército B, el del OB West y el del OKW". (p. 216) - la supremacía aérea aliada no se vio molestada por una desaparecida Luttwaffe. ¿Dónde estaba? Los soldados alemanes se quejaban amargamente de la ausencia de sus aviones. - Esta es la opinión de uno de los generales alemanes sobre Hitler: "al igual que en el frente oriental, Hitler no quería ver la realidad y que cuando sus sueños no conseguían materializarse buscaba un chivo expiatorio". - A pesar de la desorganización, de la escasez de tropas y combustible, las tropas alemanas se defendieron con uñas y dientes y ralentizaron el avance aliado. Eran de hecho mejores que las norteamericanas (en Normandía, la infantería norteamericana sufrió un 85% de bajas). - sobre la "fatiga de combate", que Patton definía como cobardía: "Casi la mitad de las bajas por agotamiento de combate fueron reemplazos que se vinieron abajo al cabo de menos de 48 horas de estar en el frente". - eso sí, los americanos habían aprendido muy bien la lección de cómo combinar infantería, blindados y apoyo aéreo: "cada vez que llegaban a un puesto de bloqueo en la carretera, el oficial de enlace de aviación que iba en el tanque o en el semioruga simplemente pedía ayuda a una escuadrilla de aviones y la posición defensiva era destruida".
En fin, tantas cosas se podrían comentar. Este libro me ha dejado un muy buen sabor de boca. Muy recomendable.
Alejandro Jodorowsky (Xile 1929), és un artista polifacètic com n’hi ha pocs. D’origen jueu-ucranià, cap als vint-i-quatre anys va marxar de Xile, va viure gairebé vint anys a Mèxic, i des de la dècada dels anys vuitanta resideix a França. Entre les moltes i variades facetes de Jodorowsky destaquen les de: filòsof, escriptor, dramaturg, actor, poeta, director de cinema, guionista de còmics, instructor del tarot, mim, psicoterapeuta i psicomag. Potser la seva aportació més controvertida és la de la psicomàgia, tècnica que barreja ritus xamànics, teatre i psicoanàlisi, on preten provocar en el pacient una catarsi de curació. Si més no pel que conta en algun dels seus llibres, ho ha aconseguit en molts casos i encara que sembla complicat, és tan senzill com mirar dins d’un mateix i ser conscients del que ens provoca el malestar per a poder donar una solució. De Jodorowsky ens sorpren la seva poesia colpidora i senzilla a un temps. En un llibre d’ell titulat Psicomagia diu: “Creo que todo ser humano debe dedicarse a escribir poesía media hora al día, sin preocuparse de si lo que escribe es bueno o malo. [...] La poesía ha de ser una constante en la vida para depurar el ego... Cada día deberíamos realizar un acto gratuito, una cosa chiquita que sirva a los demás”. M’agradaria compartir alguns dels seus poemes del llibre Solo de amor amb aquells interessats, perquè per a mi va ser tot un descobriment conèixer el treball escrit d’aquest polifacètic personatge ara farà un any.
Cayendo de silencio en silencio alrededor de tanta ausencia me precipito hacia tus besos esperando llegar al infinito centro Pero la duda empaña mi certeza La verdad es que no has estado nunca y yo te añoro en el futuro
¿Qué significa lo eterno sin tu mirada fugaz? Tal como eres sin menos ni mas
No es lo que fue No es lo que será No es lo que deseas Es lo que ahora es
Dame tus imperfecciones con ellas me conformo
Aquests són alguns dels poemes que es poden trobar en aquest treball, que em sembla una autèntica delícia de la poesia contemporània. Molt recomanable.
Firmin, és una d’aquelles novel·les que quan la veus a una llibreria et crida l’atenció. En aquest cas i en primer lloc, el ratolí que apareix a la portada del llibre resulta molt simpàtic, té el cap gros i està escanyolit. Després al llegir la contraportada del llibre, sempre et sents atret (com a lectora que sóc) per tot allò relacionat amb els llibres, les llibreries, etc. Firmin ho reuneix tot, i després descobreixes més coses en ell que el fan un personatge entranyable. Per fi, va sortit el llibre no sols en versió butxaca, sinó també en català i de seguida el vaig comprar, i “devorar”.
Firmin és un ratolí que naix a la petita llibreria Pembroke d’un barri de Boston durant els anys seixanta del s. XX. Comença devorant llibres per a alimentar-se (“No hi ha res com tenir gana. El mer fet de mastegar i empassar-se alguna cosa, encara que no alimenti el cos, nodreix els somnis. I els somnis de menjar són com qualsevol altre somni: en pots viure, mentre no et moris”). Després acabarà devorant-los d’un altra manera, i es penedirà d’haver-se menjat molts fulls de novel·les essencials per a la història de la literatura. És una rata culta, amb una capacitat desproporcionada per a la lectura (que molts voldríem), solitària, cinèfila, que es troba fóra de lloc entre els de la seva espècie, però aspira a aconseguir l’amistat dels humans que té més pròxims, en Shine (el llibreter) i en Jerry Magoon (solitari, escriptor fracassat, aficionat a la beguda, que intenta trobar el sentit de la vida, i que no arriba a fer-ho). D’aquest últim ho aconseguirà i conviurà amb ell durant mesos.
Firmin no sols sent feblesa per la bona literatura, sinó per la bona música, i el cinema, i té una sensibilitat increïble per a totes aquestes arts. Admira a grans figures de la música com Cole Porter, Billie Holliday, Charlie Parker, etc. a més de les pel·lícules de Fred Astaire i Ginger Rogers. És un enamorat d’aquesta última. Una de les característiques d’aquesta rata és com descriu el seu dia a dia. I ho fa de la manera més normal, com els humans: llegia el diari, després sortia a passejar pel parc, menjava en companyia d’en Jerry, tocava el piano de joguina que hi havia a casa, etc. Hi ha moments en els quals no pots evitar riure o somriure amb els seus comentaris, gairebé sempre irònics que descriuen la seva realitat.
A la història, a banda de trobar referències literàries continues, comentaris de música i pel·lícules, Firmin ens fa integrar-nos, no sols en la quotidianitat d’en Shine (com duia la seva botiga, com trobava els llibres quan algú li preguntava, com prenia cafè mentre llegia el diari, etc.), o en la d’en Jerry, sinó en la vida de la gent (i de les rates) d’un barri decadent, que des de l’ajuntament volen fer desaparèixer. Assistim al deteriorament, a la destrucció, no sols del barri, sinó de la seva gent i les seves vides. Veiem com la gent ha de marxar, els botiguers han de tancar i el llibreter que no es vol resignar a fer-ho, acabarà regalant aquells llibres que no ven, així en Shine va col·locar un cartell a l’aparador de la Pembroke: “Llibres gratis. Emporti’s tots els que pugui carregar en 5 minuts”, i tot seguit en Firmin comenta: “Llibres gratis, com després de la revolució. [...] El cartell va tenir un efecte immediat –com es mobilitza la gent quan hi ha coses gratis-, i els cinc dies següents van ser un caos”. Una imatge dolorosa aquesta, especialment quan la gent agafa els llibres per després llençar-los.
Firmin és una rata que aspira a escriure la seva història, que se sent diferent a la resta, que busca en els humans una relació excepcional. Una de les frases que diurecordant la seva relació amb en Jerry, i després d’esmentar a J. London i Stevenson és aquesta: “Sempre em penso que tot durarà per sempre, però res no dura per sempre. De fet, res no existeix més enllà d’un instant, excepte les coses que retenim en la memòria”.
Aquesta és la primera novel·la d’en Sam Savage, es va publicar el 2006. La informació que existeix sobre l’autor, en cap moment fa referència la seva data de naixement, però per les fotos sembla que tinga entre els 68-75 anys. És doctor en Filosofia per la Universitat de Yale i va fer classes a Harvard, a més de treballar de mecànic, fuster, pescador, etc. Firmin va ser publicada per una petita editorial de Minneapolis i gràcies a la publicitat del “boca-orella” es va convertir en tot un èxit.
Una novel·la curta, divertida, plena d’humor negre i al·legories que si llegeixes et farà passar una bona estona. Totalment recomanable, especialment per als amants dels llibres i el món que els envolta.