sábado, 15 de enero de 2011

Contes de la Vila de R. i altres narracions, de Miquel Martí i Pol


Crec que ja tocava fer una ressenya o comentari d’algun llibre d’aquest autor tant especial, almenys per a mi. Miquel Martí i Pol és un dels meus escriptors favorits, i no sols pels seus escrits sinó per tot el que va representar i com va viure la seua vida: amb optimisme i vitalitat.

Martí i Pol és conegut sobretot pels seus llibres de poemes. Va publicar-ne molts, i ara han vist la llum en un sol volum (i de butxaca) titulat Poesia completa a Edicions 62.

Vaig descobrir a aquest escriptor excepcional durant la meua adolescència amb el seu llibre de poemes La fàbrica, per a posteriorment llegir-ne d’altres com Estimada Marta, Llibre d’absències, Llibre de les solituds, etc. També perquè conjuntament amb en Lluís Llach van composar Un pont de mar blava i d’altres treballs coneguts. De manera que gran part de la meua curta vida ha anat acompanyada dels seus versos, llegits, recordats o musicats. Però en aquesta ocasió he fet una incursió en els seus relats, en els seus contes, perquè així es diu el llibre: Contes de la vila de R. i altres narracions. La següent obra consta d’uns 25 relats, alguns més curts que d’altres però tots ells senzills, realistes i alguns prou existencialistes.

El llibre està dividit en quatre parts. La primera d’elles titulada Contes de la vida de R., i està formada per set relats. La resta de narracions estan separades per tres apartats, on cadascun d’ells el conformen altres contes. Mentre llegia aquests relats en alguns aspectes, especialment pel que fa a les descripcions del poble i de la gent, he sentit molta proximitat amb l’autor, perquè d’una manera o altra i com molt bé diu ell tots els pobles s’assemblen i també les seues gents. El meu no deixa de ser un poble, fins i tot si salvem les distàncies geogràfiques i l’època, però sí, tots tenen moltes coses en comú, i els seus habitants també.

He de dir que els relats m’han agradat, especialment els que formen part de Contes de la vila de R. i on tant s’identifica l’autor amb el senyor M. (Miquel) i amb el poble de Roda de Ter, on va viure i treballar a la fàbrica, que després serà protagonista d’uns dels seus llibres de poemes, com he esmentat anteriorment.

Un dels contes (pense que dels més breus) que més m’ha delectat ha estat Les tres descobertes del senyor M., eixa descoberta, que ell va fer i va escriure a finals dels anys 60 del passat segle ens l’hem plantejat potser molts. Però quants han pres una decisió semblant a ell? Ho desconeixem. Tal volta això va ser el que el va dur a escriure: la necessitat de narrar les seues vivències i la visió personal del seu poble (entre d’altres motius); també però, la necessitat d’obrir-nos interiorment, ja no als altres sinó a nosaltres mateixos. Per açò, probablement, aquestes narracions no es van publicar fins a anys més tard d’haver-les escrit.

La prosa de Martí i Pol, a banda de ser un retrat psicològic d’una època i d’unes necessitats, reflecteix la fugida de la quotidianitat, de la rutina i de pensar en la possibilitat de canvis. L’autor ens presenta als personatges protagonistes de les narracions com a racionals i crítics amb la seua vida i la societat en la que viuen. Un exemple és el conte L’aniversari, lapidari en molts aspectes: en el desencís de la vida i en el sentit d’aquesta. I és que aquí, Martí i Pol es revolta contra la programació de les vides, amb el que s’ha de fer i cal fer, en l’absurditat de la grisa existència del personatge que es qüestiona el perquè de tot plegat, si al cap i a la fi, no fa el què el faria sentir-se realitzat ni és feliç. Un llibre imprescindible per als seguidors, admiradors o lectors fidels de Martí i Pol.

sábado, 8 de enero de 2011

Llibre electrònic?


Comença nou any, i nous propòsits lectors. El 2010 va ser productiu en aquest aspecte encara que no tan com m’hauria agradat. Ja fa mesos que no publique cap comentari al bloc, però no ha estat per manca de lectures. M’ha acompanyat: J. Saramago, S. Sontag, Á. González, A. Camilleri, J. Brossa, I. Calvino, L. Cernuda, A. Jodorowsky, J. Valls, etc. però no sempre un té ganes de comentar o publicar allò que ha experimentat, après, viscut o sentit amb la lectura de determinats autors. Llegir és com respirar, és per això que sempre tinc necessitat de fer-ho, de llegir qualsevol cosa. No fer-ho és quelcom que em turmenta. Pensar els llibres que deixaré de llegir per falta de temps o per no ser el moment em martiritza, i sé que no hauria de fer-ho però és així. No ho puc evitar. I crec que cada cop m’estic tornant més espartana, m’explique: un dels grans plaers de la meua vida són els llibres, però encara que afortunadament dispose d’espai suficient a casa per a adquirir i emmagatzemar volums i volums, el fet de no poder llegir a la mateixa velocitat que consumeix aquestes xiquetes fonts de plaer m’angoixa profundament. Sí, és així. Per aquest motiu, últimament no he adquirit moltes publicacions, i no perquè no vulga fer-ho sinó pel motiu esmentat anteriorment. Faig de la meua modesta biblioteca l’abastiment necessari, així com de les biblioteques públiques o del préstec d’amics.
Quan viatge a qualsevol ciutat de la nostra geografia o bé de l’estranger, un dels llocs on més puc gaudir són les llibreries, imagine que serà un plaer compartit per molta altra gent. Tanmateix, durant les últimes setmanes em formule una i altra vegada la següent pregunta: amb l’arribada del llibre electrònic, arribaran a desaparèixer les llibreries (almenys físicament, les virtuals segur que no)? Espere que no, però em qüestione si aquesta nova tecnologia farà que la gent faça de la lectura una de les seues passions o dels seus passatemps.
Tal volta el llibre electrònic seria positiu especialment en aquells llibres d’investigació, o que tracten de temes que de seguida queden desfasats científicament o tecnològica (com em comentava una amiga recentment) i que per tant, no acumularíem a les nostres prestatgeries. Però un clàssic, llegir a Ovidi, Dante, Cervantes, Àusias March dins d’aquesta pantalla se’m fa difícil d’imaginar. Sí, potser és més còmode i menys pesat que dur un llibre a l’ús dins la bossa, al metro, l’autobus, etc. però fins a quin punt tots els volums que arribem a acumular acabarem llegint-los? És possible que molta gent si que ho faça, encara que als devoradors de lletres o lectors habituals se’ls farà estrany, almenys així ho pense jo. Després i especialment, estaran aquells que es compraran el llibre sols per dir que han adquirit un nou aparell d’última tecnologia, que acumularan llibres i llibres que ni coneixen ni llegiran a la vida (sempre en la més pura línia del consumisme que és acumular i acumular encara que no ho necessitem ni sapiem per al que serveix), sols per a farolejar.
Sí, les noves tecnologies han i van a democratitzar en molts aspectes l’accés a la cultura, i això és molt positiu. Tenir una bona biblioteca dins un llibre electrònic, amb un pes mínim i ocupar un espai ínfim és important, especialment per a la gent que no disposa d’espai per a emmagatzemar llibres per la reducció dels metres a les vivendes actuals (a les grans, i no tan grans ciutats). La qüestió però és un altra: aquest fàcil accés a la cultura, a la literatura de tots els llocs i èpoques ens farà més cultes, més tolerants, menys dirigibles? Potser no. Imagine que amb llibre electrònic o sense, continuarem llegint els que ja ho féiem, i si les vendes de l’aparell augmenten tal volta no siga per una febre cultural i lectora (desgraciadament), sinó pel consumisme salvatge d’una societat que crea necessitats on potser no les hi ha.
Un llibre sempre serà un llibre, i ni el tacte ni l’olor de les pàgines podran ser substituïdes per un aparell electrònic; una biblioteca sempre serà un santuari; i una llibreria sempre tindrà en qualsevol racó de qualsevol ciutat, la possibilitat d’oferir-nos el plaer de caminar i perdre’ns entre prestatgeries i taules plenes d’històries, coneixement, versos, etc. i personalment, tal volta m’equivoque però no crec que l’electrònica puga proporcionar-nos, pel moment, el plaer de gaudir d’aquests moments tan especials.