miércoles, 30 de junio de 2010

Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés


Aquest poemari, llegit en temps d’estudiant i rellegit en diverses ocasions per pur plaer, és un dels llibres més destacats de la literatura en català. Amb el nom de Llibre de meravelles –el títol té òbvies ressonàncies lul·lianes-, l’obra va ser escrita entre 1956 i 1958, encara que no va ser publicada fins el 1971. Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993) va ser escriptor i periodista, i segurament el poeta valencià més destacat del segle XX. Va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1978 i de les Lletres Valencianes el 1990, a més d’atorgar-li la Medalla d’Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura a títol pòstum.

A molts dels poemes que hi ha al Llibre de meravelles, trobem descrit l’ambient de la ciutat de València durant la postguerra. Es tracta d’un passeig poètic i sentimental (i en el fons completament enamorat) per la València bruta i trista de la guerra i els anys posteriors a aquesta. Estellés és un poeta que intenta donar una idea de la vida quotidiana més que dels fets històrics, i és per açò –entre d’altres coses-, pel que els temes de l’amor i el sexe obtenen una gran atenció. En aquesta obra exemplar destaca l’ajustada compenetració del llenguatge quotidià i corrent, així com una visió popular o des del poble, tractant uns temes considerats eterns en la tradició poètica i les abundants referències cultes que apareixen al llarg del Llibre.

Aquesta crònica de la realitat quotidiana emmarcada entre els anys més cruels de la dictadura franquista són una finestra oberta a la València del poeta. Estellés no idealitza, descriu la vida com és, com ell la veu. Llegir i rellegir a Estellés com he dit anteriorment, és un esclat de sensacions, és reconèixer els sentiments del poeta en vivències pròximes, és gaudir de l’estètica dels versos. Personalment dels poemes que més m’agraden d’aquest llibre són: Els amants o Fundacions de la ràbia. Deixe aquí un tast d’aquest últim per a aquells que no el conegueu,


FUNDACIONS DE LA RÀBIA


Lentament edifique i dolorosament

aquest cant, que és un cant, més que d’amor, de ràbia,

d’una ràbia que funda les dinasties bíbliques,

d’una ràbia que crea, més que els versos, els pobles.

És la ràbia d’un poble o la ràbia d’uns pobles

creuats de banda a banda pel senyal de la guerra,

una vida precària, un amor clandestí,

les paraules ocultes cautament als calaixos,

tot allò que no fou possible i és possible,

i hauria estat possible, però no fou possible,

com si únicament ara l’aigua arribàs a l’àtic.

No ens podíem besar si no era ocultament,

i si no ens sorprenia la Moral d’uniforme

i si era a la platja la Moral a cavall.

Hòmens d’ordre vigilen de reüll el que escrius,

els hòmens que s’han fet grossos en la postguerra.

Hem pecat per això, perquè no se’ns deixava

existir plenament, amar-nos plenament

amb aquell impudor que la vida demana,

aquell amor capaç de fondre tots els ploms,

rebentar les perilles, deixar el món a fosques.


domingo, 27 de junio de 2010

Tatuaje, de Manuel Vázquez Montalbán


La primera novela en la que apareció Pepe Carvalho como detective privado, creación de Manuel Vázquez Montalbán, fue Tatuaje (1974), una novela corta que iba a poner los cimientos de esa fructífera relación entre Carvalho y los ávidos lectores de novela policíaca que se prolongaría durante más de dos décadas hasta la repentina muerte del escritor en 2003.
Pepe Carvalho, de origen gallego, ex agente de la CIA y ex marxista, es un detective privado que vive y trabaja en Barcelona, mantiene una estrecha relación con una prostituta, Charo, y habita una casa en Vallvidrera donde para encender la chimenea (en verano), va quemando libros de la biblioteca (tiene 3000 libros, ¡y llega a quemar el Quijote!). Recibe un encargo bastante extraño: un propietario de una peluquería quiere que Carvalho averigüe la identidad de un cadáver que ha aparecido en la playa, con el rostro desfigurado, y un tatuaje que dice "He nacido para revolucionar el infierno". Solo con estos datos, Carvalho seguirá la pista de Barcelona a Amsterdam, ciudad que tiene enamorado al detective (¿y a quién no?) por sus calles, sus canales, la zona "roja", la gastronomía... En Amsterdam se encuentra con dos emigrantes españoles que han ido a trabajar y a ahorrar "unas pesetas para volver a España", miran los escaparates del Barrio Rojo porque es gratis pero no pueden permitirse entrar. "Ser español es duro", llega a sentenciar Carvalho.
La gastronomía marca el ritmo de la investigación y de la vida de Carvalho, éste no come como hábito rutinario sino que disfruta comiendo, en la comida se halla uno de los placeres de la vida, el otro son las mujeres. "Carvalho comía con ese entusiasmo inmutable que caracteriza a los gourmets eficaces y poco dramáticos... Carvalho contenía sus emociones íntimas en parte porque los goces solitarios siempre le habían parecido intransferibles... Un camarero es un fino analista psicológico y en cuanto descubre en tus ojos el éxtasis se te acerca, te pide de viva voz que se lo confirmes y te mira los bolsillos del alma y del cuerpo con una complicidad de compañero de goce que para él no será orgasmo hasta que le dejes un quince por ciento de la nota en concepto de propina".
Para las mujeres, Carvalho tiene una postura: "Si quería ligar debía ir por las buenas a un cuerpo de alquiler o a una larga escaramuza verbal de dudoso resultado. Le fastidiaba todo el ceremonial previo, toda la etapa de persuasión. Este tipo de comunicación debiera ser automático. Un hombre mira a una mujer y la mujer dice sí o no. Y a la inversa. Todo lo demás es cultura."
Mujeres y comida son los puntos cardinales de un detective treintañero que creará escuela en otros escritores (véase el comisario Montalbano de Camilleri). Vázquez Montalbán demostró que se podía hacer buena literatura policíaca española y narró la Transición desde los ojos de un detective escéptico pero entrañable.

"Los museos le producían alergia, tal vez como compensación al pasado encantamiento, a las pretéritas adoraciones por su silencio catedralicio y el sucesivo éxtasis ante tanto valor convencional. Cambiaba a todo Rembrandt por un culo femenino hermoso o un plato de spaghetti a la carbonara".

Una novela para disfrutar.

domingo, 20 de junio de 2010

Troya, de Gisbert Haefs


La primera novela, y única curiosamente, que he leído del prestigioso escritor alemán Gisbert Haefs (1950) fue "Aníbal" hace unos años y me encantó. Sin embargo, no había leido nada más de este especialista en voluminosas novelas históricas ambientadas en la Antigüedad ("Alejandro", "El jardín de Amílcar", "La primera muerte de Marco Aurelio", "César, las cenizas de la República"). Las lecturas siguieron otros caminos aunque nunca olvidé el que recorrí tan gratamente. Ahora he vuelto a Haefs para leer Troya (1997), una visión particular de la epopeya griega contada por Homero en La Ilíada, que pasa por ser una de esas historias apasionantes que nunca nos cansamos de contar.
Pero Haefs tiene la maestría de no ser repetitivo (para contar la guerra ya está Homero), es al contrario muy original porque la guerra de Troya se convierte en un detallado análisis de la situación geopolítica en el Mediterráneo oriental a finales de la Edad de Bronce y principios de la Edad del Hierro, en torno al siglo XII a.C. Asiria, el imperio hitita, Egipto, las ciudades cananeas, el reino de Arzawa, Acaya, las islas del Egeo, todos estos territorios influyen de alguna manera u otra en el destino de una rica ciudad a las puertas del Mar Negro, Troya, anhelada por los aqueos occidentales por su valor comercial.
A los personajes históricos, como el rey Agamenón, el tonto Menelao, el astuto Ulises, el bravucón Aquiles, etc., Haefs añade de su imaginación unos personajes entrañables que son en realidad el nudo de la narración, y de entre ellos, el verdadero protagonista es el comerciante asirio Awil-Ninurta, el cual acabará siendo testigo directo de la absurda guerra que aqueos y troyanos mantienen por el supuesto rapto de Helena por parte de Paris. Haefs deja bien claro que todo el mundo sabe que Helena huyó con Paris porque se aburría con Menelao, y que los aqueos ya planeaban una incursión hostil en Troya para hacerse con el control del comercio con las tierras que circundan el Mar Negro ("En general, había acuerdo en que la historia de la reina huida era sólo un pretexto, adecuado tan sólo para estimular a los combatientes de a pie, que creían en el honor y cosas por el estilo").
El relato de la guerra de Troya lo conocemos por las "cartas" y narraciones de Ulises y Corinnos, un cronista que cuenta la historia al comerciante egipcio Djoser. Pero más que la guerra lo que importa en esta novela son las consecuencias económicas que una guerra puede ocasionar en el sistema comercial tan complejo del Mediterráneo oriental, tanto en forma de beneficios como de perjuicios.
La prosa de Haefs es exquisita, hay párrafos que son verdadera poesía, y aunque al principio me resultó un poco difícil adaptarme a la utilización de topónimos antiguos en asirio (Babilu es Babilonia, Kefti es Creta, Kupiriyo o Alashia es Chipre, Muqannu es Micenas, Sidunu, Tameri, etc.), luego terminas acostumbrándote.
Qué difícil es volver a contar una historia cuyo final ya conocemos de una manera tan conmovedora y original, centrada en entrañables personajes inventados (es genial Awil-Ninurta) que son testigos de lo que personajes históricos hicieron.
Dejo algunos fragmentos que muestran la prosa de Haefs:
"Tu aliento -dijo él, interrumpiéndose una y otra vez- es sésamo y menta fresca..., tus labios, el estrujón de miel e higos maduros..., tu lengua, el chupetón de Ishtar...".

"En el amor hay que llegar tarde. En los negocios, hay que quedarse a tiempo. De la guerra, hay que irse a tiempo. Ése es el secreto para sobrevivir."

martes, 15 de junio de 2010

Mañana no será lo que Dios quiera, de Luis García Montero


Setmanes enrere comentava en aquest bloc un llibre de poemes de Luis García Montero. En aquesta ocasió ho faré sobre el llibre publicat l’any passat per aquest mateix autor on narra la vida de l’escriptor asturià Ángel González (1925-2008). En realitat no conta tota la història d’Á. González, però sí des dels seu naixement fins a la seua joventut.

Ángel González va ser un gran escriptor, però sobretot un gran poeta i acadèmic de la llengua. Va rebre diversos guardons al llarg de la seua vida, entre els quals esmentem els premis Príncipe de Asturias de las Letras, i el Reina Sofía de Poesía Hispanoamericana.

El segon quart del segle XX va ser especialment mogut a tots els nivells, i Espanya no es va quedar enrere en aquest aspecte. González va nàixer l’any 1925, per això va viure de manera inconscient primer i després ja conscient, molts dels fets històrics que han marcat a aquest país: la dictadura de Primo de Rivera, la segona República, la guerra civil i la dictadura franquista que es va allargar fins l’any 1975. Tot açò paral·lelament al que s’anava produint a nivell mundial (II Guerra Mundial, guerra Freda, etc.). La qüestió és que d’una manera o altra, a ell com a tots aquells que els va tocar viure aquella època de canvis, els van afectar moltes i variades circumstàncies.

García Montero ens conta la història des del principi, i això és des que els pares del poeta es coneixen, es casen i comencen a tenir fills. El més xiquet serà Ángel. Poc després el seu pare morirà a causa d’una operació (Ángel tenia divuit mesos), i la seua mare, vídua i amb quatre fills als quals criar, va haver de lluitar per seguir endavant. No va ser fàcil. En aquella època poques coses ho eren, i més encara si Pedro González Cano, el pare d’Ángel era un republicà declarat i poc donat a les doctrines de l’església. Els germans d’Ángel també. Compromesos cadascun d’ells amb la ideologia que els hi havia transmés el seu pare, arribaven a casa amb l’entusiasme propi d’aquells que volen canviar el món i les injustícies que en ell es produeixen. Però la vida juga les seues cartes, i pot trencar trajectòries, projectes de futur, il·lusions que s’esfumen com la boira matinal. La seua germana va seguir el camí del seu progenitor, i anteriorment del seu avi. Es va convertir en mestra. Però l’aixecament d’Astúries i posteriorment la guerra trenquen el seu futur, la poca pau i tranquil·litat que podia existir en la família González, i en totes aquelles que van viure uns esdeveniments tan tràgics.

El seu germà Manolo va ser assassinat pel bàndol franquista l’any 1936, l’altre germà Pedro es va haver d’exiliar, i la seua germana Maruja no va poder exercir com a mestra. Passats uns anys, Maruja va aconseguir treball a un poblet com a docent: Páramo del Sil (Lleó). L’any 1943 van detectar tuberculosi a Ángel. El metge que va diagnosticar-li la malaltia va aconsellar a la família que anara a algun lloc on el clima ajudés a millorar la seua salut. Així ho van fer, i la seua mare i ell van anar al poble de Páramo amb la seua germana. Allí Ángel, s’aficionarà a la poesia i començarà a escriure, encara que aquest món no li era estrany, degut a l’ambient cultural i educatiu que es respirava a la seua casa.

García Montero, en aquesta novel·la no sols ens conta amb una prosa quasi poètica la història d’un xiquet primer i un adolescent després, anomenat Ángel González. Sinó que narra la vida de tots aquells que l’envoltaven i on es reflexa la duresa i la misèria, la por, el dolor per la pèrdua d’aquells éssers estimats que són sistemàticament controlats, assetjats, i en alguns casos desapareguts o fins i tot morts. Veiem mitjançant l’evolució de la vida del poeta, l’evolució d’un país i la seua gent obrint-se pas enmig de les runes, i no sols les materials, sinó també les de les seues vides. Ángel González es va encarregar d’aclarir que d’una manera o altra, la seua poesia respon a què va ser “larga y prematuramente adiestrado en el ejercicio de la paciencia y en la cuidadosa restauración de ilusiones sistemáticamente pisoteadas”.

Al llarg del llibre podem llegir a través del seu amic, i autor d’aquesta novel·la, paraules que ens mostren sensacions semblants. Durant la lectura d’aquesta obra (he de reconéixer que he intentat allargar-la perquè no volia acabar), llegia i rellegia paràgrafs escrits amb una tendresa i una admiració pròpies d’algú que es considera afortunat d’haver conegut i compartit converses amb un poeta de versos tan intensos i esclaridors.

García Montero també ho és, i en aquest llibre ho demostra deixant-nos paràgrafs tan bells i alhora tan tristos com aquest: “Los sueños muestran sus cicatrices cuando hablan con la realidad o con el porvenir. No resulta tan fácil acercarse al futuro a través de las ciénagas, los pantanos, las selvas amazónicas, los insectos homicidas y las vacunas contra la malaria. Los paraísos suelen estar cargados de amenazas, que gritan como pájaros desconocidos cuando nos acercamos a su noche. Hay árboles que ocultan el bosque y paisajes perfectos que esconden el abismo. Las negociaciones entre la realidad, el porvenir y el futuro son un asunto difícil de llevar a buen término” (pàg. 409).



martes, 8 de junio de 2010

Poder y terror. Reflexiones posteriores al 11/09/2001, de Noam Chomsky



El present llibre és una entrevista i una sèrie de conferències realitzades per N. Chomsky en diferents centres i universitats americanes. Aquí l’autor, un dels intel·lectuals més crítics del nostre temps, fa una exposició clara i detallada de la situació actual del món. El llibre es va publicar l’any 2003, però crec que tot el que el seu autor exposa continua tenint (per desgràcia) una vigència descarnada.

Noam Chomsky (1928) és un reconegut activista polític, així com escriptor, lingüista, etc. És autor de nombrosos llibres, tant de lingüística com de tipus polític. A Poder y terror, Chomsky fa un anàlisi dels conflictes actuals a nivell mundial, i analitza els seus orígens. Parla de manera oberta del “terrorisme” i de les seues diferents accepcions, i sobretot de com aquest és utilitzat per uns estats i per altres. La gran potencia mundial de la segona meitat del segle XX i principis del XXI l’ha estat utilitzant de manera descarada, tant a guerres en les quals intervenia directament com aquelles en les que ho feia de manera indirecta (proporcionant armes i altre tipus de coses –informació, logística, etc.-). També ens parla dels conflictes que no arriben a la població, o que si ho fan s’expliquen amb una visió incompleta. L’autor ens diu de manera reiterada que l’opinió pública americana mai s’assabenta ni coneix els conflictes en els quals intervé el seu país “baix mànega”.

Que els nazis eren uns criminals, és evident. La història hi ha deixat constància. Alguns d’ells van ser jutjats a Nuremberg, però no oblidem que la història sempre, sempre ha estat escrita pel bàndol guanyador. Què passa amb el genocidi realitzat pels turcs al poble kurd amb capital i armes americanes? Què va passar a Nicaragua? Colòmbia? Haití? Afganistan? I no cal parlar ja del gos fidel d’EUA a Pròxim Orient: Israel. Qui jutja per crims de guerra als EUA? Chomsky ho pot dir més alt, però no més clar. “Recuerde: cuando lea tanques israelíes, helicópteros israelíes y aviones israelíes, debe usted traducir mentalmente: tanques estadounidenses, helicópteros estadounidenses y aviones estadounidenses, enviados a Israel con la absoluta certeza de que van a ser usados con el propósito que todos sabemos” açò ho va explicar a una de les seues conferències conjuntament a aquest altre comentari a propòsit de la missió de Dick Cheney al Pròxim orient, on els tancs i les tropes israelianes que ocupaven territori palestí: “Se retiraron al instante. Al instante. Porque así se hace en la mafia. Si el capo da una orden, el sujeto de ahí abajo se deja de bromas”. I quina és la postura davant aquest tipus d’actes per part de la UE? Ninguna. Perquè ningú diu res, malgrat que s’estiguen vulnerant de manera descarada els drets humans (com el de l’atac a la flota que duia ajuda humanitària a Gaza fa uns dies), sobretot quan hi ha tants interessos econòmics en joc d’empreses i corporacions diverses. Europa? Millor mira cap a un altre costat. Com a tots els llocs, hi ha de tot. Ni tots els israelians estaran d’acord amb aquesta situació injusta, ni tots els palestins seran dolents com ens volen vendre determinats països o mitjans de comunicació. La qüestió és que no s’utilitza la mateixa vara de medir per a tots i això també ho explica l’autor al llibre fent un “análisis del doble rasero y la hipocresía de los medios de comunicación y los intelectuales occidentales”.

Crec que Chomsky és dels pocs intel·lectuals crítics que existeixen actualment, i que a més difon de manera molt clara i concisa els problemes del món que ens envolta. Pense que és una lectura necessària per a entendre moltes de les notícies que ens arriben a diari a través dels mitjans de comunicació i que ens donen (segons els grups de pressió) una visió partidista de la situació. Qui és el terrorista? Com acabar amb el terrorisme? De nou Chomsky ens dóna una solució possible: “A todo el mundo le interessa acabar con el terrorismo. Bien, hay una manera muy sencilla de conseguirlo: dejar de participar en él”.

miércoles, 2 de junio de 2010

El color del sol, d'Andrea Camilleri


Escriure sobre Camilleri i no repetir el que altres ja han dit o bé comentar el mateix que s’ha publicat en entrades anteriors sobre aquest autor al nostre bloc és difícil. Aquest llibre, curt i de temàtica diversa als coneguts de l’autor sicilià, és un relat breu que no arriba a les cent vint-i-cinc pàgines i que es llegeix d’una vegada. Camilleri ha volgut en aquest llibre donar-nos una visió diferent del gran mestre de la pintura barroca Caravaggio.

A El color del sol, el més curiós és que Camilleri conta la història en primera persona. Ell que actualment viu a Roma es desplaça a Sicília per a veure una obra de teatre i visitar alguns llocs de l’illa. Un cop allí, comença a produir-se una estranya situació en la que s’acaba per trobar immers. La història seria la següent: l’autor arriba a l’illa, s’allotja a un hotel, un periodista li fa una entrevista per a un diari, va al teatre, allí un personatge curiós li passarà una nota, es posa en contacte amb la persona de la nota (sense saber de què es tracta accepta les condicions d’un joc que no sap cap a on el durà), realitza tour d’amagat per l’illa en companyia d’un xofer que no l’explica res, arriba a una casa aïllada i allí finalment descobrirà el perquè de tant secretisme. Aquest relat va acompanyat de la sensació d’estar llegint una novel·la del comissari Montalbano, però amb un protagonista diferent, i on la màfia no deixa d’estar present encara que de manera subtil. La trama, aquí, gira al voltant d’un suposat manuscrit de Caravaggio que ha restat ocult durant més de quatre segles i on el propi pintor narra la seua història per terres malteses i sicilianes, en fugida constant i creació artística inclosa. A més, el curiós del cas és que, els fragments suposadament escrits per Michelangelo Merisi Caravaggio són transcrits quasi literalment per Camilleri.

La història de Caravaggio, genial pintor del segle XVI i introductor de la pintura tenebrista, va tenir una vida curta, intensa i plena d’incidents dramàtics. Entre aquests està la mort d’un home (per una baralla durant un joc de pilota), que el va fer fugir de Roma i traslladar-se a Nàpols, d’aquí a Malta i després a Sicília per a tornar de nou a la capital campana. Les obres que va deixar són totes magistrals i d’una bellesa estremidora, però la seua vida privada contrasta especialment amb l’artística. Pel que sembla va viure quasi sempre en els llocs més pobres, entre mercenaris, prostitutes i matons. Segons el suposat manuscrit que ens presenta Camilleri, Caravaggio fuig constantment del poder papal i de l’ordre dels cavallers de Malta. Troba refugi en casa de gent adinerada o en convents, durant breu temps, en el qual es dedica a crear les seues magnifiques pintures, però sempre amb la incertesa i l’angoixa com a companya de viatge. El mateix pintor ho diu. Les seues reflexions ens demostren la seua genialitat i alhora les seues contradiccions. Sembla que vaja a tornar-se boig per moments i afirma veure negre el color del sol. Aquest és motiu de comentaris amb gent del seu voltant i de pensaments reiteratius en la seua ment. Una possible i suposada nova visió del pintor.

Com a les seues novel·les negres, Camilleri ens mostra la seua passió per la cuina i sobretot els misteris que poden arribar a envoltar una obra d’art, o la vida d’un artista genial com ho va ser Caravaggio. L’any 2006 a Düsseldorf es va realitzar una exposició monogràfica del pintor, per a la qual se li va encarregar a Camilleri que escrigués un breu text sobre l’artista. En aquell moment es va publicar la història però no de manera íntegra, l’any 2007 l’autor sicilià publicà el text complet en un llibre que no ens ha arribat traduït fins a l’any passat. Una bona lectura i entretinguda amb la qual passar una bona vesprada.