jueves, 24 de abril de 2014

El azul es un color cálido, de Julie Maroh


Reconec que vaig arribar a aquest còmic gràcies al magnífic film “La vida de Adèle” tot un èxit per part de la crítica i premis aconseguits, entre els quals la Palma d’Or a Cannes en 2013 com a millor pel·lícula i interpretació de les dues actrius protagonistes (Adèle Exarchopoulos i Léa Seydoux). A mi em va seduir des del primer minut –tot i durar 3 hores- perquè la història d’aquestes dues dones, molt ben contada, enganxa i t’endinsa en el seu univers sentimental, en la passió amb la qual viuen la seua relació i com aquesta es desenvolupa i creix. També mostra els entrebancs de fer visible, davant els prejudicis individuals i socials, un amor intens entre dues persones del mateix sexe. Pel que sembla l’autora del còmic no va quedar massa satisfeta amb l’adaptació cinematogràfica. Tot s’ha de dir, la novel·la gràfica inspira el film però hi ha moltes diferències, encara que sota el meu punt de vista capta l’essència de la història contada evidentment amb visions diferents.
Però deixem de banda la pel·lícula, que recomane, i passem al llibre. La jove autora francesa Julie Maroh (Lens, 1985) va publicar en 2010 al seu país la novel·la gràfica Le bleu est une couleur chaude pel qual va guanyar també diversos guardons (Premi autor novell en el Saló del Còmic i de les Arts Gràfiques de Roubaix i Premi del Consell Regional del Festival de Blois –França- tots dos en l’any 2010 a banda del Premi del Públic en el Festival d’Angoulême –França- en 2011). La il·lustració de Maroh és elegant i subtil, construint una història on diferència els tempos, mostrant-nos el present en colors apagats i el passat en tons grisos –llevat dels cabells blaus d’Emma i dels diaris de Clementine. Hi ha delicadesa i molta tendresa en cada traç de l’autora al llarg del relat.


El azul es un color cálido es desenvolupa durant els primers anys del segle XXI i comença quan Emma es dirigeix a casa dels pares de Clementine, després de la mort d’aquesta, per a complir les últimes voluntats de la seua companya: accedir als seus diaris íntims. En aquests Emma recordarà de mans de Clementine la història de la seua parella, des de l’adolescència, passant per la relació i fins a la mort. En el diari Clementine ens mostra l’arribada a l’institut, les seues amistats durant aquell temps, la relació amb un xic i la trobada fortuïta pel carrer amb una parella de xiques. Una d’elles –amb els cabells tenyits de blau- li somriu, a partir d’aquest moment res tornarà a ser igual a la seua vida. Aquest instant serà determinant pels dubtes, la relació amb els altres –familiars i amics-, l’acceptació personal, la sexualitat, les prioritats, etc. La història ens mostra que mai sabem quan ni per on pot arribar l’amor, quan les sensacions d’aquest ens fan vibrar i dins l’estomac ronden papallones, quan fa mal i els obstacles ens fan forts per a superar-los, quan les cicatrius semblen que no acaben mai de tancar-se, en definitiva tot allò que aporten les relacions i la vida: estimar, aprendre i créixer.

La història m’ha agradat molt, si bé narra l’amor homosexual de dues dones davant les dificultats i els prejudicis de la societat actual la identificació amb les protagonistes en algun moment o situació de les seues vides és inevitable. Totalment recomanable.

miércoles, 16 de abril de 2014

La muerte visita al dentista, de Agatha Christie

Agatha Mary Clarissa Miller (1890-1976), más conocida como Agatha Christie, consagró el reinado del género detectivesco durante buena parte del siglo XX gracias a sus inmortales Hércules Poirot y Miss Marple. Cuando en 1920 escribe su primera novela, ya se nos presenta a un distinguido belga con una intuición innata y un don para estar en el lugar indicado, que normalmente suele ser el escenario del crimen. Poirot se hizo imprescindible en muchas de sus novelas más exitosas pero llegó un momento en que incluso el personaje le resultó "insufrible". Poirot "trabajó" como detective accidental hasta 1975, la última novela en la que apareció, pero si no supiera este dato no me sorprendería ver en La muerte visita al dentista (1940) un Poirot crepuscular que recibe críticas por doquier, como si su creadora se vengara de la esclavitud a la que le somete su personaje. Poirot se comporta como un "detective burgués y reaccionario", "superior en muchos aspectos a los demás mortales". 
El egocentrismo de Poirot le lleva a plantearse con suma tranquilidad la resolución de un caso del que el propio investigador acaba reconociendo que le desconcierta. Agatha Christie, que siempre manifiesta un humor muy british, nos pone ante la tesitura de "alegrarnos" de la muerte de un dentista, como si se tratara de una dulce venganza de todos aquellos que acobardados vamos al dentista esperando noticias malas o deseando sufrir solo lo justo. Hasta Poirot tiene que reconocer que el dentista le acongoja. Casualidades de la vida, o no, el día que se arma de valor para visitar al médico, éste aparece asesinado. Como en muchas de las novelas de Agatha Christie, el caso es el típico de "habitación cerrada", es decir, el asesino solo puede estar entre los que estuvieron en la consulta ese día (véase otros ejemplos de "espacio cerrado" como la magistral Asesinato en el Orient Express). Seguidamente toca la ronda de entrevistas con los sospechosos, de los que Poirot extrae sus datos: horas, vestimenta, estado de ánimo, etc. Todo interesa a Poirot, aunque a nosotros como lectores no nos parezca interesante (normalmente Christie juega también con nosotros y nos pone delante detalles importantes camuflados entre datos insignificantes para que nos devanemos los sesos). Normalmente, la autora suele jugar al despiste, presentándonos con luces de neón al principal sospechoso cuyos indicios son bien claros. Sin embargo, Poirot siempre duda, siempre cuestiona, siempre se plantea el siguiente axioma: si los indicios no encajan en una teoría perfecta, la teoría es falsa.
Así, poco a poco, se nos conduce de la mano hacia el desenlace, como casi siempre, desconcertante y sorprendente para el lector, aunque no para Poirot. Está claro que el refinado detective belga no ha perdido facultades pero falta algo de frescura en la metodología, y por si fuera poco la trama es más mundana (aunque se mencione el espionaje y se hable del peligro de fascismo y comunismo), no se produce en un tren recorriendo los Balcanes, o en un barco navegando por el Nilo, o visitando las ruinas de Petra, esa época dorada que Poirot y nosotros anhelamos porque al fin y al cabo Agatha Christie nos ponía en ese tren y en ese barco para compartir la aventura de los grandes viajes.
En suma, estamos ante una novela que no puedo considerar de las fundamentales de la autora, pero sirve para pasar un buen rato.