viernes, 20 de septiembre de 2013

Dublinés, d'Alfonso Zapico

Alfonso Zapico (Blimea –Astúries-, 1981) és un jove il·lustrador i comptador d’històries. El present treball va ser guardonat amb el Premi Nacional del Còmic 2012.
Dublinés és una novel·la gràfica en blanc i negre, dividida en set capítols on se narra la vida de l’escriptor irlandès James Joyce. Recorre la trajectòria vital d’una de les grans figures del segle XX mostrant-nos les aventures, penúries, anècdotes curioses, relacions familiars i professionals amb les persones que van passar per ella (W. B. Yeats, Italo Svevo, Ezra Pound, Paul Valèry, T. S. Elliot, M. Proust, S. Beckett, etc.). A més a més la història no sols ens conta com, amb qui i de què manera va viure l’escriptor, sinó que es troba contextualitzada dins el període en què va viure a diferents països (Irlanda, França, Suïssa, Itàlia, etc.).
Ens endinsem a la vida de l’escriptor amb unes notes breus dels seus avantpassats i sobretot de qui era el seu pare. James era membre d’una família nombrosa, el major de 10 germans. El 1898 es matriculà en Llengües a la University College de Dublín, on coneixerà a joves amb els quals farà amistat. Durant aquest moment el jove Joyce es deixarà emportar per una vida dissipada, començarà a escriure i tindrà contacte amb personatges destacats de la cultura irlandesa com W. B. Yeats. Però aviat marxarà a París on es matricularà a la facultat de Medicina. Allí es trobarà sense gaires recursos econòmics però es dedicarà a gaudir de la vida despesant els diners que l’enviava la família. Després de passar penúries a la capital francesa tornà a Dublín on s’establí de nou intentant guanyar-se la vida com a crític literari, però també es deixarà endur per les males companyies, la beguda (va ser una de les seues addiccions més fortes: absenta, cervesa i vi, que li van ocasionar múltiples problemes a la vista, fins a deixar-lo cec) i els prostíbuls. En aquest moment coneixerà a Nora Barnacle amb qui mantindrà una relació de parella fins a la seua mort (es casarà a Londres en 1932) i serà la mare dels seus fills.
Amb Nora marxaran a Suïssa a la recerca d’un treball com a professor d’anglès a un col·legi d’idiomes a Zurich (que va resultar ser una estafa laboral –com tantes ara-) i seguidament a Trieste, on van passar gran part de la seues vides. J. Joyce escriu i continua alcoholitzat mentre treballa fent classes particulars d’anglès per a després dilapidar allò que guanya i festejar amb altres dones que no són Nora. El seu germà Stanislaus haurà de treballar per a mantenir-li la família.


Té problemes per a publicar les seues obres, sobretot Dubliners, però l’aparició a la seua vida d’Ezra Pound i l’editora Harriet Shaw Weaver canviaran la seua sort. Dubliners es publicarà finalment i continuarà treballant en A portrait of the artist i The egoist -que ho faran periòdicament-, així com a la seua obra teatral Exiles i Ulysses. Joyce va poder continuar treballant a les seues obres sense necessitat de fer-ho en altres coses gràcies a benefactors anònims, però no va durar massa temps. Va deixar Trieste i va tornar a París on la propietària de la llibreria “Shakespeare and Company” es convertí en un suport destacat per a la difusió de la seua obra.


J. Joyce va morir a Zurich en gener de 1941 on està enterrat. De l’escriptor egòlatra durant la seua joventut i plenitud vital, conscient des de ben aviat que arribaria a ser un geni de la literatura i que estava destinat a formar part de la història del s. XX va passar al final de la seua vida a perdre la vista, l’arrogància, les energies i el sentit de molts fets al món, com va ser el cas de la II Guerra mundial. Durant aquests últims anys es dedicà a dormir, passejar, jugar i contar-li històries al seu nét i a avorrir-se.

El llibre, ben documentat sobre la trajectòria vital de J. Joyce, és molt recomanable per a conèixer al personatge o endinsar-se a la seua vida mitjançant tires gràfiques molt ben il·lustrades i divertides que donen ritme a la història per a no decaure en cap moment.

domingo, 15 de septiembre de 2013

¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?, de Philip K. Dick

Desgraciadamente el escritor norteamericano Philip K. Dick (1928-1982) no vio el estreno de la extraordinaria película titulada Blade Runner (1982), de Ridley Scott, porque murió unos meses antes. Esta película se inspiraba, mas que adaptaba fielmente, una novela con un título muy sugerente: ¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas? (1968). 
Philip K. Dick escribió numerosas novelas y relatos de ciencia ficción, pero obtuvo poco reconocimiento antes de su muerte. Hoy, en cambio, tiene el respeto de la crítica y la condición de ser uno de los prestigiosos padres de la ciencia ficción.
Ridley Scott visualizó de manera magistral para la historia del cine de ciencia ficción un mundo futurista imaginado por Dick en el que después de una guerra nuclear, el planeta había quedado impregnado de polvo radiactivo, que fue degradando las condiciones de vida y la salud de los humanos que se quedaron, puesto que muchos emigraron a las nuevas colonias construidas en Marte.
Rick Deckard es uno de los que se ha quedado y trabaja como cazarrecompensas para el departamento de Policía de San Francisco. Está casado pero no parece feliz y su trabajo es peligroso: se encarga de "retirar" androides fugados de Marte y que han entrado ilegalmente en la Tierra. Pronto se le encomienda un nuevo trabajo, retirar a 6 androides del modelo Nexus-6, un modelo avanzado cuyo aspecto y comportamiento humanoide ha alcanzado cotas de perfección, hasta el punto que el método para distinguir a un Nexus-6 de un humano es el test de Voigt-Kampff, que mide la empatía de los sujetos testeados en diferentes situaciones. 
Además, está la obsesión de Rick por tener un animal de compañía que sea auténtico, y no un robot, y los primeros escasean por culpa de la radiactividad, por lo que el sueldo de Rick solo le da para una oveja eléctrica. Esa obsesión por poseer animales "reales" implica también su posición social, inferior a los que sí tienen un animal verdadero. Otro efecto del polvo radiactivo es que algunos humanos han quedado afectados genéticamente y han sido clasificados como "especiales", incapaces de no reproducirse o con un coeficiente intelectual bajo, catalogados como "inaceptables biológicamente" (como J.R. Isidore, que quiere ser "útil").
El trabajo de Rick parece rutinario pero su forma de ver a los androides cambiará cuando conozca a Rachael Rosen, también un Nexus-6 de la Corporación Rosen, pero "distinta" a los ojos de Rick.
Y los androides orgánicos escapan de Marte porque fueron concebidos como "burros de carga" y motores del programa de colonización de otros planetas, pero aun siendo más inteligentes que la mayoría de los seres humanos, carecen supuestamente de empatía.
El dilema que plantea esta novela es precisamente qué podemos considerar como humano y real, qué nos define como humanos y nos diferencia de los androides, puesto que el autor nos pone en la tesitura de considerar a los humanos seres "robotizados" que han perdido su capacidad empática y que necesitan una máquina para estimular sus sentimientos, seres grises que viven vidas grises en un planeta gris en el que no brilla el Sol; en cambio, los androides tienen ganas de vivir, de sentir, de existir más allá de sus cuatro años de vida celular, de "ser humanos" aunque sean conscientes de que no pueden serlo físicamente. Entonces, ¿quiénes son los humanos?
Y en esta sociedad capitalista, la misma que Dick criticaba en 1968, cuando ni siquiera había sufrido su primera gran crisis post-1945, cada día perdemos nuestros rasgos humanos mientras nuestra vida se robotiza paulatinamente, o por decirlo de otra manera, se aliena. 
Y sí, los androides deben soñar con ovejas, y tal vez no sean eléctricas...
Por cierto, no caigáis en el error de comparar novela con película. En este caso, la película va más allá de lo que muestra la novela, planteando temas tan trascendentales como la esclavitud, además de ser rompedora en la propuesta visual y magistralmente narrada. Eso podría empequeñecer la novela pero no lo hace, la película complementa, amplifica, incluso inventa, una historia que bien podría pasar en el futuro...

sábado, 7 de septiembre de 2013

Estimat Miquel, de Lluís Llach


És difícil parlar sobre un llibre l’autor del qual ha estat i és una de les persones més admirades per mi des de la meua adolescència, sobretot si a més a més tracta també sobre un dels meus poetes predilectes: Miquel Martí i Pol (1929-2003).
Estimat Miquel, és el segon llibre del cantautor Lluís Llach (Girona, 1948) que ja va treure a la llum en 2012 la seua novel·la Memòria d’uns ulls pintats, tots dos publicats per l’editorial Empúries. Un any després veu la llum aquesta obra, acompanyada de dos cd’s on es recullen les peces que van fer conjuntament el poeta de Roda i el cantautor de Verges, l’any que a més a més s’acompleix el desè aniversari de la mort de M. Martí i Pol.
El llibre consta de quatre parts que corresponen amb les diferents obres creades per tots dos (Ara mateix, Un pont de mar blava, Món Porrera i Germanies) al llarg de diversos anys. Durant aquestes pàgines, plantejades com una llarga missiva que voldria ser un diàleg que no troba resposta, l’autor ens mostra no sols part del material què va fer possible aquesta col·laboració (els faxos enviats durant anys) i de la qual en van sorgir els diferents treballs que vam tenir la sort de gaudir a diversos punts de la nostra geografia, sinó també pensaments i opinions sobre el moment actual en el qual s’escrivien. Amb els anys, la perspectiva de la gestació de les obres, així com moltes de les opinions trobades als faxos no sols fan factible la reflexió, sinó l’anàlisi d’una societat en un moment concret de la nostra història recent. Aquest seria el cas de la reflexió sobre els Jocs Olímpics de Barcelona i les alternatives que es plantejaven els autors del Pont, o bé la possibilitat d’altres maneres de viure i entendre la vida mitjançant Món Porrera. I és ben cert: hi ha una altra manera de viure! Però sovint ens deixem encegar per una ficció que no ens fa feliços: cal pensar veritablement com i per què hem arribat a l’actual situació, no sols de crisi econòmica sinó de valors que la societat arrossega des de fa molts anys...
Si la part de la gestació del Pont em va agradar i la de Món Porrera també (la història del cirerer és preciosa), la de la cantata Germanies molt més. Potser això és deu a la meua condició de valenciana de les comarques meridionals d’aquest territori i pel seu oblit, per part sobretot del Principat i de molts dels seus dirigents polítics (així crec que es va sentir molta gent al concert del 29J vinguda d’arreu dels territoris de parla catalana on no es va reivindicar suficientment aquesta unió). Les lletres d’aquest últim treball en comú són optimistes i espere que possibles en un futur (en tots els aspectes).


El fil que guia tot el llibre és la relació d’amistat que van mantindre en M. Martí i Pol i en Ll. Llach, a banda de com la pèrdua del poeta va provocar un buit, un gran buit, en tota la gent que l’estimava i com els seus lectors ens vam sentir orfes (encara recorde el dia que vaig escoltar a la ràdio l’anunci de la seua mort). També Llach així ho manifesta perquè amb el poeta, tots dos assoliren una gran amistat. De fet el títol del llibre és això: Estimat Miquel és el inici d’una llarga carta on el cantautor recorda i parla amb el poeta (viatges a París, malaltia, reflexions personals, etc.).

A Estimat Miquel podem trobar un cant d’amor i amistat a una persona molt volguda mitjançant un discurs epistolar, així com una crítica constructiva i positiva d’un món que hauria de ser més just i millor. Sí, hem de creure que hi ha altres formes de viure, de valorar i recuperar el patrimoni cultural (molt d’aquest immaterial), els orígens, la identitat. El llibre és també un cant a la sensibilitat, als valors, a les petites coses que ens envolten i a la lluita per un món millor, tal i com ja va fer en Llach durant anys amb les seues cançons.